Ves al contingut principal

YO NO ERA INDEPENDENTISTA

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

Comentaris

  1. comparteixo plenament aquestes paraules... jo tampoc ho era... però... sembla que els fets ens hi aboquin ja que s'han anat tancant portes a altres possibles realitats...

    veurem què passa ara...

    ResponElimina
  2. Sempre he estat independentista, perquè així em van criar. També em van donar una bufetada per parlar en català a classe, però mai m'ha preocupat això, no he estat capaç de generar odi, més aviat menyspreu per aquells que són incapaços d'apreciar el valor de la diferència i d'això n'hi ha tot arreu, aquí i allà. Em preocupa més poder viure en un país ben gestionat, on les distàncies curtes entre el poble i el seu govern facin més fàcil el control.

    M'ha agradat molt el teu text i l'he vinculat al meu facebook, perquè és una mostra més de la diferència que ens agermana :) Gràcies :)

    ResponElimina
  3. Jo tampoc era independentista. A casa també havia mamat federalisme després d'anys de lluita comunista i socialista. L'àvia, però, ha estat sempre la veu de d’independentisme a casa, la veu de les paraules més sàvies i més dolces. Potser l'hauria d'haver escoltat abans però ara no en tinc cap dubte. L’independentisme és l'única solució. Els avis van lluitar per un territori en el que creien i estimaven i ara l'hem de lluitar igualment, perquè els pactes als que van arribar els nostres pares ja no els volen. Els han trencat des d’on es van voler acordar.
    Això no es pot permetre. Ni tampoc que ens vulguin despistar amb mundials que encara evoquen més a l'"España grande y unica". No la volem perquè ens han demostrat que no ens volen tal com som. Prou de "panem et circenses"! Cal obrir els ulls i unir-nos per allò que realment ens val la pena, que és la nostra llengua, la nostra educació, la nostra salut, els nostres pobles, ciutats i paisatges, les nostres idees, la nostra cultura, la nostra dignitat!
    Si ni ara els polítics catalans saben unir-se caldrà fer-los saber que no els volem i que deixin pas a aquells que tenim les idees clares, que no ens val més un vot que un objectiu. Caldrà anar pensant en quin model de país volem perquè la Catalunya independent esta a la cantonada, caldrà saber-la governar.

    ResponElimina
  4. Me iba gustando mucho el artículo, cuando en eso lo cierra en un idioma que no conozco... una lástima no saber la conclusión. No soy español, pero por alguna razón me siento atraído a esas tierras.

    Saludos

    ResponElimina
  5. Me n'alegro sincerament que gent de la
    teva talla intel.lectual pensi així , ens fa falta gent com tu que raoni les coses sense treure bilis.

    Moltes grácies

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt el teu article... jo no sóc independentista, de fet ni tan sols sóc catalana però fa uns anys que visc aquí i dissabte vaig sortir al carrer a defensar l'estatut català i una llengua que també parlo, tot i que no és la meva materna, perquè visc a Catalunya i crec que tota llengua nova és font de riquesa... jo no sóc independentista i segueixo creient en el federalisme, pot ser sóc una d'aquestes veus espanyoles que defensen el pluralisme i el federalisme i que tant trobes a faltar... només espero que, sigui com sigui, podem trobar un camí que soterri les bufetades d'uns cap a altres simplement pel fet de pensar diferent... jo tampoc vull una Espanya una, grande y libre, només m'agradaria viure en un país que respecti la diferència i sàpiga enriquir-se d'ella

    ResponElimina
  7. Omarvelz aquí tienes el último fragmento traducido para que también puedas disfrutarlo:

    Jo no era independentista. Pero me prometí que nunca más nadie me daría una bofetada por utilizar la lengua en la que mis padres me hablaban de pequeño, la misma con la que he contado cuentos a mis hijos, con la que he escrito mis textos más íntimos, con la que he hablado de amor y libertad. Conmigo que no cuenten.

