Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!
(A propòsit de TV3, “la seva”.)



A risc de ser acusat d’intervencionista, qui sap si de tenir poc esperit democràtic, vull demanar des d’aquest humil bloc d’opinió que hi hagi canvis profunds a Televisió de Catalunya. Què més idoni que demanar-ho en un moment en què els relleus polítics en el parlament i en el govern ho poden propiciar de forma natural. Quins canvis? Podria posar-me nostàlgic i demanar que TV3 tornés a aquell esperit innovador dels seus inicis, un esperit que combinava un projecte televisiu institucional amb l’emissió de programes variats, i per mitjà del qual moltes franges de població s’hi podien sentir reflectides.
De moment, però em limitaré a demanar que la nau insígnia de TV3, “Els matins”, canviï de director. Que en Josep Cuní es prengui unes vacances. O un any sabàtic. I que s’emporti tots els seus tertulians, molt especialment, la Pilar Rahola. Per què ho demano, això? No em poso en si fan un bon programa de televisi…

POSTAL DE NADAL, de Toni Meseguer

Gracias al ilustrador/artista Toni Meseguer por su compromiso y por permitirme "utilizar" su original postal de Navidad...

RESSENYA DEL FESTIVAL DE PALLASSOS DE CORNELLÀ

[Aquesta ressenya apareixerà en el proper número de la revista Zirkolika]

El festival de pallassos de Cornellà, amb la nova direcció de l’Àlex Navarro i del Jordi Juanet “Boni”, ha portat a terme una renovació que li era necessària. La deriva de les darreres edicions era insostenible. És un judici particular, és clar, no perquè aquest cronista pensi que és “el guia espiritual” del certamen, com li atribueix algun malèvol petit empresari, sinó perquè ha seguit totes les seves edicions des dels inicis i ho valora calibrant aspectes culturals, professionals, territorials i, sobretot, sense interessos econòmics que puguin enterbolir el seu criteri. Que amb tot, i com passa sempre, no deixa de ser un criteri subjectiu i qüestionable. Al meu entendre, doncs, el festival ha tornat a néixer, ha recuperat valors que s’havien perdut.

Hi ha tres evidències immediates d’aquesta renovació. La primera és que, després de molts anys, l’interès del festival s’ha tornat a focalitzar en totes les actuacio…

PARADOJAS (POLÍTICAS) DE NUESTRO TIEMPO

A raíz de la huelga general, los medios de comunicación españoles y, especialmente, catalanes se lanzaron con rabia digna de mejor causa en contra de lo que ellos llamaron vándalos, violentos, antisistema. Los periodistas, defensores acérrimos del sistema, no quieren grietas. En lugar de centrar las noticias en la respuesta a la convocatoria de huelga general o en los motivos de desigualdad social y de penuria económica que la motivaron, prefirieron criminalizar a unos jóvenes que habían quemado un coche de la policía municipal y que habían ocupado un edificio de la Plaça Catalunya de Barcelona que, ahora lo sabemos, debe acabar alojando a la multinacional Appel. Pero, qué curioso, días después, en Francia se desata una tormenta política, huelgas, manifestaciones, barricadas... Los periódicos colocan en primera página fotografías de coches incendiándose, pero a los jóvenes franceses no se les criminaliza, ya no son vándalos, la noticia se centra, cómo debe ser, en la fractura del Esta…

L’ART POSTDRAMÀTIC. A Propòsit de Pipilotti Rist

No havia pogut veure l’exposició de Pipilotti Rist a la Fundació Joan Miró de Barcelona. No he vist, encara, la que la mateixa artista té a Girona, a la Fontana d’Or. Correré a fer-ho. Per què? És obvi, ja ho haureu endevinat, perquè l’exposició a la Miró m’ha semblat esplèndida, una de les millors que he vist en els darrers temps, i una de les millors que he vist en aquell centre creat per Joan Miró, en el rastre que va deixar Peter Greenaway l’any 1997 en el seu apassionant muntatge sobre el mite d’Ícar.

Aquí podria acabar el meu text. La meva opinió sobre l’exposició és, ja ho llegiu, immillorable. Sóc el primer —ni que sigui al costat de molts d’altres— que coneix l’arbitrarietat dels gustos artístics, dels judicis estètics. Hi haurà col·legues de la professió, espectadors en general, que comparteixin la meva opinió; n’hi haurà que no. Com sempre dic, sortosament, l’art no entén de doctrines, de dogmes de fe, no és una religió guiada des d’un púlpit i, per tant, té la capacitat d’a…

YO NO ERA INDEPENDENTISTA

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español…

¡DIABLOS! ¡NUNES NO ESTÁ!

