Passa al contingut principal

EL PLA BOLONYA: LA DISCUSSIÓ IMPOSSIBLE

A propòsit de les salvatges càrregues policials que el 18 de març va fer la policia catalana contra estudiants, personal administratiu i professors (i tothom que passava per allà), se'm vénen al cap algunes pensaments, algunes sensacions... algunes pensacions.

En aquest link poden veure's algunes de les bàrbares accions policials: http://blip.tv/file/1891138

* Què fan les autoritats universitàries davant dels fets ocorreguts? Callar. El silenci sempre és l’arma dels pusil·lànimes. Els diaris expliquen que el portaveu d'Educació i Cultura de la Comissió Europea (CE) ha qualificat com a "lamentable" la violència que es va viure a Barcelona en el desallotjament dels estudiants que estaven tancats a la Universitat de Barcelona per protestar contra el procés de Bolonya. I ha afegit que la Comissió està en contra de "qualsevol tipus de violència", en qualsevol lloc o per part de qualsevol individu. I els nostres Rectors? I els nostres Degans? Que no estan en contra de la violència?Parapetats en la seva defensa del pla Bolonya —i en la criminalització de qualsevol que gosi dir: “n’hauríem de parlar”—, s’arriba a situacions com la del Deganat de la Facultat de Lletres de la UAB: ocupada, ara sí, per membres de seguretat privada, pagats pel pressupost d’una universitat que la Sindicatura de Comptes ha posat sota sospita, i amb una funció que està a les antípodes de la llibertat d’ensenyament que hi ha d’haver a qualsevol universitat.

* El millor que pot passar si vas a una manifestació que acaba sent reprimida és que colpegin un periodista. Perquè si els periodistes es queixen, tothom tremola. Ara, si ens matxuquen a nosaltres, ens fotem.

* Quan veus els Mossos d'Esquadra fotent cops amb aquella ràbia et vénen al cap les mateixes preguntes que t'assaltaven quan els "grisos" colpejaven amb similar violència: una, qui és el desgraciat que, assegut confortablement en una taula, ha donat l'ordre?; i dues, molt més perversa des del punt de vista humanista, com es pot ser tan bastard per acceptar una ordre tan infame, i repartir hòsties a persones que no coneixes de res?

*Em diuen alguns col·legues satisfets amb l'ordre establert que els estudiants no poden revoltar-se com ho fèiem nosaltres, quan érem estudiants, perquè abans hi havia una dictadura i ara una democràcia. O sigui, que els estudiants d'ara, si perceben alguna injustícia, han de callar. I emmotllar-se als canals reglamentaris: esperar quatre anys a poder votar. Quina merda d'argument!

* A la Universitat Autònoma de Barcelona tenim una democràcia de castes, a l'ateniense. Sobre una població de 30.000 individus, només 2000, els que som professorat funcionari, decideixen el futur de la universitat en més d'un 50%. En diuen vot ponderat. La resta de col·lectius que no es queixi, han millorat respecte a la situació dels esclaus de l'Atenes de Pericles: ara els deixen votar, encara que el seu vot no serveixi per res. Quan m'adono que jo formo part de la casta, penso en la famosa dita de Groucho Marx: "Mai no formaria part d'un club que admetés individus com jo com a soci".

* Resulta sorprenent la defensa quasi apassionada que molts periodistes fan del Pla Bolonya. I, en conseqüència, el silenci o la crítica a què sotmeten els qui mantenim postures contraries a l'aplicació de l'esmentat pla. Resulta sorprenent perquè mai no s'escolten alguns arguments raonablement contraris al pla Bolonya: la seva precipitació, la falta de recursos per a fer-ne la veritable aplicació, la mentida de l'equiparació europea quan Espanya ha decidit mantenir els graus en quatre anys mentre que a Europa seran de tres anys... Sembla que és més fàcil defensar a peu i a cavall les posicions oficials i escarnir o silenciar els qui demanem diàleg. (Si a la universitat és impossible debatre, on ho hem de fer?) El summum d'aquesta posició l'he llegida avui en un article del senyor Arturo san Agustín (14/3/2009) on, criminalitzant els estudiants, suggereix que les ocupacions d'espais universitaris poden acabar en fets similars a la Guerra Civil. I, per a evitar-ho, proposa "reforçar el paper dels òrgans unipersonals com el rector o els degans". És a dir, que hem d'aplicar-nos la vella consigna de l'"ordeno y mando". Llegint coses com aquesta s'entén perquè és tan difícil dialogar sobre un nou pla d'estudis.
NOTA BENE: Aquest text va ser publicat com a carta al director al diari El Periódico justament el 18 de març de 2009. Però el diari va suprimir (censurar) les últimes frases on jo em refereixo a un detestable article del periodista Arturo San Agustín. Visca el gremialisme!

* Assemblea dels professors i personal d'administració de les universitats catalanes: http://assembleapdipas.wordpress.com/

Comentaris

  1. Ara més que mai s'imposa una tornada a la dialèctica contra el Pla Bolonya. Aprofitar aquest moment per consensuar postures entre professorat i estudiants anti-Bolonya. Aquí recullo només un blog amb pensaments de joves estudiants que pot servir d'exemple del que encara ara es pot fer. La criminalitat de la policia i els seus responsables (tant a Interior com a Universitats) fa urgent aprofitar aquest moment per plantejar oposicions frontals al pensament únic que ens volen imposar.
    http://atenespericles.wordpress.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…