Ves al contingut principal

LITERATURA: PLAGIS I USURPACIONS

El nou any neix, com tots, amb trets similars al que ens va deixar. En el terreny de la cultura, voldria referir-me als ressons socials de la literatura, és a dir, a la socialització dels productes fets per aquells que ens dediquem a l'ofici d'escriure. És una anècdota, si es vol, però no precisament engrescadora, al meu entendre, no augura que el 2010 pugui ser millor que el d'abans.

El fet és que el darrer número de la revista L'Avenç ha publicat una crítica del llibre "Contrabandistes de la llibertat", d'Assumpta Montellà, editat per Ara Llibres. L'autor de la ressenya, Francesc Vilanova, acusa l'autora d'usurpar treballs d'altres sense citar-ne la procedència, escrit d'una altra manera, que Montellà ha plagiat obres que ja ha havien tractat el tema del seu llibre, que la seva aportació és nul·la si no mesquina. En els cercles universitaris ja havíem sentit comentaris o sospites similars, però ara, quan una revista que s'ha guanyat la reputació a través d'una llarga trajectòria, fa públic de manera raonada i incontrovertible el delicte intel·lectual es fa estrany el silenci. Aquest silenci a què ens tenen acostumats els polítics i que s'ha acabat per contagiar al món de la cultura. Estem esperant a què Montellà es defensi, o es disculpi, o prometi solemnement que no tornarà a publicar mai més res. Però, la veritat, allò que jo més desitjaria és que l'editorial, Ara Llibres, expliqui què pensa fer amb el volum, destruirà tots els exemplars?, es disculparà amb els lectors?, donarà compte del procés d'edició del llibre i de com pot ser que ningú sospités de l'usurpació? O potser sí que sospitaven, més encara amb el precedent immediat de Montellà, que havia publicat un text sobre les dones republicanes a l'exili i la Maternitat d'Elna que ja havia estat acusat de plagi? Una editorial (o, ben mirat, una empresa mediàtica com Grup Cultura 03), que va néixer amb la voluntat de "fer país", hauria d'explicar si, segons les seves directrius, el país pot admetre o fomentar el pillatge, l'usurpació, el furt, el robatori de les idees.

Ja dic que pot semblar anecdòtic, però si no hi ha pronunciaments dràstics el delicte es perpetua, he comprovat a internet que l'autora fa presentacions del seu llibre, és a dir, l'obra es socialitza i, amb ella, la misèria intel.lectual que, si no queda sòlidament desmentida, arrossega amb ella.

Comentaris

  1. Quan era petita ja preguntava a classe la procedència, " i això qui ho ha dit?". Si una cria ja no tolera menjar-se les coses com si fos un autòmata com no ho faran les editorials, empreses etc..
    Sembla que aquesta costum de no donar el autor o el origen de una declaració abrigui a un munt de ignorants o malintencionats. Soc feliç quan puc saber d'on venen les paraules, fets, frases etc..,,em dona una sensació alliberadora...
    Ser causa vs. efecte..una gran diferencia.

    I també:
    "Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mi me enorgullecen las que he leído."
    Jorge Luis Borges

    ResponElimina
  2. Gràcies per aquesta informació. No en sabia res i ara ho he anat esbrinant. No canviaré el meu post, doncs ja fa temps i ara no retreu res fer-ho, si més no fins que no hi hagi una certesa confirmada.
    Merci.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”