Ves al contingut principal

ARTISTES I POLÍTICA: EL CAS DEL ROSTRE DE LA UAB

Incloc en aquest bloc algunes reflexions sobre un episodi viscut recentment a la meva universitat, el qual em permet exposar algunes consideracions d’ordre estètic i d’altres d’ordre polític. Allà va.



* L’artista cubà/nordamericà Jorge Rodríguez Gerada, en tant que artista resident a la UAB, va fer un mural a la plaça Cívica de la universitat: “El rostre de la UAB”, es va dir l’obra. Jorge Rodríguez té una àmplia trajectòria, primer com a artista urbà pels carrers de NY i, més tard, en la realització de dibuixos al carbó de rostres d’àmplies dimensions, persones del barri on està treballant, que insereix en edificis de les més variada etiologia. Aquí pot trobar-se més informació sobre l’origen i desenvolupament del projecte: http://creadorresidentuab.wordpress.com/


La imatge (quasi acabada) de l’obra original era aquesta:























* Unes hores després que Jorge acabés el rostre, un grup d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es trobava enmig de tot el conflicte del Pla Bolonya, es van penjar del terrat de l’edifici i van fer una pintada a sobre del dibuix. El resultat d’aquesta intervenció dels estudiants és aquesta:


* Jorge Rodríguez Gerada va ser el primer en indignar-se davant de les pintades que s’havien posat per sobre del seu dibuix. Aquí, podeu llegir el text de la carta que va enviar per a emfasitzar aquesta indignació: http://etc.uab.cat/blogs/rostreuab/. Però no va ser l’únic que va enfadar-se; d’altres persones també van considerar que l’acció dels estudiants era una irreverència, una inculcació de drets, un delicte.

* Exposats els fets, m’agradaria fer algunes consideracions d’ordre estètic, teòric, però també polític, és clar. (Suposo que a hores d’ara a ningú no se li escapa, espero que tampoc a Jorge Rodríguez Gerada, que l’art no existeix fora d’un context ideològic i polític determinat. I no cal esperar uns quants anys perquè els historiadors de l’art busquin aquests vincles de manera retrospectiva.)
La primera reflexió és sobre la condició de l’artista urbà, avui. Una de les característiques de l’art del segle XX és la selecció, l’apropiació, la intervenció. És més, la història de l’art (des de Leonardo fins a Tàpies; des de Dürer fins al mateix Picasso) és una successió contínua de contagis, d’apropiacions de coses que l’artista ha vist, i que reinterpreta a la seva manera. Les avantguardes històriques van clarificar el paper de l’artista. Ara, el creador podia seleccionar un objecte preexistent i enarborar-lo a la categoria d’art. La intenció podia arribar a substituir la confecció sacralitzada de l’obra (recordem l’urinari de Duchamp, comprat en una botiga de sanitaris de la Cinquena avinguda de Nova York). Així, doncs, la queixa de l’artista Jorge Rodríguez Gerada no deixa de tenir un costat paradoxal: ell, que es dedica a l’art urbà (efímer, constantment intervingut, manipulat), no vol que la seva obra sigui manipulada ni intervinguda per ningú més.
En la carta, l’artista es lamenta de la falta d’educació dels estudiants. El problema, doncs, és que ell, com a artista, sembla arrogar-se un poder, una capacitat, que no tenen els estudiants que van pintar a sobre del seu dibuix. Però, i si aquests estudiants també fossin artistes? És més: i si l’artista de més renom de l’actualitat (sigui qui sigui, o si existeix, aquest individu, diguem-ne el Picasso de l’any 2009) hagués agafat l’obra de Rodríguez i, gràcies a la seva intervenció, l’hagués col·locat en els podis de la difusió artística actual? No vull semblar demagògic. Però és que el grafiti és un art consubstancialment lligat a la manipulació, a la reescriptura. Els grafitis s’embruten els uns amb els altres. En conseqüència, la intervenció dels estudiants (per què no?, dels artistes) que van reescriure aquella obra, pot considerar-se una nova obra, que, com en alguns palimpsests medievals, aprofita l’escriptura antiga per a fer-ne uns nous escolis: aquí, la boca ratllada, el signe dels euros o l’al·lusió mercantilista de la UAB.
L’última consideració és d’ordre polític. Quan en Jorge diu que ell no té res que veure amb el conflicte, està mentint, literalment. L’artista mai no pot ser neutral. Mai no ho és. I si ho vol ser, aleshores se li han de recordar aquells versos de Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebido como un lujo cultural por los neutrales...” Podia ser ben bé que l’artista no volgués prendre partit per la lluita estudiantil contra el pla Bolonya i la defensa dels alumnes expedientats (i sancionats), però no pot adduir que la seva feina era aliena al problema. Al capdavall, quan ell fa el rostre de l’Obama a Barcelona, es posiciona de manera explícita. Quan fa un rostre anònim, extret d’un procés cibernètic, i el titula “el rostre de la UAB”, també s’està posicionant. Jo entenc, des de la perspectiva humana, que li sàpiga greu que la seva feina hagi estat tocada. Però ell, que presumeix de les seves posicions progressistes, no pot reclamar neutralitat. En fi, al meu entendre el més lamentable és aquest moment en què, a la carta, adopta aquest argument de tan baix registre segons el qual les ideologies extremes es toquen perquè, escriu ell, la dreta catalana va atacar el seu retrat d’Obama i els estudiants van “embrutar” el seu rostre de la UAB. Potser és ell qui ha de reflexionar sobre les seves posicions artístiques (el dibuix al carbó sobre una paret és progressista?) i sobre les seves posicions ideològiques (sembla que, segons Rodríguez, la diferència entre ell i els grafiters és que ell demana permisos, bo i oblidant que hi ha grafitis que neixen ja prohibits).

Comentaris

  1. A mi m'ha agradat aquest projecte "de la cara de la UAB". Ha estat un bon treball d'equip i con el propi autor diu: "Por efímera que haya sido la vida del rostro, considero que el proyecto ha sido un éxito ya que Identitat Composta es mucho más que el dibujo destruido". Amb aquestes paraules l'artista es mostra satisfet amb el seu projecte per la qual cosa jo no acabo d'entendre el per què de la seva queixa; l'obra al carrer té un risc, això l'artista ho hauria d'assumir a priori, tots sabem que l'obra al carrer és una obra efímera, però també és una obra extremadament viva i això és el què li ha passat a la seva creació... La vida li ha jugat una mala passada, com a tants de nosaltres. I què? el que importa és fer-ne una altra, i una altra, i una altra... Trobo que justament és aquesta vulnerabilitat de l'obra d'art al carrer el que l’acosta més al públic, el que la fa més interessant.

    ResponElimina
  2. A mi m'agrada més la cara modificada. Una mica de color no li ha anat pas tant malament. Estava una mica trista, abans.

    ResponElimina
  3. "ell, que presumeix de les seves posicions progressistes, no pot reclamar neutralitat"
    ---> Bé, ell no en té cap culpa, jo sóc dibuixant i aquesta cosa que va fer jo tb l'hagués pogut fer. I si fossiu vosaltres que us haguessin fet això m'hagues agradat veure com ploreu.
    Tampoc sóc tan mal educada de tocar les obres dels altres, ja que el respecte és el primer que m'han ensenyat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”