dijous, 23 de setembre de 2010

L’ART POSTDRAMÀTIC. A Propòsit de Pipilotti Rist


No havia pogut veure l’exposició de Pipilotti Rist a la Fundació Joan Miró de Barcelona. No he vist, encara, la que la mateixa artista té a Girona, a la Fontana d’Or. Correré a fer-ho. Per què? És obvi, ja ho haureu endevinat, perquè l’exposició a la Miró m’ha semblat esplèndida, una de les millors que he vist en els darrers temps, i una de les millors que he vist en aquell centre creat per Joan Miró, en el rastre que va deixar Peter Greenaway l’any 1997 en el seu apassionant muntatge sobre el mite d’Ícar.

Aquí podria acabar el meu text. La meva opinió sobre l’exposició és, ja ho llegiu, immillorable. Sóc el primer —ni que sigui al costat de molts d’altres— que coneix l’arbitrarietat dels gustos artístics, dels judicis estètics. Hi haurà col·legues de la professió, espectadors en general, que comparteixin la meva opinió; n’hi haurà que no. Com sempre dic, sortosament, l’art no entén de doctrines, de dogmes de fe, no és una religió guiada des d’un púlpit i, per tant, té la capacitat d’admetre-ho tot. Ara: voldria aclarir que, a banda de l’opinió immanent, hi ha una qüestió de fons, de criteri artístic/estètic que voldria defensar: de l’exposició de la Pipilotti Rist m’agrada, fonamentalment, el seu antitranscendentalisme.

Quantes vegades hem visitat exposicions on tot està empeltat de drama, si no de tragèdia. Quants artistes i comissaris, comissaris i artistes ens proposen lectures molt greus, circumspectes, essencials de les més variades temàtiques metafísiques, dels universals més transcendents (llibertat, justícia, silenci... vida). A la mateixa Fundació Joan Miró, a l’Espai 13, acudeixen sovint propostes d’un rigor extrem, que pretenen explicar-ho tot i fer-ho sense cap escletxa al gaudi, al somriure. (En aquell espai, encara recordo una exposició lúdica de la Fundació Joan Tabique farcida de baguls que, en obrir-los, despertaven les més irisades emocions.) Abans que ningú em malentengui, comparteixo el punt de vista que, en molts casos, el contingut dramàtic de moltes exposicions és immiscible de la pròpia proposta, és a dir, que no hi caben diguem-ne lleugereses ni plasenteries.

Però no sempre ha de ser així. Una part del món de la cultura, de l’art, desconfia d’aquells artistes que, en comptes de posar-se tràgics, volen jugar, apel·len a les nostres sensacions, al món sensorial. Pipilotti Rist és d’aquests artistes. La seva exposició és una explosió de sensacions, però no és frívola, només pot ser frívola per qui no sàpiga o no vulgui llegir-ne els sentits més pregons. Les seves instal·lacions a la Fundació Joan Miró són d’una minuciositat tècnica impecable, les projeccions de les seves filmacions les va controlar ella mateixa per aconseguir una perfecció exquisida entre els diversos dispositius que projecten imatges. I aquesta escrupolositat va encaminada a captivar-nos emocionalment, però sense colgar-nos en els traumes i les desil·lusions, els atzucacs depressius que tan acostumen a poblar les sales dels museus. Que no vol dir que, darrera dels colors, de les músiques, dels efectes visuals no hi hagi res més, tal com darrera d'una proposta transcendent i tràgica no necessàriament hi ha més que allò que es veu, ras i curt.

Un col·lega de la crítica es preguntava —retòricament— si les obres de Pipilotti Rist, en comptes de veure’s en un museu o en una galeria d’art, no s’haurien d’exhibir en discoteques o bars. No puc estar més en desacord. Més ben al contrari: proposo que, almenys, durant una temporada les propostes sensorials, juganeres, divertides, fins i tot, per què no?, entretingudes ocupin tots els espais públics i privats. I que, viceversa, els artistes dramàtics col·loquin les seves peces, instal·lacions, performances i happenings en una discoteca. Ni que sigui per compensar una mica.