Ves al contingut principal

RÈQUIEM PER “L’HORA DEL LECTOR”?






Acabo de llegir que la televisió pública de Catalunya ha decidit cancel•lar l’emissió del programa “L’hora del lector”, un programa sobre llibres que dirigeix Emili Manzano des d’abril del 2007. La notícia especifica que “el canal 33 pensa en un nou format sobre literatura per substituir-lo”. Un nou format per substituir-lo? Ui, ui, ui… Ja hi tornem a ser. Algú, en un despatx ben il•luminat, ha pres la decisió que els qui seguíem el programa ens tornem a quedar orfes de cultura. Un programa que havia aconseguit parlar de llibres amb normalitat, on s’escoltaven tot tipus de veus i de règims literaris, que havia fet que la televisió i la literatura no caiguessin en el ridícul, amb decorats inversemblants i convidats afàsics, ara ha topat amb la tan habitual mediocritat d’aquells als qui se’ls atorga poder en àmbits per als quals no estan capacitats. No sé quins arguments donarà el responsable de torn (recordem la notícia: “el canal 33 pensa”): que si volen accedir a més audiència, que si provaran models televisius més moderns (si fos així, ja podem posar-nos a tremolar), que si una renovació en la graella sempre va bé… No sé ni si tan sols en donaran d’arguments. Jo, en tot cas, només vull deixar constància de l’error: aquells que s’omplen la boca al•ludint a l’exemplaritat del mític programa de Bernard Pivot “Apostrophes” són els primers que obliden que aquell programa es va mantenir en antena durant quinze anys, a través de la concepció que la presència de la cultura a la televisió només pot entendre’s a partir de la perseverança, de la constància, no del canvi i de la voràgine de programació tan habitual a les cadenes televisives.

Hi ha un argument que no es donarà, però que ―paranoic com dec ser― no vull deixar d’esmentar. “L’hora del lector” va arribar a la televisió nacional de Catalunya en temps del segon tripartit, amb un format que Emili Manzano i el seu equip havien ideat a BTV, un canal televisiu en mans socialistes. Ara, però, el país i la seva televisió tornen a estar en mans de la dreta nacionalista. No vull ni imaginar-me que el pròxim programa sobre llibres del Canal 33 sigui una demanda de la sectorial de cultura de Convergència i Unió, que diuen que es troba molt ociosa. En tot cas, tard o d’hora ho sabrem. Primer hem de saber si realment hi ha un nou programa (l’interrogant el títol d’aquest post és per veure si encara podem impedir l’error); i immediatament després a veure si resultarà que algun prohom del nou govern ens vol aconsellar les seves lectures.

Fa unes setmanes, vaig proposar que TV3 atorgués a Josep Cuní un any sabàtic (http://pensacions.blogspot.com/2010/12/que-en-josep-cuni-es-prengui-un-any.html). Com ja pronosticava aleshores, no em van fer cas. Ell, la Rahola i els seus contertulians continuen explicant-nos un món unidireccional. Pel que sembla, en el meu pronòstic vaig deixar de preveure que la cosa podia anar a pitjor: que eliminessin un dels pocs programes on les idees ―totes les idees, pluridimensionalment―circulaven amb llibertat. Quins collons!

Comentaris

  1. Hola Joan! Comparteixo cent per cent la teva visió de la jugada, i els teus bons desitjos per al nostre programa de llibres, com pots veure al Facebook de L'hora del Lector, t'agrairia molt que m'ajudessis a difondre el comentari que he posat allà, a dita xarxa social el programa té prop de 4.000 amigues, si totes -i altres amigues- ens queixem, potser no estarà tot dit encara, no? Si us plau... I en qualsevol cas, gràcies per l'article! Abraçades, Albert Roca Enrich

    ResponElimina
  2. comparteixo el teu punt de vista i en som uns quants que ens neguiteja aquesta decisió de TV3.
    També n'he fet un comentari al meu blog

    http://viuillegeix.wordpress.com/2011/06/23/el-que-s%E2%80%99ha-perdut-entre-st-jordi-st-joan/

    Viu i llegeix

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”