    ResponElimina
  8. Emocionant. M'hi sento identificada en més d'una i en més de dues de les coses que s'hi enumeren. Sobretot, jo també trobo molt feixuc i decebedor el silenci de tots els espanyols de cor que estimen Espanya i segueixen "la roja", però no tenen res a veure amb l'espanyolada rabiosa que ahir envaïa els carrers cridant "viva Franco" i "catalanes, os vamos a matar". Per què ho toleren? Per què callen? Per què no entenen que a mi aquesta Espanya ni m'interessa, ni m'agrada, ni la vull? Jo també, fa uns anys, volia un estat federal. També esperava que al final el temps aniria eliminant les herbes verinoses del franquisme. Però no paren de rebrotar. Ho hem intentat, ho hem intentat durant 30 anys. Però no ho volen, no ens volen en qualitat d'iguals, només en qualitat de vençuts, en una eterna guerra civil. I els altres callen. I jo això no ho vull.

    ResponElimina
  9. omarvelz, se estrena hoy en esto de Internet? Porque es tan fácil como usar el traductor de Google, Softcatalà, etc.

    ResponElimina
  10. Helena... gracias por la traducción.

    Jaume Pros... pasa que esas traducciones no siempre son fieles y el cambio de alguna palabra pudiera cambiar la intención que el autor pretendía.

    Saludos a ambos

    ResponElimina
  11. Precioso y acertado texto. Enhorabuena. Yo tampoco sé catalán (al menos aún) pero con mínimo esfuerzo e interés se puede entender perfectamente el último párrafo también. Soy de Madrid y creo en el federalismo y la España plural.
    Enhorabuna de nuevo

    ResponElimina
  12. Hola Joan,
    t'escric com un salmantino resident des de fa alguns messos a Catalunya, que fa fent per parlar com millor pot el català, per empatia, per fraternitzar i per conéixer la que és la segona llengua del país al qual vaig néixer. Un que sempre ha creigut que l'entendiment és posible. També t'escric com republicà i com federalista, que creu en Espanya com una unió però mai com una unitat. Com aquell que sap que no és la veu més fort que existeix però que té la necesitat de donar el seu punt de vista.
    Vaig començar a parlar català fa temps per comprendre aquesta questió política que escoltava des de petit, "los nacionalistas catalanes", per conéixer i comprendre per mi mateix com era això de Pujol, de la Generalitat i del nacionalisme. Anys després de començar amb això, crec que entenc que vol dir. I també aixì vaig conéixer la política catalana i les seves interioritats, i em vaig sorprendre de la força del federalisme al PSC, molt més preparat ideológicament en aquest sentit que la resta del PSOE, que no té cap debat ideológic intern per millorar l'estructura territorial de l'estat.
    Jo fa ara 6 anys que vaig deixar de votar PSOE (perdua de confiança al veure com les paraules pasen a ser fum), convençut de que un canvi de fons del model actual, sigui de model territorial, económic o del cap d'estat mai arribaria de la mà del PSOE. El PSOE és part del sistema i si creix dins seva una corrent diferent a aquest sistema, l'amputarà o la portarà a l'asfixia. Jo fa temps vaig triar per un altre camí als partits del sistema.
    Personalment crec que el problema del federalisme i dels federalistes a Catalunya, és creure federalista a un partit que no ho és i no ho vol ser, en vez de voler explorar el camí de trencar el model actual, ja sigui per arribar a una III República o una altra sortida a aquest sistema. Però el PSC va fer creure, per electoralisme que això era possible. No pot ser que un partit no tingui un pensament coherent a tot arreu, i el PSOE sap això, però aqui a Catalunya dona aquesta imatge de federalisme perquè li va bé, quan els fets proven que el PSOE mai no voldrà plantejar un nou model territorial. I amb aquest punt de partida, mai s'arribarà a una Espanya federal des del PSOE, cal trobar altres idees; i/o altres partits que facin la aposta federal sense complexos.

    Cordialment,
    Luis Iglesias
    ciudadano_republica @ yahoo.es

    ResponElimina
  13. Chapeau, mestre! Necessitem més persones com tu, catalans de pedra picada que no es caguin a les calces i diguin les coses pel seu nom. Et seguiré llegint. Una abraçada estelada!!!

    ResponElimina
  14. Estic amb tú en moltes coses. Jo, al contrari, sóc castellano-parlant. Dubte si l'accent va cap a una banda o cap a una altra, dels apòstrofes, de las "s" i "ss", però no dir que la pronunciació entre g,j em torna botja (boja?), a més dels típics dubtes com aquest. I què? Ja aprendré més pas a pas i trobo que si jo no he tingut cap problema per a començar a parlar català qualsevol pot. M'agradaria saber tans idiomes com hi ha al món i poder parlar amb tothom amb comoditat. Trobo que això de tancar-se en un idioma no deixa de ser qüestió de idiòcia per que al principi em donava vergonya parlar i ara no hi ha qui puga parar-me.

    ResponElimina
  15. ¡Podría decir tantas cosas!. Desde esta Castilla, miserable, que desprecia cuanto ignora entiendo perfectamente lo que dices aquí.

    Y no puedo dejar de sentir un escalofrío cuando mencionas, y en los comentarios también se dice, que por hablar la lengua en la que habéis aprendido a hablar, os pegaban. Qué pena, qué asco y qué mierda. En fin.

    ResponElimina
  16. És que avui dia s'ha girat la truita i ser espanyolista a Catalunya respon a simples motius sentimentals o identitaris, però no respon a un criteri racional... la via estatutària ha mort i el federalisme a Espanya és una simple minoria.

    Com dic, ja fa temps que la truita ha girat i a dia d'avui els identitaris, els extremistes i els que no tenen més arguments que la selecció, el DNI o "por cojones" són els espanyolistes furibunds; la resta tenim arguments sòlids fonamentats a partir de la raó; des de motius de protecció cultural passant per l'economia o simplement per fomentar el dret democràtic a la participació ciutadana tan arrelat al nostre país...

    Espanya desgraciadament ja no es pot reformar, només hi ha una Espanya possible; la del castellà.

    Molta sort als republicans i federalistes espanyols, els catalans hem fet durant anys un esforç titànic per tal de reformar Espanya i l'únic que hem tret de tot això és catalonofòbia i que se'ns tracti com una colònia... i moltes vegades amb el silenci còmplice d'aquells que es diuen federalistes.

    Felicitats per l'article, m'ha emocionat de veritat.
    Traducció:
    http://www.softcatala.org/traductor

    ResponElimina
  17. Enhorabona pel teu article. Amb els fets recents queda clar que les dues úniques opcions a llarg termini són l'assimilació per part d'Espanya o la supervivència amb un Estat independent. Els federalistes heu vist truncada qualsevol aspiració de convivència amb els espanyols i us heu de posicionar cap a un dels dos costats. M'alegre que tu ho hages fet cap a l'independentisme. I com tu, tants altres que ja ho vam fer i que ho faran. Guanyarem!

    ResponElimina
  18. Yo nací en Madrid, en 1970, y tuve una educación en instituciones públicas. Desgraciadamente, también vi cómo se pegaba a gente en el aula por motivos que simplemente denotaban el exceso de poder de personas cuya mentalidad y cuya ideología había controlado este espacio y este país durante mucho tiempo. Me parece que esos tiempos de represión, o en esos términos, pasaron y no entiendo que nadie sufra ahora rechazo por hablar catalán o por no saber contestar a una pregunta en un examen oral (como vi yo entonces). Y han pasado treinta años, como me decía Martí de Estocolmo también ayer. Ha sido un tiempo crucial, al menos en mi vida, en el que creo que las instituciones que conforman el Estado han evolucionado quizás mucho menos. También las líneas rectoras por las que nos dirigimos, y ahí está la Constitución que si seguimos así, dejará de ser nuestra. Con todo esto, simplemente, quiero compartir contigo, con vosotros, la idea de que está claro que hay que cambiar las cosas y avanzar hacia el federalismo, si nuestra estructura en crisis nos permite hacerlo bien, que espero que sí. Como persona batida en la dialéctica creo que estos periodos son fructíferos y espero que se pueda organizar un espacio nuevo. Y si el independentismo parece la solución al problema español (que sí creo que es la forma de codificarlo, no tanto el problema catalán o el vasco), tendremos que asumir la reconfiguración de los Estados. Francamente y en lo más íntimo, creo que el problema de estos tiempos pos-posmodernos es también otro. Como dice alguno de tus comentaristas, la cercanía entre el Estado y el pueblo es todavía nuestra asignatura pendiente. No parece que nos estemos acercando ni aquí ni en ningún lado.

    ResponElimina
  19. Jo sí que ho era, d'independentista, però aprecio el gest -i la sinceritat- no saps com.

    Com deia el Poeta: "Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu solemne i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui. I via fora. Que tot està per fer i tot és possible!"

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies
    Muchas gracias,
    Eskerrik asko
    Moitas gracias

    ResponElimina
  21. Felicitats per l'escrit! Jo també sóc independetista de naixement, com d'altres "comentaristes". Al contrari del que s'ha dit sempre, el meu independentisme no és violent, excluent, no va contra ningú. No he cregut mai en la violència i el temps, com sempre, posa les coses al seu lloc. Comparem, doncs, el País Basc i Catalunya. Mai el País Basc havia estat tant allunyat de la plena sobirania com ara, just al contrari que Catalunya. Cap regió o nació de l'estat espanyol ha fet tant com Catalunya per fer que aquestes encaixessin be. EL nacionalisme espanyol, hereu de la cultura colonial de Castella, ha aconseguit monopolitzar el concepte "ser espanyol". De debò creuen que només hi ha una manera de ser español. De veritat creuen que els que tenim una llengua materna la deixarem morir així com així. No se'ns podrà retreure als catalans que no ho haguim provat, fins i tot després de tants anys de feixisme no ens vare rendir per intentar convèncer. Això amics s'ha acabat. Cadascú pel seu camí i "bon vent i barca nova". Sense violència (això és sagrat). Democraticament, quan la majoria de catalans i catalanes ho vulguin, formarem un nou estat i, per fi, no haurem de sentir que ens hauria de fer vergonya ser catalans. No ens han deixat ser catalans... doncs ara nosaltres no volem ser espanyols.
    Una abraçada a tots perquè "forums" com aquests són la minoria. La majoria treuen "bilis" per tot arreu.
    P.D. La manifestacií del 10-J va ser tant bonica, tant especial... que la recordo com un dels millors dies de la meva vida. Nadons, infants, adolescens, joves, adults, gent gran, inmigrants espanyols, inmigrants europeus, inmigrants de la resta del món... en pau dient que ja s'estem farts. Que som com som i que n'estem molt orgullosos!!!

    ResponElimina
  22. On has vist que "unos juristas (...) quieren imponer la lengua única"? En quina part de la sentència es troba? És per curiositat!

    ResponElimina
  23. ..muy buen articulo, yo no soy independentista pero el dia que haya que elejir, mi decision la tengo clarisima, y no sera otra que el lugar mas tolerante con la diferencia, no hace falta decir nada mas..saludos.

    ResponElimina
  24. Ets un gran exemple, de veritat. Gràcies!

    ResponElimina
  25. Jo si sóc independentista i t'agraeixo el teu article. He viscut anys fora de Catalunya i m'he sentit menyspreada i insultada per parlar la meva llengua i per tenir aquests sentiments però avui ja no puc mirar cap a Madrid, avui és un dia trist: els traïdors els tenim dins de casa, al nostre Parlament.

    DIVENDRES TOTS A LA PORTA DEL PARLAMENT !!! DES DE LES XARXES ANEM A FER-HO POSSIBLE !! QUE NO ENS PRENGUIN MÉS EL PEL !! TORNEM AL CARRER !!

    Els nostres "representants" no hi senten bé ja que ni 1 milió de persones cridant el mateix van aconseguir despertar-los !!

    El parlament és el poble i aquests polítics ja no ens representen. Dimissió ja i noves eleccions amb gent nova !!

    Salut i gràcies!

