Ves al contingut principal

À LA VILLE DE... FRANCOPOLIS



Seré breu: no em trobo bé, alguna cosa se m’ha girat a l’estómac i estic a punt de perbocar.

Sóc breu, doncs: l’espectacle que polítics i periodistes han fet arran de la mort de Juan Antonio Samaranch és lamentable, als antípodes de l’ètica, d’una miserabilitat que arriba a sorprendre i tot. Mentre la premsa internacional tractava el personatge amb els blancs i els negres que havia arrossegat en la seva trajectòria, aquí han optat per l’hagiografia, ocultant el passat falangista i franquista de Samaranch. Als polítics i periodistes no els ha interessat el contrast del blanc i el negre, que concita les infinites possibilites del gris, s’han inventat un personatge nou, blanc i immaculat. Un cop més, el silenci còmplice que sembla que busca mantenir i perpetuar l’statu quo del sistema a partir de l’engany que suposa aquesta democràcia desmemoriada.

Que Samaranch va fer coses bé? Aplaudim-lo, doncs. Però amagar a la societat el seu passat? Caldrà recordar que el franquisme no va obligar ningú a ser partícip de la seva barbàrie dictatorial, uns van exiliar-se i mai no van tornar, uns altres van exiliar-se i van tornar i van patir-ne infaustes conseqüències, les mateixes que molts dels qui van quedar-se (tortura, mort, anihilament de la dignitat), uns altres, encara, van viure o sobreviure a la dictadura en l’anonimat, i una minoria en la clandestinitat. Però Samaranch va optar per col·laborar amb el règim i mai no va penedir-se’n, mai no va desdir-se de la seva opció feixista. Per què ho havia de fer, ben mirat? Si ningú li ho va demanar, cap polític, cap periodista.

Allà ells amb les seves estratègies (ells amb ells es coronen, un cop més). Qui calla el seu propi passat, és un pusil·lànime. Qui calla conscientment el passat obscur, negre, dels altres és un miserable i no mereix més que el meu menyspreu. Revengisme? No, culte per la veritat grisa, ni blanca ni negra. El periodista Xavier Montanyà ha fet un documental, “Els espies de Franco”, que penso que s’emetrà aviat per la televisió pública catalana on demostra, a partir de documentació incontrovertible de l’època, que Carles Sentís, entre d’altres, va participar en serveis d’espionatge a favor de la Dictadura. Ell sempre ho havia negat, i el cor mediàtic en va fer hagiografia, sempre mirant el blanc que no retregui el passat franquista de segons quins personatges. Però no calia, el documental, perquè si fan com amb en Samaranch, el sistema trobarà la manera d’ocultar o d’apaivagar la foscor.

Ja m’he allargat massa. El malestar s’ha agreujat i ja no puc contenir per més temps la nàusea, el vòmit.

Comentaris

  1. sortosament el món blogaire no oblida. moltes gràcies, potser així aconseguirem sortir d'aquesta democràcia tutelada.

    ResponElimina
  2. Hola Joan,
    m'agrada veure que em coincidit també en aquest anàlisi del personatge en questió i la parafernàlia als voltants de la seva mort...

    http://blocpreirtarragona.blogspot.com/2010/04/qui-era-samaranch.html

    Salut.

    Luis Iglesias

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …