Ves al contingut principal

EL PLA BOLONYA: LA DISCUSSIÓ IMPOSSIBLE

A propòsit de les salvatges càrregues policials que el 18 de març va fer la policia catalana contra estudiants, personal administratiu i professors (i tothom que passava per allà), se'm vénen al cap algunes pensaments, algunes sensacions... algunes pensacions.

En aquest link poden veure's algunes de les bàrbares accions policials: http://blip.tv/file/1891138

* Què fan les autoritats universitàries davant dels fets ocorreguts? Callar. El silenci sempre és l’arma dels pusil·lànimes. Els diaris expliquen que el portaveu d'Educació i Cultura de la Comissió Europea (CE) ha qualificat com a "lamentable" la violència que es va viure a Barcelona en el desallotjament dels estudiants que estaven tancats a la Universitat de Barcelona per protestar contra el procés de Bolonya. I ha afegit que la Comissió està en contra de "qualsevol tipus de violència", en qualsevol lloc o per part de qualsevol individu. I els nostres Rectors? I els nostres Degans? Que no estan en contra de la violència?Parapetats en la seva defensa del pla Bolonya —i en la criminalització de qualsevol que gosi dir: “n’hauríem de parlar”—, s’arriba a situacions com la del Deganat de la Facultat de Lletres de la UAB: ocupada, ara sí, per membres de seguretat privada, pagats pel pressupost d’una universitat que la Sindicatura de Comptes ha posat sota sospita, i amb una funció que està a les antípodes de la llibertat d’ensenyament que hi ha d’haver a qualsevol universitat.

* El millor que pot passar si vas a una manifestació que acaba sent reprimida és que colpegin un periodista. Perquè si els periodistes es queixen, tothom tremola. Ara, si ens matxuquen a nosaltres, ens fotem.

* Quan veus els Mossos d'Esquadra fotent cops amb aquella ràbia et vénen al cap les mateixes preguntes que t'assaltaven quan els "grisos" colpejaven amb similar violència: una, qui és el desgraciat que, assegut confortablement en una taula, ha donat l'ordre?; i dues, molt més perversa des del punt de vista humanista, com es pot ser tan bastard per acceptar una ordre tan infame, i repartir hòsties a persones que no coneixes de res?

*Em diuen alguns col·legues satisfets amb l'ordre establert que els estudiants no poden revoltar-se com ho fèiem nosaltres, quan érem estudiants, perquè abans hi havia una dictadura i ara una democràcia. O sigui, que els estudiants d'ara, si perceben alguna injustícia, han de callar. I emmotllar-se als canals reglamentaris: esperar quatre anys a poder votar. Quina merda d'argument!

* A la Universitat Autònoma de Barcelona tenim una democràcia de castes, a l'ateniense. Sobre una població de 30.000 individus, només 2000, els que som professorat funcionari, decideixen el futur de la universitat en més d'un 50%. En diuen vot ponderat. La resta de col·lectius que no es queixi, han millorat respecte a la situació dels esclaus de l'Atenes de Pericles: ara els deixen votar, encara que el seu vot no serveixi per res. Quan m'adono que jo formo part de la casta, penso en la famosa dita de Groucho Marx: "Mai no formaria part d'un club que admetés individus com jo com a soci".

* Resulta sorprenent la defensa quasi apassionada que molts periodistes fan del Pla Bolonya. I, en conseqüència, el silenci o la crítica a què sotmeten els qui mantenim postures contraries a l'aplicació de l'esmentat pla. Resulta sorprenent perquè mai no s'escolten alguns arguments raonablement contraris al pla Bolonya: la seva precipitació, la falta de recursos per a fer-ne la veritable aplicació, la mentida de l'equiparació europea quan Espanya ha decidit mantenir els graus en quatre anys mentre que a Europa seran de tres anys... Sembla que és més fàcil defensar a peu i a cavall les posicions oficials i escarnir o silenciar els qui demanem diàleg. (Si a la universitat és impossible debatre, on ho hem de fer?) El summum d'aquesta posició l'he llegida avui en un article del senyor Arturo san Agustín (14/3/2009) on, criminalitzant els estudiants, suggereix que les ocupacions d'espais universitaris poden acabar en fets similars a la Guerra Civil. I, per a evitar-ho, proposa "reforçar el paper dels òrgans unipersonals com el rector o els degans". És a dir, que hem d'aplicar-nos la vella consigna de l'"ordeno y mando". Llegint coses com aquesta s'entén perquè és tan difícil dialogar sobre un nou pla d'estudis.
NOTA BENE: Aquest text va ser publicat com a carta al director al diari El Periódico justament el 18 de març de 2009. Però el diari va suprimir (censurar) les últimes frases on jo em refereixo a un detestable article del periodista Arturo San Agustín. Visca el gremialisme!

* Assemblea dels professors i personal d'administració de les universitats catalanes: http://assembleapdipas.wordpress.com/

Comentaris

  1. Ara més que mai s'imposa una tornada a la dialèctica contra el Pla Bolonya. Aprofitar aquest moment per consensuar postures entre professorat i estudiants anti-Bolonya. Aquí recullo només un blog amb pensaments de joves estudiants que pot servir d'exemple del que encara ara es pot fer. La criminalitat de la policia i els seus responsables (tant a Interior com a Universitats) fa urgent aprofitar aquest moment per plantejar oposicions frontals al pensament únic que ens volen imposar.
    http://atenespericles.wordpress.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”