divendres, 17 de desembre de 2010

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!


QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!
(A propòsit de TV3, “la seva”.)



A risc de ser acusat d’intervencionista, qui sap si de tenir poc esperit democràtic, vull demanar des d’aquest humil bloc d’opinió que hi hagi canvis profunds a Televisió de Catalunya. Què més idoni que demanar-ho en un moment en què els relleus polítics en el parlament i en el govern ho poden propiciar de forma natural. Quins canvis? Podria posar-me nostàlgic i demanar que TV3 tornés a aquell esperit innovador dels seus inicis, un esperit que combinava un projecte televisiu institucional amb l’emissió de programes variats, i per mitjà del qual moltes franges de població s’hi podien sentir reflectides.

De moment, però em limitaré a demanar que la nau insígnia de TV3, “Els matins”, canviï de director. Que en Josep Cuní es prengui unes vacances. O un any sabàtic. I que s’emporti tots els seus tertulians, molt especialment, la Pilar Rahola. Per què ho demano, això? No em poso en si fan un bon programa de televisió o no, simplement vull exposar que en aquell programa, jo mai no m’hi sento representat. Ho demano perquè n’estic fart de les opinions repetides ad nauseam i uniformitzades: n’estic fart que es criminalitzi la joventut que, en comptes d’assistir passivament a la degradació social, decideix protestar (moviments universitaris, ocupes...); n’estic fart que sempre es llencin invectives contra els mestres que, en defensa de l’escola pública, es mobilitzen i es vulgui fer creure que els successius consellers d’Ensenyament sempre l’encerten; n’estic fart que el director i la majoria d’opinadors del programa es dediquin, amb raó o sense, a vomitar sobre governs estrangers (Veneçuela, Xina, Cuba...) i, en canvi, sobre les desigualtats del món occidental hi passin de puntetes amb quatre sentències tímides i pusil•lànimes; més encara, n’estic fart que tots es declarin pomposament en favor de la llibertat de l’individu (vaja!, i qui no?), però no emprin la mateixa ràbia per a condemnar els polítics, els gestors i les institucions democràtiques d’aquest país que deixen que les classes menys afavorides ho perdin absolutament tot, fins i tot la dignitat; n’estic fart, també, que quan algun dels seus col•laboradors es veuen sota greus sospites de malversació econòmica no es tingui la mateixa actitud depredatòria que quan uns joves cremen un cotxe policial...


Els exemples són múltiples. Però hi ha una lectura general: n’estic fart que els tertulians, els qui creen opinió, sempre siguin els mateixos, i es vagin repartint el temps de televisions, ràdios i premsa escrita amb una pocavergonya inaudita: el notari, els sociates de la vella guàrdia, antics consellers convergents, economistes propers a personatges nefands com Fraga Iribarne, els sionistes, periodistes i més periodistes... i quasi tot homes, a ben poques dones se les crida per a opinar, i algunes de les que hi ha en el programa (la Rahola, la Janer...) representen el pensament més conservador. Tots ells opinen de tot, sobre l’actualitat política, sí, però també sobre els més variats assumptes, i sense cap mena de preparació, deixen rajar allò que se’ls acudeix i, com que fa tant de temps que els escoltem, allò que diuen és sabut i abúlic.

Ja sé que els defensors del sistema em diran que tot això no és cert, que a “Els matins d’en Josep Cuní”, com a tota TV3, hi ha pluralitat de veus. Però aquesta és la gran mentida: s’hi escolten totes les veus dels qui ja els hi està bé les coses com estan, o dels qui desprenen l’opinió que no es pot fer res per transformar-les. La missió d’un programa televisiu d’opinió, però, és fomentar l’esperit crític, el de debò. No escoltar que uns estan per un partit de l’esquerra parlamentària i uns altres per un de la dreta; no que un són espanyolistes i els altres catalanistes. Això també deu haver d’existir, però jo vull més, exigeixo que hi hagi veus noves que donin la volta a les coses, que no condemnin tota protesta social d’entrada, que no es vagi a favor de les actuacions del poder sota l’argument bastard que els vots el legitimen a fer el que fa...


Acabo d’escriure que exigeixo que hi hagi veus noves, que hi hagi canvis, que es facilitin els anys sabàtics. Jo també tinc raó per a la demanda, fins i tot per a l’exigència. Perquè diuen que TV3 és “la nostra”, per tant, també hauria de ser meva, al capdavall amb els meus impostos també contribueixo a generar la televisió pública catalana. Però no ho és de meva, ja ho he dit, mai no m’hi sento representat amb aquestes opinions que, al meu entendre, no fan més que engrandir la misèria intel•lectual del meu país.

Nota bene: Ja sé que ningú no em farà cas, que els meus impostos continuaran servint per a alimentar la bèstia. Però, per demanar que no quedi. Val més pensar que l’utopia entrarà algun dia a TV3 que no escarxofar-se al sofà escoltant els soliloquis moralistes i intransigents de l’”amo”.

dijous, 16 de desembre de 2010

POSTAL DE NADAL, de Toni Meseguer

Gracias al ilustrador/artista Toni Meseguer por su compromiso y por permitirme "utilizar" su original postal de Navidad...

divendres, 3 de desembre de 2010

RESSENYA DEL FESTIVAL DE PALLASSOS DE CORNELLÀ

[Aquesta ressenya apareixerà en el proper número de la revista Zirkolika]

El festival de pallassos de Cornellà, amb la nova direcció de l’Àlex Navarro i del Jordi Juanet “Boni”, ha portat a terme una renovació que li era necessària. La deriva de les darreres edicions era insostenible. És un judici particular, és clar, no perquè aquest cronista pensi que és “el guia espiritual” del certamen, com li atribueix algun malèvol petit empresari, sinó perquè ha seguit totes les seves edicions des dels inicis i ho valora calibrant aspectes culturals, professionals, territorials i, sobretot, sense interessos econòmics que puguin enterbolir el seu criteri. Que amb tot, i com passa sempre, no deixa de ser un criteri subjectiu i qüestionable. Al meu entendre, doncs, el festival ha tornat a néixer, ha recuperat valors que s’havien perdut.

