dimecres, 1 d’abril de 2009

ARTISTES I POLÍTICA: EL CAS DEL ROSTRE DE LA UAB

Incloc en aquest bloc algunes reflexions sobre un episodi viscut recentment a la meva universitat, el qual em permet exposar algunes consideracions d’ordre estètic i d’altres d’ordre polític. Allà va.



* L’artista cubà/nordamericà Jorge Rodríguez Gerada, en tant que artista resident a la UAB, va fer un mural a la plaça Cívica de la universitat: “El rostre de la UAB”, es va dir l’obra. Jorge Rodríguez té una àmplia trajectòria, primer com a artista urbà pels carrers de NY i, més tard, en la realització de dibuixos al carbó de rostres d’àmplies dimensions, persones del barri on està treballant, que insereix en edificis de les més variada etiologia. Aquí pot trobar-se més informació sobre l’origen i desenvolupament del projecte: http://creadorresidentuab.wordpress.com/


La imatge (quasi acabada) de l’obra original era aquesta:























* Unes hores després que Jorge acabés el rostre, un grup d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es trobava enmig de tot el conflicte del Pla Bolonya, es van penjar del terrat de l’edifici i van fer una pintada a sobre del dibuix. El resultat d’aquesta intervenció dels estudiants és aquesta:


* Jorge Rodríguez Gerada va ser el primer en indignar-se davant de les pintades que s’havien posat per sobre del seu dibuix. Aquí, podeu llegir el text de la carta que va enviar per a emfasitzar aquesta indignació: http://etc.uab.cat/blogs/rostreuab/. Però no va ser l’únic que va enfadar-se; d’altres persones també van considerar que l’acció dels estudiants era una irreverència, una inculcació de drets, un delicte.

* Exposats els fets, m’agradaria fer algunes consideracions d’ordre estètic, teòric, però també polític, és clar. (Suposo que a hores d’ara a ningú no se li escapa, espero que tampoc a Jorge Rodríguez Gerada, que l’art no existeix fora d’un context ideològic i polític determinat. I no cal esperar uns quants anys perquè els historiadors de l’art busquin aquests vincles de manera retrospectiva.)
La primera reflexió és sobre la condició de l’artista urbà, avui. Una de les característiques de l’art del segle XX és la selecció, l’apropiació, la intervenció. És més, la història de l’art (des de Leonardo fins a Tàpies; des de Dürer fins al mateix Picasso) és una successió contínua de contagis, d’apropiacions de coses que l’artista ha vist, i que reinterpreta a la seva manera. Les avantguardes històriques van clarificar el paper de l’artista. Ara, el creador podia seleccionar un objecte preexistent i enarborar-lo a la categoria d’art. La intenció podia arribar a substituir la confecció sacralitzada de l’obra (recordem l’urinari de Duchamp, comprat en una botiga de sanitaris de la Cinquena avinguda de Nova York). Així, doncs, la queixa de l’artista Jorge Rodríguez Gerada no deixa de tenir un costat paradoxal: ell, que es dedica a l’art urbà (efímer, constantment intervingut, manipulat), no vol que la seva obra sigui manipulada ni intervinguda per ningú més.
En la carta, l’artista es lamenta de la falta d’educació dels estudiants. El problema, doncs, és que ell, com a artista, sembla arrogar-se un poder, una capacitat, que no tenen els estudiants que van pintar a sobre del seu dibuix. Però, i si aquests estudiants també fossin artistes? És més: i si l’artista de més renom de l’actualitat (sigui qui sigui, o si existeix, aquest individu, diguem-ne el Picasso de l’any 2009) hagués agafat l’obra de Rodríguez i, gràcies a la seva intervenció, l’hagués col·locat en els podis de la difusió artística actual? No vull semblar demagògic. Però és que el grafiti és un art consubstancialment lligat a la manipulació, a la reescriptura. Els grafitis s’embruten els uns amb els altres. En conseqüència, la intervenció dels estudiants (per què no?, dels artistes) que van reescriure aquella obra, pot considerar-se una nova obra, que, com en alguns palimpsests medievals, aprofita l’escriptura antiga per a fer-ne uns nous escolis: aquí, la boca ratllada, el signe dels euros o l’al·lusió mercantilista de la UAB.
L’última consideració és d’ordre polític. Quan en Jorge diu que ell no té res que veure amb el conflicte, està mentint, literalment. L’artista mai no pot ser neutral. Mai no ho és. I si ho vol ser, aleshores se li han de recordar aquells versos de Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebido como un lujo cultural por los neutrales...” Podia ser ben bé que l’artista no volgués prendre partit per la lluita estudiantil contra el pla Bolonya i la defensa dels alumnes expedientats (i sancionats), però no pot adduir que la seva feina era aliena al problema. Al capdavall, quan ell fa el rostre de l’Obama a Barcelona, es posiciona de manera explícita. Quan fa un rostre anònim, extret d’un procés cibernètic, i el titula “el rostre de la UAB”, també s’està posicionant. Jo entenc, des de la perspectiva humana, que li sàpiga greu que la seva feina hagi estat tocada. Però ell, que presumeix de les seves posicions progressistes, no pot reclamar neutralitat. En fi, al meu entendre el més lamentable és aquest moment en què, a la carta, adopta aquest argument de tan baix registre segons el qual les ideologies extremes es toquen perquè, escriu ell, la dreta catalana va atacar el seu retrat d’Obama i els estudiants van “embrutar” el seu rostre de la UAB. Potser és ell qui ha de reflexionar sobre les seves posicions artístiques (el dibuix al carbó sobre una paret és progressista?) i sobre les seves posicions ideològiques (sembla que, segons Rodríguez, la diferència entre ell i els grafiters és que ell demana permisos, bo i oblidant que hi ha grafitis que neixen ja prohibits).