Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

“Paseos con mi madre” o la crónica melancólica de unos damnificados

Acabo de leer Paseos con mi madre, el último libro de Javier Pérez Andújar. Se trata de una novela o de unas memorias o de ambas cosas a la vez, todas las novelas incluyen memorias, ya sean las del autor ya sean las de los personajes que las pueblan, todos los libros memorialísticos, a su vez, irrumpen en la ficción, ya se sabe. Aquí, Pérez Andújar parte de una realidad, su Sant Adrià del Besós vivido, pero también de una realidad que no conoce, a tenor de su edad, más que por lo que le han contado. O eso barrunto, se lo preguntaré. Si digo que el libro me ha gustado, me quedaré corto. Debe hacer mucho tiempo, mucho, mucho tiempo que no leía algo que me concernía de forma tan absoluta, nunca hubiese imaginado que podía compartir con Javier Pérez Andújar, amigo virtual, colega presencial (¿quizá también amigo tout court?, el sistema de las redes sociales lo relativiza todo, encuentras nuevos aliados, también, no puedo negarlo, insospechados contrincantes) unos referentes biográficos ta…

SI PODEM, BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU (en alemany, senyora Merkel)

INDIGNITAT!!! LA POLICIA A LA UNIVERSITAT DE GIRONA

La policia autonòmica ha carregat contra estudiants, professors i personal de l'administració de la Universitat de Girona. El motiu? Estaven protestant per les retallades maximalistes que està patint la societat, en general, i la universitat, en particular. I ho feien perquè, tot i que la Rectora de la Universitat de Girona ha acceptat dòcilment les retallades, les quals afecten, com passa en totes les altres universitat catalanes, a la qualitat de l'ensenyament i, en conseqüència, al futur de la societat, a la tal senyora no se li ha acudit una altra cosa que fer un acte institucional per commemorar els vint anys de la seva universitat. I, per a fer-ho, ha convidat al President de la Generalitat, és a dir, justament el qui està gestionant l'era de les retallades amb tant de fervor o, almenys, de comprensió. (Brutal: tothom, també l'esquerra parlamentària, que no és esquerra ni és res, entén, justifica o mira cap a una altra banda malgrat que les retallades afecten als…

ELS MUSEUS D'ART I ELS CONCURSOS ATROFIATS

Tots els diaris donen per segur que Pepe Serra serà el nou director del MNAC. Sembla que la comissió d'experts que havia de jutjar les candidatures que s'havien presentat al concurs internacional ha trobat que el projecte de l'actual director del Museu Picasso de Barcelona era el més idoni. No ho posaré en dubte, jo no estava en aquesta comissió, no sé qui més s'havia presentat al concurs i no conec els projectes. Per tant, enhorabona al vencedor, i bona feina. Però hi ha alguna cosa que falla en aquest país. Fa més d'un any que en els ambients culturals barcelonins corria el rumor que Pepe Serra deixaria el Picasso i aniria al MNAC. I quan un preguntava, "però com ho saps?", "però que no faran concurs?", les respostes anaven des del riure fins a la mirada candorosa per la ingenuïtat que atorgaven als qui formulàvem les preguntes.Com pot ser que el rumor que deia que Pepe Serra seria el nou director del MNAC s'hagi confirmat? D'entrada, …

FERRAN MASCARELL I EL CoNCA. REFLEXIONS URGENTS

Davant de la dimissió quasi unànime dels membres del plenari de l’actual Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), el conseller Mascarell ha dit, segons recullen els mitjans, que la seva obligació és fer política cultural, "es lógico que los que hacemos políticas públicas podamos participar en la definición de esas políticas públicas", sembla que ha afirmat. Voldria fer dues reflexions d’urgència. La primera: segons aquesta visió tan utilitària de la democràcia, com que ell ara mana, canvia les lleis segons els seus criteris. Però, per la mateixa regla, el pròxim Conseller de Cultura podrà tornar a variar aquestes lleis per fer la seva pròpia política. No? Per tant, estem sotmesos als capricis, perdó, a les polítiques dels il•luminats, ai, perdó, dels consellers que ens vagin tocant en sort. Faig broma, però la cosa és molt seriosa, quasi tràgica. Sobretot si retrocedim una mica en el temps. I aquesta és la segona reflexió. Hem de recordar que el senyor Mascarell…

VIDA PÚBLICA I VIDA PRIVADA. A PROPÒSIT DE GERARD QUINTANA I EL CATALÀ

Els fets són simples: el cantant Gerard Quintana apareix en un programa de televisió que pretén mostrar la intimitat de personatges populars; en el transcurs d’aquest programa, Quintana i Albert Om, el presentador, es traslladen a Eivissa i allà comprovem que el cantant parla en llengua castellana als seus fills; immediatament, hi ha un seguit de persones que mostren la seva estranyesa, la seva sorpresa i, en alguns casos, la seva indignació pel fet que un emblema del rock català, líder o una cosa semblant del mític grup Sopa de Cabra, no hagi educat els seus fills en català o, almenys, també en català.