Hi ha tres evidències immediates d’aquesta renovació. La primera és que, després de molts anys, l’interès del festival s’ha tornat a focalitzar en totes les actuacions que es programaven i no només en les que tenien lloc sota la carpa instal·lada a la plaça de Catalunya de la ciutat. S’ha donat l’oportunitat de veure espectacles sencers, bona part d’ells d’una qualitat encomiable, no solament les entrades que es produeixen en una gala, l’escassa duració de les quals no sempre serveixen per a valorar l’art d’un pallasso. La segona és que el festival ha recuperat una de les seves senyes d’identitat: el contacte amb la professió del país. En aquesta edició han passat per allà pallassos autòctons (Pepa Plana, Christian Atanasiu, Alba Sarraute, Leandre, Monti...) amb actuacions molt destacades. Potser el signe més rellevant o simbòlic d’aquesta recuperació sigui la programació de l’espectacle dels Germans Poltrona, si tenim en compte que va ser en Tortell Poltrona qui va posar les primeres pedres artístiques del festival. Qui no entengui que el caràcter internacional d’un festival s’ha de compaginar interactivament amb el que es fa en el lloc on se celebra és que té una concepció elitista de la cultura. La tercera evidència és que el festival ha tornat a comptar amb una sèrie variada d’activitats paral·leles, algunes de les quals protagonitzades per gent de la ciutat, com el fotògraf Miguel Ángel Tabernero o l’artista visual Jordi Rocosa, que va presentar les seves fascinants escultures portàtils amb rodes excèntriques.

Quant a la programació, la gala “Alapista!” substituïa la que l’antic director havia propiciat sota el nom “Euroclowns”, una denominació que l’exregidor de l’Ajuntament de Cornellà, Carles Navales, fa anys que va registrar al seu nom (una pràctica, aquesta de posar a nom propi esdeveniments finançats amb diners públics, que curiosament sembla que s’estén). La fórmula per la que finalment es va optar va ser la tradicional, un presentador (un suggerent Marcel Escolano) fent de fil conductor d’un seguit d’actuacions. Si en la sessió inaugural (en la qual es van lliurar els nassos d’or del festival a l’entitat Pallapupas i a l’enyorat Joan Busquets) es va notar la falta d’assajos, en les següents gales l’engranatge va funcionar a la perfecció. La combinació d’artistes, d’estils, era propícia: els autòctons Marta Carbayo, Monti i Dandy Clowns juntament amb les singulars i originals aparicions dels mexicans Pata de Perro, de l’ucraïnès Val de Fun, els francesos Pa&Trick i, sobretot, el sempre admirable Avner. I tot amb l’esplèndida orquestra de Jorge Sarraute. Jo tinc la impressió que la gala, si n’hi ha d’haver, hauria de trobar noves fórmules per a desenvolupar-se, responent a l’avidesa del riure del nombrós públic que hi acudeix, és clar, però potser imaginant noves estratègies dramatúrgiques.

Insisteixo, el plat fort del festival ha estat el tornar a recuperar la qualitat de les actuacions individuals, tant en escenaris com al carrer. L’espai m’obliga a la concisió si no a la sempre injusta elisió. El grup Las Gallegas parteixen d’una situació dramatúrgica molt original i hilarant i, amb algun forat en el ritme, el saben cloure amb destresa entre el públic. Els ja coneguts Okidok, Pierre&Sophie i Paolo Nani demostren un domini de la mímica i de la construcció de moments escènics memorables. El francès Raymond Raymondson construeix un personatge inquietant, un mag que apareix amb una caixa per aprenents de màgia, que sempre es mou entre les situacions inversemblants i la genialitat. Una menció especial pel grup australià Umbilical Brothers, potser els més esperats del festival. Uns mims de gran categoria que hi afegeixen la tècnica del beatboxing per a subratllar els seus moviments i provocar una comicitat desbordant. Sense micròfons, però, assoleixen, al meu entendre, el seu punt culminant, situats darrera d’una mampara de titellaires.

El festival ajudava a la producció d’un nou espectacle de l’Alba Sarraute, La diva. Anys enrere, s’havia intentat la fórmula de la coproducció amb fortuna discutible. En aquest cas, l’encert és total. L’espectacle de l’Alba Sarraute em va semblar esplèndid, la força dramàtica del personatge és ferotge, l’Alba demostra ser una bèstia escènica, cantant, interpretant, fent acrobàcia, fent riure. Alguns es qüestionaran si la Sarraute fa de pallassa o no. A mi em sembla evident: com en el millor circ contemporani, l’espectacle La diva planteja un dèbil fil narratiu (en aquest cas, el viatge d’una cantant de cabaret a la recerca del seu pare), que serveix de lligam de tota la fabulosa successió d’ocurrències dalt de l’escenari.

Com deia en el número passat, el festival, com tot certamen cultural, desperta llums i ombres, uns ho interpreten d’una manera i uns altres de la contrària. Però el més interessant és que el festival és viu, quasi diria que reviu, recuperant impulsos que alguns enyoràvem. De cara al futur, les coses es poden millorar, sens dubte. Des de les més anecdòtiques, com seria tornar a traslladar el festival a unes dates on el fred no sigui tan intens i dificulti la participació de la població autòctona, especialment en les activitats de carrer, fins a la necessitat de seguir buscant els millors pallassos, de tota condició, de tota filiació, perquè el certamen no decaigui.