    ResponElimina
  26. Como es posible que compares los tiempos de un dictador con los de una democracia, una democracia que ha dado a Cataluña mas de lo que ha tenido nunca, una Cataluña que ahora hace lo mismo de lo que tu te quejas, dejando a miles de niños sin el derecho a estudiar en la lengua de sus padres, justo de lo que tu te quejas, una Cataluña que obliga a lo mismo que la obligaron, a lo mismo que la forzaron, vosotros mas que nadie deberíais saber lo que eso significa.
    Que no eres independentista? no te lo crees ni tu. Lo eres y claramente. Pero la historia se repite, y se repetirá y en el mejor momento de la historia de la Cataluña Y DEL RESTO de España las tensiones políticas volverán a joder lo más importante, la calidad de vida que tenemos todos, que hemos conseguido entre todos, que la politica no es relevante!!! que nuestras familias si, y que una ruptura Catluña-Resto de España implica explícitamente perder mucho, mucho de nuestros familiares y amigos, mucho de nuestras pensiones, mucho de nuestras garantias sociales, quedarnos sin un Madrid-Barça y sin muchas cosas más.

    ResponElimina
  27. Gràcies per aquestes paraules; una se sent menys sola sabent que n'hi ha més com tu.... salutacions desde Reus

    ResponElimina
  28. Gràcies per aquest article, com tu moltes persones han fet el pas. Ara ho volem ser! Però quin pas faran els nostres polítics ? de moment ho haurem de fer el poble. Comparteixo l´escrit i de nou GRÀCIES.

    ResponElimina
  29. Sergio te equivocas en lo de "democracia que ha dado a Cataluña mas de lo que ha tenido nunca" tuvimos nuestras instituciones y no pasaban por Madrid, en 1714 todo eso fue arrasado por las llamas de Felipe V.

    En Catalunya no hay niño que no sepa el castellano, todo lo contrario. La gran mayoria de niños al menos en el area de Barcelona solo habla castellano. El catalán se halla en una situación de tota indefensión, acaso quieres que se pierda?

    ResponElimina
  30. @Sergio: Tu no sabes de lo que hablas. En Cataluña SÍ puedes estudiar en Castellano solamente si así lo deseas, en todos los niveles, desde parvulario a universitario, sin escepciones, el castellano esta ultraprotegido, y para colmo cada vez que alguien pretende liarla aparece en todos los periodicos como si obligáramos a alguien... además de en castellano también hay otras lenguas en las que pueden estudiar los niños como alemán o francés aunque estas últimas son escuelas privadas.

    Por cierto sergio: el futbol es malo desde que se usa como isntrumento cohesionador social o para la manipulación de masas. O no se pretendia hacer sentir españoles los catalanes a traves de la roja?

    ResponElimina
  31. Yo tampoco creo que estés en lo correcto Sergio. Todos los habitantes de comunidades que tienen un idioma materno que no sea el castellano, además, son conocedores de éste. En cambio, muchas personas de España, reniegan a hablar otro idioma de la misma España. A ver si algún día se obliga en todas las comunidades a hablar en un par de lenguas cooficiales, porque creo que sería beneficioso para el intelecto y para la tolerancia. No hay mejor forma de comprender a una sociedad que sabiendo su lengua.
    Ah! Y no siempre se repite la historia, es una leyenda urbana, de verdad...

    ResponElimina
  32. Joan i companys/es: crec que el millor per a tots seria una Ibèria i una Espanya. A Espanya hi podrien pasturar tranquil·lament els del 'Toro de Osborne', els de Una-Grande-y-Libre i de la Casta-Furia-Raza. A la Ibèria republicana, federal i LEGAL, hi viuríem la resta. No ho sé... encara sóc reticent a una nació governada per la Caixa i per una burgesia hipòcrita que es ven per un plat de mongetes. Però posats a escollir, per suposat, independència abans d'això que tenim ara.

    ResponElimina
  33. Mondhell: ¡qué bueno sería! Yo soy de Castilla y León, pero me encantaría estudiar idiomas como el catalán o el gallego. De hecho, he estado yendo durante la mitad de mi vida a Valencia todos los años una quincena y mis amigas de allí hablan perfectamente el castellano. Si acaso, dicen un "cómo se decía esto" en valenciano, pero sólo como muletilla o como algo medio inconsciente. Pienso que vendría muy bien aprender esos idiomas. Y lo de que la historia se repite... Se pueden repetir algunas acciones o pensamientos, pero es cierto que no todo. Ahora estamos en unas condiciones parecidas a las de justo antes de la II Guerra Mundial y, que yo sepa, no nos dirigimos (al menos tan directamente) a una tercera...

