Ves al contingut principal

RESSENYA DEL FESTIVAL DE PALLASSOS DE CORNELLÀ

[Aquesta ressenya apareixerà en el proper número de la revista Zirkolika]

El festival de pallassos de Cornellà, amb la nova direcció de l’Àlex Navarro i del Jordi Juanet “Boni”, ha portat a terme una renovació que li era necessària. La deriva de les darreres edicions era insostenible. És un judici particular, és clar, no perquè aquest cronista pensi que és “el guia espiritual” del certamen, com li atribueix algun malèvol petit empresari, sinó perquè ha seguit totes les seves edicions des dels inicis i ho valora calibrant aspectes culturals, professionals, territorials i, sobretot, sense interessos econòmics que puguin enterbolir el seu criteri. Que amb tot, i com passa sempre, no deixa de ser un criteri subjectiu i qüestionable. Al meu entendre, doncs, el festival ha tornat a néixer, ha recuperat valors que s’havien perdut.

Hi ha tres evidències immediates d’aquesta renovació. La primera és que, després de molts anys, l’interès del festival s’ha tornat a focalitzar en totes les actuacions que es programaven i no només en les que tenien lloc sota la carpa instal·lada a la plaça de Catalunya de la ciutat. S’ha donat l’oportunitat de veure espectacles sencers, bona part d’ells d’una qualitat encomiable, no solament les entrades que es produeixen en una gala, l’escassa duració de les quals no sempre serveixen per a valorar l’art d’un pallasso. La segona és que el festival ha recuperat una de les seves senyes d’identitat: el contacte amb la professió del país. En aquesta edició han passat per allà pallassos autòctons (Pepa Plana, Christian Atanasiu, Alba Sarraute, Leandre, Monti...) amb actuacions molt destacades. Potser el signe més rellevant o simbòlic d’aquesta recuperació sigui la programació de l’espectacle dels Germans Poltrona, si tenim en compte que va ser en Tortell Poltrona qui va posar les primeres pedres artístiques del festival. Qui no entengui que el caràcter internacional d’un festival s’ha de compaginar interactivament amb el que es fa en el lloc on se celebra és que té una concepció elitista de la cultura. La tercera evidència és que el festival ha tornat a comptar amb una sèrie variada d’activitats paral·leles, algunes de les quals protagonitzades per gent de la ciutat, com el fotògraf Miguel Ángel Tabernero o l’artista visual Jordi Rocosa, que va presentar les seves fascinants escultures portàtils amb rodes excèntriques.

Quant a la programació, la gala “Alapista!” substituïa la que l’antic director havia propiciat sota el nom “Euroclowns”, una denominació que l’exregidor de l’Ajuntament de Cornellà, Carles Navales, fa anys que va registrar al seu nom (una pràctica, aquesta de posar a nom propi esdeveniments finançats amb diners públics, que curiosament sembla que s’estén). La fórmula per la que finalment es va optar va ser la tradicional, un presentador (un suggerent Marcel Escolano) fent de fil conductor d’un seguit d’actuacions. Si en la sessió inaugural (en la qual es van lliurar els nassos d’or del festival a l’entitat Pallapupas i a l’enyorat Joan Busquets) es va notar la falta d’assajos, en les següents gales l’engranatge va funcionar a la perfecció. La combinació d’artistes, d’estils, era propícia: els autòctons Marta Carbayo, Monti i Dandy Clowns juntament amb les singulars i originals aparicions dels mexicans Pata de Perro, de l’ucraïnès Val de Fun, els francesos Pa&Trick i, sobretot, el sempre admirable Avner. I tot amb l’esplèndida orquestra de Jorge Sarraute. Jo tinc la impressió que la gala, si n’hi ha d’haver, hauria de trobar noves fórmules per a desenvolupar-se, responent a l’avidesa del riure del nombrós públic que hi acudeix, és clar, però potser imaginant noves estratègies dramatúrgiques.

Insisteixo, el plat fort del festival ha estat el tornar a recuperar la qualitat de les actuacions individuals, tant en escenaris com al carrer. L’espai m’obliga a la concisió si no a la sempre injusta elisió. El grup Las Gallegas parteixen d’una situació dramatúrgica molt original i hilarant i, amb algun forat en el ritme, el saben cloure amb destresa entre el públic. Els ja coneguts Okidok, Pierre&Sophie i Paolo Nani demostren un domini de la mímica i de la construcció de moments escènics memorables. El francès Raymond Raymondson construeix un personatge inquietant, un mag que apareix amb una caixa per aprenents de màgia, que sempre es mou entre les situacions inversemblants i la genialitat. Una menció especial pel grup australià Umbilical Brothers, potser els més esperats del festival. Uns mims de gran categoria que hi afegeixen la tècnica del beatboxing per a subratllar els seus moviments i provocar una comicitat desbordant. Sense micròfons, però, assoleixen, al meu entendre, el seu punt culminant, situats darrera d’una mampara de titellaires.

El festival ajudava a la producció d’un nou espectacle de l’Alba Sarraute, La diva. Anys enrere, s’havia intentat la fórmula de la coproducció amb fortuna discutible. En aquest cas, l’encert és total. L’espectacle de l’Alba Sarraute em va semblar esplèndid, la força dramàtica del personatge és ferotge, l’Alba demostra ser una bèstia escènica, cantant, interpretant, fent acrobàcia, fent riure. Alguns es qüestionaran si la Sarraute fa de pallassa o no. A mi em sembla evident: com en el millor circ contemporani, l’espectacle La diva planteja un dèbil fil narratiu (en aquest cas, el viatge d’una cantant de cabaret a la recerca del seu pare), que serveix de lligam de tota la fabulosa successió d’ocurrències dalt de l’escenari.

Com deia en el número passat, el festival, com tot certamen cultural, desperta llums i ombres, uns ho interpreten d’una manera i uns altres de la contrària. Però el més interessant és que el festival és viu, quasi diria que reviu, recuperant impulsos que alguns enyoràvem. De cara al futur, les coses es poden millorar, sens dubte. Des de les més anecdòtiques, com seria tornar a traslladar el festival a unes dates on el fred no sigui tan intens i dificulti la participació de la població autòctona, especialment en les activitats de carrer, fins a la necessitat de seguir buscant els millors pallassos, de tota condició, de tota filiació, perquè el certamen no decaigui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”