Ves al contingut principal

TRADICIÓ I MODERNITAT AL CIRC. UNA CONTROVÈRSIA

(Text excrit en resposta a un article publicat per Marcel Barrera: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/158398)

RÈPLICA A UNA RÈPLICA QUE NO HO HAVIA DE SER

Benvolgut Marcel Barrera. Diuen que un dia algú va anar a dir-li a l’Oscar Wilde que un col·lega escriptor estava malparlant d’ell, i que Wilde, impertèrrit, va sentenciar: “Però, com pot ser? Si mai no li he fet cap favor!” La broma o paradoxa explica com m’he sentit jo quan alguns amics m’han dit estranyats que havies publicat un text replicant la meva darrera contribució a la revista Zirkolika. Els meus amics estaven estranyats perquè tu escrius que, quan jo parlo de les persones obtuses en la seva concepció del circ, m’estic referint a tu, però ells em deien que havien llegit el meu article i el teu nom no sortia per enlloc. I és que, efectivament, lamento desanimar-te: em sembla que és greu que una persona com tu, que escriu sobre cultura, s’hagi sentit al·ludida (la psicoanàlisi diria que això és un signe inequívoc que hi ha una ferida oculta), però puc prometre que no pensava en tu quan vaig escriure aquell text. Bé, t’enganyo, sí que l’article té un moment, un “guinyo”, que pensava que captaries amb bon humor, quan em mostro contrari a la teva opinió, manifestada a Manresa, i que repeteixes en el teu text, segons la qual el circ clàssic està sent perseguit a Catalunya. Però això ja t’ho vaig dir allà en públic, jo sempre vaig de cara. A banda d’això, el meu text és una reflexió des del terreny de l’estètica del circ i els meus referents “obtusos” no són, sens dubte, els escrits d’un periodista com tu (al qual, per cert, en un article anterior de Zirkolika, mencionava positivament). En conclusió, em sembla que has pecat de vanitat, perquè en la meva trajectòria, quan he hagut de referir-me a algú amb qui discrepo, ho faig obertament. I aquest no era el cas.

Arran del teu text, però, voldria aclarir dues coses: jo no faig guerres ni a favor d’un circ ni d’un altre, en realitat no faig guerres de cap mena i el que m’apassiona és el contrast d’opinions. En aquest sentit, benvinguda sigui, encara que des de l’equivocació, la teva “rèplica”. Ara, les teves opinions sobre l’exposició que vam fer el Jordi Jané i jo l’any 2006, com suggerint que formàvem partd'una croada institucional, érem soldats culturals, doncs, peons d’una operació encaminada a enaltir el circ contemporani català, tot ocultant l’origen del Circ Cric i menystenint el Circ Raluy és un deliri (això sí que t’ho dic a tu, i ho pots replicar, si vols). Et convido a trobar en el catàleg d’aquella exposició o en les actes de les jornades que vam dirigir el març del 2006 alguna opinió nostra que anés en contra de la tradició circense. Jo no faig guerres i les meves trinxeres culturals s’encaminen a objectius més pregons. I això em porta a una segona consideració: bé o malament, en el meu article defensava, si em llegeixes bé, que en l’art, i més encara en el circ, les fronteres entre classicisme o tradició i modernitat o novetat són constantment canviants; defensava, també, que no hi ha manera de poder fixar la “partitura” del circ clàssic, que la tradició circense es fonamenta en mites i llegendes. I tu, per replicar-me, em tornes a sortir amb la presència dels animals salvatges al circ i amb la posició que els polítics tenen respecte a aquesta qüestió. Potser al periodisme li interessa la qüestió, però a mi gens ni mica, fa temps que sé que la teoria de l’art, en aquest cas, l’estètica del circ, no pot dependre del que opinen els polítics de torn. El que m’interessa és si, des d’una posició teòrica, en el segle XXI el circ ha de continuar tenint animals salvatges (sempre que se’n tingui una cura modèlica, és clar) o pot sobreviure sense ells recollint tradicions tan circenses com les altres.

Si et plau, mentre ens trobem en un circ, com tu em convides al final del teu text, no llegeixis mai més un escrit meu en clau personal, a menys que jo et nombri específicament. I, per tant, quan m’hagis de replicar, fes-ho responent als meus arguments, no apel·lant a la malícia dels polítics, perquè, en aquest ball, sempre m’hi trobaràs. I, per tant, no podrem debatre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…