    ResponElimina
  34. Salut, Joan.

    He arribat al teu blog per recomanació d'un conegut que llegeix el meu.
    He trobat la teva reflexió molt serena, molt lúcida. Ens calen caps (i blocs) com el teu si volem crear un lloc millor pel futur.
    Una abraçada. Seràs benvingut si em visites.

    ResponElimina
  35. Creo que no seria difícil encontrar un mensaje de exaltación emocional similar al tuyo entre los discursos de los mayores manipuladores de masas Europeos del ultimo siglo.

    Que pretendes con este mensaje? Enardecer a la masa? Estas comparando a todos los españoles con una profesora miserable? Estas argumentando con un trauma juvenil el independentismo Catalan?

    No le hacéis ningún bien a Catalunya, a vuestra cultura, a vuestra lengua, a vuestra política, ni a vuestros similares, con este tipo de mensajes.

    Mas allá de la exaltación emocional, tu mensaje carece de argumentación alguna. Deberías de saberlo bien, tu que eres Doctor. Por eso me pregunto, ¿que pretendías comunicar con este mensaje?


    Saludos.

    ResponElimina
  36. Genial...

    M'ha emocionat com has trobat les paraules exactes per expressar aquest sentiment que comparteix-ho amb tu.

    Amb el teu permís penso distribuïr el link de aquesta web entre els meus amics.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  37. Los nacionalismos son una mierda, ya sean centrales (españolistas) o periféricos (independentistas). Las fronteras son sólo líneas trazadas para que los políticos puedan separar sus pertenencias. Ellos son los dueños de todo, y lanzan a los pueblos a la lucha cuando quieren más. Como liberal, que no conservador, creo que la pertenencia de un territorio a una u otra administración, sólo debería establecerla su legítimo propietario (eso, al menos, mientras siga habiendo administraciones que lo quieran controlar todo), y que la única nación verdadera es la que constituye cada individuo.

    Libertad.

    ResponElimina
  38. Gracies Joan,

    Gràcies des d'Alacant, terra on la corrupció dels mal anomenats "defensors de la pàtria" està molt fortament instal.lada.

    El teu escrit corrabora tot el que un català ha de sentir fora de la seva terra, gent que mai han estat a Catalunya, parlant de la prohibició de parlar català, etc.

    ResponElimina
  39. No et conec de res però comparteixo plenament el que dius.

    ResponElimina
  40. Absolutament d'acord! Jo també era federalista, però davant de tanta indignitat i humil·liació tinc molt clar que vull la independència de Catalunya.

    ResponElimina
  41. Felicitats, jo soc de una quinta mes vell que tu i he pasat totas aquestas cosas al Colegio de frares que anaba, las bofetadas eran una constant.
    Pro apart aixo ara ans engayat com a chinos(sença se racista).
    La complaciencia s´acabat ,ara lo que volem es la independencia, esta clar..no?

    ResponElimina
  42. Jo tampoc no era. Ha estat a força de veure mentides, començant per la Constitució, que en el capitol de les autonomies era i s'ha demostrat una trampa. Tampoc m'he cregut la mentida de separar o prioritzar primer els drets mes elementats, socials o economics i despres la llibertat com a poble. No hi ha prioritats, son coetanis, no es pot defensar una ideologia d'esquerres i negar o retardar el dret a la propia sobirania que es tambe un dret fonamental individual i col.lectiu de la persona

    ResponElimina
  43. Tinc la pell de gallina després de llegir aquesta pensació, tant pel fets actuals com pels records, similars a molts de la meva generació.
    L'he publicat al Facebook i ha generat una gran quantitat de missatges d'agraïment, molts d'antics alumnes teus.
    Gracies per haver dedicat un temps a escriure aquesta pensació.
    Salut i força.

