Ves al contingut principal

LA DEMOCRÀCIA INALTERABLE

El dia 13 de setembre, a Arenys de Munt, sembla que alguns ciutadans podran respondre a una pregunta política: si volen la independència de Catalunya o no. La iniciativa ha creat rebombori: els falangistes, l'advocacia de l'Estat, la vicepresidenta del govern espanyol i tutti quanti s'han apressat a protestar, al·legar il·legalitats, denunciar posicions inconstitucionals... A mi que em perdonin, però hi ha gent que té problemes molt greus dins de la mollera. És una simple pregunta. I si en una democràcia no es poden respondre preguntes, simples preguntes, és que alguna cosa funciona malament, molt malament.
Que consti: a mi em sembla molt bé que hi hagi gent que consideri que la independència de Catalunya és, no solament un insult, sinó que podria ser una catàstrofe per a tota la humanitat. Que consti, també: em sembla lògic que hi hagi que se senti profundament espanyola. La diferència és que a mi no em semblaria malament que ells organitzessin una consulta per a respondre les més inimagnables preguntes.
Perquè, per mi, preguntar no és cap ofensa. I, per tant, respondre, no és més que una simple cortesia.

Comentaris

  1. Que bueno ver que este blog continua activo :)

    Estoy totalmente de acuerdo, una consulta es simplemente eso, y, en este caso, y comparandolo con el arte, es una manifestación de un pensamiento.
    Pero el problema está en que esta consulta no estaba dentro de la legalidad.
    Y entramos en el eterno dilema: Libertad de Expresión versus Ley TodoPoderosa.
    Y el pez que se muerde la cola....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”