Ves al contingut principal

TRADICIÓ I MODERNITAT AL CIRC. UNA CONTROVÈRSIA

(Text excrit en resposta a un article publicat per Marcel Barrera: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/158398)

RÈPLICA A UNA RÈPLICA QUE NO HO HAVIA DE SER

Benvolgut Marcel Barrera. Diuen que un dia algú va anar a dir-li a l’Oscar Wilde que un col·lega escriptor estava malparlant d’ell, i que Wilde, impertèrrit, va sentenciar: “Però, com pot ser? Si mai no li he fet cap favor!” La broma o paradoxa explica com m’he sentit jo quan alguns amics m’han dit estranyats que havies publicat un text replicant la meva darrera contribució a la revista Zirkolika. Els meus amics estaven estranyats perquè tu escrius que, quan jo parlo de les persones obtuses en la seva concepció del circ, m’estic referint a tu, però ells em deien que havien llegit el meu article i el teu nom no sortia per enlloc. I és que, efectivament, lamento desanimar-te: em sembla que és greu que una persona com tu, que escriu sobre cultura, s’hagi sentit al·ludida (la psicoanàlisi diria que això és un signe inequívoc que hi ha una ferida oculta), però puc prometre que no pensava en tu quan vaig escriure aquell text. Bé, t’enganyo, sí que l’article té un moment, un “guinyo”, que pensava que captaries amb bon humor, quan em mostro contrari a la teva opinió, manifestada a Manresa, i que repeteixes en el teu text, segons la qual el circ clàssic està sent perseguit a Catalunya. Però això ja t’ho vaig dir allà en públic, jo sempre vaig de cara. A banda d’això, el meu text és una reflexió des del terreny de l’estètica del circ i els meus referents “obtusos” no són, sens dubte, els escrits d’un periodista com tu (al qual, per cert, en un article anterior de Zirkolika, mencionava positivament). En conclusió, em sembla que has pecat de vanitat, perquè en la meva trajectòria, quan he hagut de referir-me a algú amb qui discrepo, ho faig obertament. I aquest no era el cas.

Arran del teu text, però, voldria aclarir dues coses: jo no faig guerres ni a favor d’un circ ni d’un altre, en realitat no faig guerres de cap mena i el que m’apassiona és el contrast d’opinions. En aquest sentit, benvinguda sigui, encara que des de l’equivocació, la teva “rèplica”. Ara, les teves opinions sobre l’exposició que vam fer el Jordi Jané i jo l’any 2006, com suggerint que formàvem partd'una croada institucional, érem soldats culturals, doncs, peons d’una operació encaminada a enaltir el circ contemporani català, tot ocultant l’origen del Circ Cric i menystenint el Circ Raluy és un deliri (això sí que t’ho dic a tu, i ho pots replicar, si vols). Et convido a trobar en el catàleg d’aquella exposició o en les actes de les jornades que vam dirigir el març del 2006 alguna opinió nostra que anés en contra de la tradició circense. Jo no faig guerres i les meves trinxeres culturals s’encaminen a objectius més pregons. I això em porta a una segona consideració: bé o malament, en el meu article defensava, si em llegeixes bé, que en l’art, i més encara en el circ, les fronteres entre classicisme o tradició i modernitat o novetat són constantment canviants; defensava, també, que no hi ha manera de poder fixar la “partitura” del circ clàssic, que la tradició circense es fonamenta en mites i llegendes. I tu, per replicar-me, em tornes a sortir amb la presència dels animals salvatges al circ i amb la posició que els polítics tenen respecte a aquesta qüestió. Potser al periodisme li interessa la qüestió, però a mi gens ni mica, fa temps que sé que la teoria de l’art, en aquest cas, l’estètica del circ, no pot dependre del que opinen els polítics de torn. El que m’interessa és si, des d’una posició teòrica, en el segle XXI el circ ha de continuar tenint animals salvatges (sempre que se’n tingui una cura modèlica, és clar) o pot sobreviure sense ells recollint tradicions tan circenses com les altres.

Si et plau, mentre ens trobem en un circ, com tu em convides al final del teu text, no llegeixis mai més un escrit meu en clau personal, a menys que jo et nombri específicament. I, per tant, quan m’hagis de replicar, fes-ho responent als meus arguments, no apel·lant a la malícia dels polítics, perquè, en aquest ball, sempre m’hi trobaràs. I, per tant, no podrem debatre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”