    ResponElimina
  44. L'article i els comentaris, tot plegat, són com una classe d'història d'un procés, analitzat des de les vivències del propi "jo" que van més enllà. Vivències que transcendeixen el "jo" cap al "nosaltres", com es pot constatar.

    És un goig adonar-te que hi ha una societat amb moltes persones conscients, persones que "pensen", que pensen amb lògica.
    El contacte que des de Facebook i altres plataformes es generen amb gent de totes les generacions és apassionant.
    A través d'aquest contacte generacional podries estendre una línia amb branques secundàries i amb un tronc comú, ferm...potser va fins a la soca: el tronc és la consciència de pertànyer a un poble.
    Aquest tronc en algun moment es pot amagar sota mil brosses però torna a aparèixer, sempre més fort.
    L'escrit de la Mireia és potser el més rellevant de la situació que he descrit.

    Ah! per altra banda....on són els antics amics espanyols que quan demanàvem "estatut d'Autonomia" feien seu el clam! que quan Raimon cantava a Madrid cançons d'Espriu de defensa de la llengua xisclaven fins a l'extenuació a favor de les paraules cantades???? On són els de la movida, les Annas Belens els Víctors Manuels, els Sabrinas, ...potser ja són massa vells per a entendre res? i...on són els més joves...els pérez Reverte, i tants i tants?
    Deuen escoltar cada dia la intereconomia i se la creuen!!!!!!

    ResponElimina
  45. Gràcies, Luís. Los que pensais así seria bueno que hiciérais algún manifiesto. Seguro que recogeis firmas.
    Queremos la independencia porqué la EspaÑa única noo nos admite. No tenemos lugar en ella. Hemos intentado una E·spaña federal i, mejor, confederada. Pero, para federarte hay que haber un ente diferente al tuyo que quiera hacerlo.

    Personalmente -y creo que es el caso de muchos catalanes i catalanas--amo los españoles, amo la cultura clásica española,las letras...tengo mucha gente querida, que són españoles pero que no son catalanes.
    una Catalunya estado no implica crear un muro. sencillamente, implica que nosotros podamos ser. Quizás os sea difícil entender-nos. Un ejemplo: cuando me miro al espejo quiero verme a mi misma, no quiero ver a la Bruni (bién, no estaria mal!)
    Catalunya tiene una historia milenaria que los catalanes sabemos, por los historiadores, por la cantidad de documentación conservada en los archivos i porqué las generaciones se la han explicado quedamente. Esa història --que se ha incrementado y hecho a través de muchos assentamientos humanos diferentes-- ha derivado en una manera "actual" de entender el mundo.
    Dejadnos ser nosotros. así podremos amaros sanamente, porqué en vosotross veremos los otros que nos respetan, todos unidos en la mundialidad.

    Luis Iglesias
    ciudadano_republica @ yahoo.es

    ResponElimina
  46. Yo si soy separatista. Porque ellos me han separado, los separadores. Quisieron separarme de mi lengua vernácula; el catalán. Con campanillazos y pescozones. No se andaban con chiquitas a la hora de "corregirte" el atrevimiento de estar hablando en catalán y no en la lengua del imperio, durante el recreo, con compañeros del mismo pueblo, del mismo barrio.
    Yo si soy separatista, porque ellos me separaron, los separadores, de mi historia, ignorándola, e intentando llenarme la cabeza y la mente con su historia triunfal.
    Yo si soy separatista, porque, a los separadores, les conviene que lo seamos, para podernos lanzar, toda esa mierda que almacenan en sus pútridas y mezquinas mentes altaneras e ignorantes, pues nunca se han atrevido, ni se atreverán a abrir las ventanas para que entre el aire fresco y libre de la campiña catalana, aireando su mente de antiguas y vetustas grandezas y posesiones y de su dominio. Puede ser: creen que nos conquistaron. Creyeron doblegarnos, poniendo su pezuña ponzoñosa encima de nosotros, no lo lograron. Nunca poseyeron nuestra alma. No se puede dominar, ni conquistar.
    El alma de una nación, se comparte.
    Es lo que desearía: compartir, con el resto de españoles libres, de carpetovetónicos y atávicos sentimientos de grandeza y exclusividad. Desearía compartir, la riqueza de nuestra cultura. No sentirme expoliado, por culpa de unos separadores, que solo desean sentirse alagados o superiores. Y no se dan cuenta, que la verdadera grandeza está en conocer y comprender al otro, a los otros, no en mirarse al ombligo.
    Lo cachondo del caso, que esos separadores, quieren y se esfuerzan en entender a los ingleses, alemanes, italianos, franceses etc. Hasta se atreven, a pesar de su españolismo, a pronunciar palabras y frases en esos idiomas, Porque el “pijismo” los invade, esas naciones y sus lenguas creen que son únicas cultas. No tengáis miedo que digan algo en árabe o rumano, que es lo que abunda a su alrededor. Y no hacen, ni harán, el más mínimo esfuerzo para entenderlos o entendernos, cuando hablamos entre nosotros en nuestra “jerga” el catalán, como dicen despectivamente esos pobres hombres, que de personas tienen poco.
    Adiós, separadores, quiero estar muy lejos de vosotros, aunque estéis a mi vera. Por eso si soy separatista.
    Manel