Nunes nos ha dejado. El pasado miércoles 24 le despedíamos una multitud, y otros muchos no pudieron acudir, pero también estaban allí, estábamos todos aquellos que habíamos recibido aquella carta a la que él se refería cuando hablaba de su cine: se dirigía a cada uno de nosotros desde la pantalla, con sus películas. Soy poco amante de las necrológicas: casi siempre parten de una falta de sintonía entre los que conocieron al personaje y gozaron de su amistad y aquellos que leen unas alabanzas que pueden sonar a huecas o, peor incluso, a repetidas. Y, sin embargo, no puedo dejar pasar la oportunidad de atenuar algo el vacío que me ha dejado o que me está empezando a dejar su ausencia, el pensar que no podré volver a oírle, a verle, a abrazarle… José María me presentaba en los últimos tiempos como “su biógrafo”, creo que el libro que escribí sobre su cine significó para él una alegría, espero que fuera así porque lo escribí para él, y, con él, para todos aquellos nunesianos que no necesita…

À LA VILLE DE... FRANCOPOLIS

Seré breu: no em trobo bé, alguna cosa se m’ha girat a l’estómac i estic a punt de perbocar.

Sóc breu, doncs: l’espectacle que polítics i periodistes han fet arran de la mort de Juan Antonio Samaranch és lamentable, als antípodes de l’ètica, d’una miserabilitat que arriba a sorprendre i tot. Mentre la premsa internacional tractava el personatge amb els blancs i els negres que havia arrossegat en la seva trajectòria, aquí han optat per l’hagiografia, ocultant el passat falangista i franquista de Samaranch. Als polítics i periodistes no els ha interessat el contrast del blanc i el negre, que concita les infinites possibilites del gris, s’han inventat un personatge nou, blanc i immaculat. Un cop més, el silenci còmplice que sembla que busca mantenir i perpetuar l’statu quo del sistema a partir de l’engany que suposa aquesta democràcia desmemoriada.

Que Samaranch va fer coses bé? Aplaudim-lo, doncs. Però amagar a la societat el seu passat? Caldrà recordar que el franquisme no va obligar nin…

EL PLAN BOLONIA: Y AHORA, ¿QUÉ?

Hace un año estábamos inmersos en el debate (y en la lucha) sobre la implantación del llamado Plan Bolonia en nuestras universidades. Hubo quiebros y requiebros, opiniones de todo tipo, pero salieron ganando los que, con razones propias o sin ellas, se acomodan a lo dictado por el sistema. Salieron ganando los políticos que decidieron introducir modificaciones en los planes universitarios sin asegurar su viabilidad presupuestaria; salieron ganando los que, bajo el cobijo del poder universitario (rectores, vicerrectores, decanos, vicedecanos, directores de departamento, coordinadores de titulación...), sancionaron la presunta bondad del cambio; salieron ganando los que, o demasiado crédulos o demasiado ignorantes, creyeron en lo que se les decía desde arriba y tomaban a los que nos oponíamos al Plan poco menos que como hordas desestabilizadoras e insensatas...

Acabo de escribir que ganaron ellos, pero la realidad es otra: con su victoria, nos arrastraron a todos nosotros hacia la perdi…

TRADICIÓ I MODERNITAT AL CIRC. UNA CONTROVÈRSIA

(Text excrit en resposta a un article publicat per Marcel Barrera: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/158398)

RÈPLICA A UNA RÈPLICA QUE NO HO HAVIA DE SER

Benvolgut Marcel Barrera. Diuen que un dia algú va anar a dir-li a l’Oscar Wilde que un col·lega escriptor estava malparlant d’ell, i que Wilde, impertèrrit, va sentenciar: “Però, com pot ser? Si mai no li he fet cap favor!” La broma o paradoxa explica com m’he sentit jo quan alguns amics m’han dit estranyats que havies publicat un text replicant la meva darrera contribució a la revista Zirkolika. Els meus amics estaven estranyats perquè tu escrius que, quan jo parlo de les persones obtuses en la seva concepció del circ, m’estic referint a tu, però ells em deien que havien llegit el meu article i el teu nom no sortia per enlloc. I és que, efectivament, lamento desanimar-te: em sembla que és greu que una persona com tu, que escriu sobre cultura, s’hagi sentit al·ludida (la psicoanàlisi diria que això és un signe inequívoc que hi …

LITERATURA: PLAGIS I USURPACIONS

El nou any neix, com tots, amb trets similars al que ens va deixar. En el terreny de la cultura, voldria referir-me als ressons socials de la literatura, és a dir, a la socialització dels productes fets per aquells que ens dediquem a l'ofici d'escriure. És una anècdota, si es vol, però no precisament engrescadora, al meu entendre, no augura que el 2010 pugui ser millor que el d'abans.

El fet és que el darrer número de la revista L'Avenç ha publicat una crítica del llibre "Contrabandistes de la llibertat", d'Assumpta Montellà, editat per Ara Llibres. L'autor de la ressenya, Francesc Vilanova, acusa l'autora d'usurpar treballs d'altres sense citar-ne la procedència, escrit d'una altra manera, que Montellà ha plagiat obres que ja ha havien tractat el tema del seu llibre, que la seva aportació és nul·la si no mesquina. En els cercles universitaris ja havíem sentit comentaris o sospites similars, però ara, quan una revista que s'ha guany…