A partir d’aquí, apareixen les reaccions. D’una banda, el mateix cantant fa unes declaracions en les quals assegura que “no ha de justificar la seva vida privada”. I, quasi d’immediat, surten veus públiques, com les de Víctor Amela i Pilar Rahola al diari La Vanguardia, que defensen de forma taxativa la llibertat individual, que cadascú fa el que vol a casa seva. Víctor Amela, habitualm…

LA UNIVERSITAT I ELS FUNCIONARIS

Els diaris parlen aquests dies dels problemes que poden tenir els treballadors de les universitats catalanes per cobrar les seves nòmines fins a finals d’any. El Govern de Catalunya s’apressa a dir que no serà així, però tothom sap que som molt a prop de l’abisme. I que el paisatge fa pendent.

El que més m’indigna de tot això és que hi ha molts col•legues que es preocupen molt de si continuaran cobrant, però no diuen res quan veuen que, al seu voltant, la universitat s’enfonsa en la més absoluta misèria. Es preocupen d’ells, però no dels seus alumnes. Al capdavall, per molts professors universitaris, els alumnes no són més que un element decoratiu, quan no una molèstia, un destorb. Des que vaig entrar a la universitat que no faig més que sentir, any rere any, aquella cantarella que diu que els alumnes cada vegada arriben pitjor preparats, com renunciant ja d’entrada, si això fos així, a la seva obligació de redreçar-los pel camí del coneixement i de l’esperit crític.

Si pensessin en els…

La cultura, la política i el CoNCA

El text que segueix es va publicar al diari El Punt el dia 7 de juliol passat. Avui, dia 15 de setembre, he assistit, al Parlament, a una sessió en què la societat civil exposava la seva visió sobre l'antiga llei Òmnibus (avui denominada d'una altra manera) i, el sector cultural específicament, sobre els canvis que el govern de la Generalitat vol imposar. Malauradament, he vist que el text que vaig escriure fa dos mesos no és que estigui vigent, és que es queda molt curt.


En una part de la societat sembla haver-se instal·lat la idea que els qui ens dediquem a la cultura (creadors, crítics, pensadors, gestors…) vivim de subvencions, o sigui, som una mena de paràsits de l’administració. En bona mesura, el nou govern de la Generalitat ha contribuït a magnificar la idea amb la difusió del projecte de Llei Òmnibus, que només sap parlar de retallades, de finestra única, de dirigisme.

Quan el moviment dels indignats clama per un nou model de participació en les decisions públiques, el …

LA (DI)MISSIÓ DE FELIP PUIG. (O la vindicació de l’analfabetisme)

Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats.

La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això…

LOS INTELECTUALES, ABDUCIDOS. (A propósito de la Democracia REAL)

Si entendemos que la función de los intelectuales es dar luz, iluminar la realidad con argumentos ambivalentes, críticos y reflexivos, ayudar a pensar a través de la confrontación de ideas, debo decir que la sociedad actual se encuentra huérfana de ellos. ¿El motivo? Frente a la aparición del movimiento “Democracia Real Ya” y frente al fenómeno de las acampadas, la mayoría de los que deberían ayudar a reflexionar sobre ello han apostado unilateralmente por defender el sistema, con matices, pero sin paliativos. En los medios de opinión ortodoxos, y salvo honrosas excepciones, solamente se escuchan críticas ―a menudo, feroces― en contra de los acampados, en contra de los indignados. Los “argumentos” que se exponen van desde la inviabilidad de la protesta hasta la indumentaria de los que protestan; desde la insalubridad de los campamentos hasta la maldad de querer terminar con la democracia. Entre esos “argumentos” (insisto y enfatizo las comillas), hay algunos de especialmente miserable…

RÈQUIEM PER “L’HORA DEL LECTOR”?