    ResponElimina
  47. Me n'alegro sincerament que t'hagis apuntat al tren cap a la independència de Catalunya.
    Només espero que aquest tren sigui més ràpid que el centralista i espanyolista AVE, sinó tot seguirà igual, amb conformisme i pessimisme, amb resignació i poc seny i amb més retallades dels nostres drets com a catalans.

    Una alumna

    ResponElimina
  48. Jo sóc independentista convençut des de fa trenta anys. Abans era catalanista sense comprometre'm massa, però tot té un límit. Quan vaig fer classes de català a una escola del Polígon Gornal de l'Hospitalet i els "companys" cridaven quan volia parlar en català al claustre, o quan intentaven espanyolitzar el meu nom, o quan posaven tot l'alumnat en contra de la llegua catalana o quan no entenien que la meva companya espanyola pogués estimar un català "havent-hi espanyols tan guapos al centre" . Afortunadament, quan hi va haver les tranferències d'educació a la Generalitat i se'ls va exigir tenir el mòdul C de català per exercir a Catalunya, se'n van tornar a la seva terra. I de bofetades no les he rebut jo però sí que vaig presenciar que un guàrdia civil, en va donar una a una persona per parlar amb una altre al carrer en català als anys cinquanta. No volem anar contra Espanya, volem la nostra llibertat total per decidir democràticament el nostre futur social i polític. Si ells diuen que tenen la raó de la força, nosaltres els hem de constestar que nosaltres tenim la força de la raó.

    ResponElimina
  49. Genial articulo, y debo decir esto... No soy español, pero conozco cataluña y conozco a los españoles y sinceramente les puedo decir que en mi primera hora estando en barcelona me di cuenta que verdaderamente los catalanes no son españoles, no voy a entrar a la historia que tiene ya siglos ni voy a tocar el tema del dictador Franco.

    Nada mas dire que se puede ver y se puede sentir que los Catalanes NO SON Españoles.

    ResponElimina
  50. KATA (una persona con este nombre quería publicar el siguiente comentario, pero yo he cometido un error y se ha borrado, por eso lo copio aquí, lo siento): Me gusta el artículo, pero es que cada vez que leo lo del federalismo se me abren las carnes. Si este artículo viene por la sentencia del estatut, creo que es un error. Más que nada porque el estatut de federalista tenía poco (lo del federalismo asimétrico me sigue pareciendo una boutade increíble). Desde luego, la situación no es la deseable, lo ideal sería que el catalán, vasco o gallego fueran considerados tan españoles como el castellano, cosa que no es así, y que tampoco he visto reclamar por parte de la sociedad catalana. Por cierto, que la sentencia no impide que el catalán sea vehicular en la educación, sino que dice que el castellano también puede serlo. Lo cúal es bastante diferente a prohibirlo. En cuanto al reconocimiento de nación, es comprensible que no se reconozca como nación, que normalmente determina la soberanía a una parte de todo el país.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”