Ves al contingut principal

LA (DI)MISSIÓ DE FELIP PUIG. (O la vindicació de l’analfabetisme)


Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats.

La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això que li molesta que alguns intel·lectuals ―que en són ben pocs, per cert, la majoria s’arrenglera precisament amb el seu ordre, d’això em queixava en el meu anterior post― puguin arribar a valorar la validesa de les protestes del moviment “Democràcia Real Ja”; puguin entendre que és justa la indignació enfront d’un polítics que defensen un sistema on els rics cada vegada són més rics mentre la resta s’enfonsa més i més en la misèria; i que, proporcionalment, aquests pocs intel·lectuals puguin entendre com a injustes i cafres les estomacades policials, les infiltracions d’uns joves policies camuflats de presumptes progressistes, l’ús salvatge dels estris antidisturbis en contra d’uns ciutadans tan honorables com un Conseller.

La missió de Puig, doncs, no és el coneixement, ell no vol ser doctor honoris causa per cap de les nostres universitats, ho tindrem en compte; ell vol imposar l’”ordre públic”. Amb quins criteris? La pregunta no és innocent. El senyor Puig, el del rostre menyspreador, és enginyer de formació, professió que segons Viquipèdia va abandonar quan als trenta anys va començar a ostentar càrrecs de representació. En la seva carrera com a polític ha ocupat tres conselleries de la Generalitat diferents: Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques i, ara, Governació. Ben curiós, no?, estem tan acostumats als polítics tastaolletes, que un dia els col·loquen en un càrrec i el dia següent en un altre, que ho donem per un fet normal. Però no és així. Des del registre de la raó, és una desraó que algú pugui ocupar tants càrrecs pels quals no ha tingut cap formació prèvia. Però, és clar, a Felip Puig la raó, la raó crítica, li fa sortir grans a l’engonal.

Fa uns quants anys, quan treballava en un departament de la Generalitat, vaig escoltar a un alt càrrec dir: “a en tal no el vull perquè pensa massa”. Prometo que va ser així, hi ha persones d’aquestes, que prefereixen envoltar-se de gent sense estudis perquè ells, aleshores, s’enlairen, o els ho sembla. Puig deu ser d’aquests. No li agraden els honoris causa. Li deu emprenyar que hi hagi dissidents . I tampoc no vol que els policies pensin massa. He vist, en la darrera convocatòria de Mossos d’Esquadra, que com a formació acadèmica per convertir-se en policia només s’exigeix el títol de graduat en educació secundària, de graduat escolar, formació professional de primer grau o equivalent. Això no deu ser obra de Felip Puig, a en Joan Saura i a tots els seus predecessors ja els estava bé, forma part de la missió del conseller de torn que ha d’imposar l’”ordre públic”: pocs estudis, els mínims, i disciplina, molta submissió. Així, quan ells ordenen estomacar, els nois i les noies obeeixen, i colpegen i atonyinen amb la ràbia que hem pogut contemplar (si no patir directament) aquests darrers dies. No fos cas que pensessin massa, que per un moment un policia es plantegés si realment calia colpejar, bastonejar o disparar en contra d’algú que, davant seu, aixeca les mans en senyal de pau.

La missió de Felip Puig és conservar l’ordre públic per mitjà de la disciplina, del “ordeno y mando”, del pensament irrevocable, això és, la falta de pensament. A ell, el coneixement i l’esperit crític li fan nosa. És per això que, com que la seva missió i la meva són tan irreconciliables, no puc més que demanar la seva dimissió. Que torni a fer d’enginyer, si és que recorda alguna cosa de quan estava en aquest antre tan pervers que, al seus ulls, deu ser la universitat (brrrrr).

Comentaris

  1. Deixes anar perles, Joan. Voldria destacar coses en que em fas pensar com:
    1. L’ordre públic no hauria de ser irreconciliable amb una sensibilitat fonamentada en els dret humans... capgirem-ho per a la nova República que volem més justa.
    2. El documental “Hipernormalitzation” on en pla genèric es donen com a normals qüestions abominables.
    3. “A en tal no el vull que pensa massa” i jo afegiria que quan més pensa més diners costa...m’hi he trobat personalment en l’entorn laboral.
    Salut i gràcies!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA

Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals. 

Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres:

* el 67% de l'augment de nous habita…