Acabo de llegir que la televisió pública de Catalunya ha decidit cancel•lar l’emissió del programa “L’hora del lector”, un programa sobre llibres que dirigeix Emili Manzano des d’abril del 2007. La notícia especifica que “el canal 33 pensa en un nou format sobre literatura per substituir-lo”. Un nou format per substituir-lo? Ui, ui, ui… Ja hi tornem a ser. Algú, en un despatx ben il•luminat, ha pres la decisió que els qui seguíem el programa ens tornem a quedar orfes de cultura. Un programa que havia aconseguit parlar de llibres amb normalitat, on s’escoltaven tot tipus de veus i de règims literaris, que havia fet que la televisió i la literatura no caiguessin en el ridícul, amb decorats inversemblants i convidats afàsics, ara ha topat amb la tan habitual mediocritat d’aquells als qui se’ls atorga poder en àmbits per als quals no estan capacitats. No sé quins arguments donarà el responsable de torn (recordem la notícia: “el canal 33 pensa”): que si volen accedir a més audiència, que s…

A mí “la Roja” me la trae…

La prensa deportiva española está alcanzando las más altas cotas de la miseria. Es cierto que, como decía Borges, el periodismo escribe para el olvido. Pero ellos insisten día tras día en su estulticia como si lamentaran que no llegáramos a recordar sus mentiras, sus argumentos estériles (entiéndase eso como un oxímoron), su bajeza moral y, sobre todo, su hipocresía. Viene eso a cuento de las desinencias de los encuentros futbolísticos que mantuvieron el F.C. Barcelona y el Real Madrid. La prensa especializada de Barcelona y Madrid se encabalgaron en la defensa de sus respectivos equipos, con estrategias casi siempre disparatadas. Una de ellas, consiste en dar voz a los jugadores de fútbol para reclamar sus verdades; unos jugadores la gran mayoría de los cuales tiene una formación intelectual tan básica que, con excepciones, oírles hablar resulta una experiencia antimística. Allá ellos, los directores de los periódicos deportivos, con esa defensa a ultranza de sus equipos, siguiendo l…

¿Qvo Vadis Universitas?

Afegeixo a posteriori una consideració: mentre aquests dies, maig del 2011, una part de joventut fa acampades a les places espanyoles per protestar per la societat d'avui, la UAB anuncia els seus màsters i postgrau amb les fotografies d'aquest noi i d'aquestes noies, vestides amb roba de disseny, idiotament somrients, d'aquella gent que jo mai no veig a les meves classes (potser a ESADE sí). Han de canviar tantes coses a la universitat, ai las!



Assistim, impassibles, a l’ensulsiada de la nostra universitat. Els de dins, mirem de salvar els trastos, fer les classes i prou, se’ns neguen beques, sabàtics, el sistema ve a dir-te que ja investigaràs més endavant. Et trobes amb els alumnes i mires de transmetre’ls de la millor manera possible les eines crítiques suficients perquè ells emprenguin el propi camí. Així és, almenys, com he entès sempre la meva feina, no transmetre informació, que ja la poden trobar, ni tan sols mirar d’oferir coneixement, sinó plantejar dubtes i i…

GRAFITIS, ARTE Y POLÍTICA. (O los vándalos son ellos)

¿Epílogo o Preámbulo? (Junio 2011)


El texto posterior apareció en mi bloc “Pensacions” en febrero de 2011. Con posterioridad a esa fecha, la Plaça de Catalunya de Barcelona ha continuado siendo lugar de encuentro de personas que cuestionan la validez del sistema parlamentario actual, sometido a los dictados del capital. Y que cuestionan, también, los medios de información y de opinión que deben velar para que la verdad, plural, si no paradójica, nunca unívoca, como ahora, sea transparente. La pintada a la que me refiero más adelante, “això no és crisi, se’n diu capitalisme”, fue realizada, como menciono, por el “moviment del 25” poco antes de la huelga general del 29 de septiembre.
He querido recordar este pasado tan cercano porque es en él dónde podemos encontrar el referente más próximo a la nueva protesta en contra de las desigualdades sociales que ha tenido lugar durante los meses de mayo y junio de 2011 a partir de la consigna “Democracia Real Ya”. La Plaça de Catalunya volvió a al…

"Opi i sardines": rapsòdia en clau de jazz

Opi i sardines: rapsòdia en clau de jazz

Cesc Martínez acaba de publicar una molt bona novel•la dins de l’editorial La Magrana. Per què escric que és bona? Primer, perquè, com tot bon exercici d’escriptura permet que s’hi acostin lectors amb expectatives diverses. Qui busqui endinsar-se en una trama detectivesca, ho té servit. Un professor d’institut troba una fotografia dins d’un llibre que havia perdut, i el desig de saber qui són els personatges retratats, un dels quals està marcat per una creu, el portarà a mirar de recompondre (i nosaltres, amb ell) un puzle que conté tots els al•licients del thriller: ambients sòrdids, personatges que viuen en un món tancat, perdedors de mena, la presència constant de la nit, també algunes escenes de sexe… L’interessant del cas és, però, que les pàgines del llibre permeten molt més que això, aquesta trama està farcida d’elements que només la bona literatura ofereix: més que entretenir-se en grans descripcions decimonòniques de personatges i ambie…