Ves al contingut principal

LA (DI)MISSIÓ DE FELIP PUIG. (O la vindicació de l’analfabetisme)


Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats.

La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això que li molesta que alguns intel·lectuals ―que en són ben pocs, per cert, la majoria s’arrenglera precisament amb el seu ordre, d’això em queixava en el meu anterior post― puguin arribar a valorar la validesa de les protestes del moviment “Democràcia Real Ja”; puguin entendre que és justa la indignació enfront d’un polítics que defensen un sistema on els rics cada vegada són més rics mentre la resta s’enfonsa més i més en la misèria; i que, proporcionalment, aquests pocs intel·lectuals puguin entendre com a injustes i cafres les estomacades policials, les infiltracions d’uns joves policies camuflats de presumptes progressistes, l’ús salvatge dels estris antidisturbis en contra d’uns ciutadans tan honorables com un Conseller.

La missió de Puig, doncs, no és el coneixement, ell no vol ser doctor honoris causa per cap de les nostres universitats, ho tindrem en compte; ell vol imposar l’”ordre públic”. Amb quins criteris? La pregunta no és innocent. El senyor Puig, el del rostre menyspreador, és enginyer de formació, professió que segons Viquipèdia va abandonar quan als trenta anys va començar a ostentar càrrecs de representació. En la seva carrera com a polític ha ocupat tres conselleries de la Generalitat diferents: Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques i, ara, Governació. Ben curiós, no?, estem tan acostumats als polítics tastaolletes, que un dia els col·loquen en un càrrec i el dia següent en un altre, que ho donem per un fet normal. Però no és així. Des del registre de la raó, és una desraó que algú pugui ocupar tants càrrecs pels quals no ha tingut cap formació prèvia. Però, és clar, a Felip Puig la raó, la raó crítica, li fa sortir grans a l’engonal.

Fa uns quants anys, quan treballava en un departament de la Generalitat, vaig escoltar a un alt càrrec dir: “a en tal no el vull perquè pensa massa”. Prometo que va ser així, hi ha persones d’aquestes, que prefereixen envoltar-se de gent sense estudis perquè ells, aleshores, s’enlairen, o els ho sembla. Puig deu ser d’aquests. No li agraden els honoris causa. Li deu emprenyar que hi hagi dissidents . I tampoc no vol que els policies pensin massa. He vist, en la darrera convocatòria de Mossos d’Esquadra, que com a formació acadèmica per convertir-se en policia només s’exigeix el títol de graduat en educació secundària, de graduat escolar, formació professional de primer grau o equivalent. Això no deu ser obra de Felip Puig, a en Joan Saura i a tots els seus predecessors ja els estava bé, forma part de la missió del conseller de torn que ha d’imposar l’”ordre públic”: pocs estudis, els mínims, i disciplina, molta submissió. Així, quan ells ordenen estomacar, els nois i les noies obeeixen, i colpegen i atonyinen amb la ràbia que hem pogut contemplar (si no patir directament) aquests darrers dies. No fos cas que pensessin massa, que per un moment un policia es plantegés si realment calia colpejar, bastonejar o disparar en contra d’algú que, davant seu, aixeca les mans en senyal de pau.

La missió de Felip Puig és conservar l’ordre públic per mitjà de la disciplina, del “ordeno y mando”, del pensament irrevocable, això és, la falta de pensament. A ell, el coneixement i l’esperit crític li fan nosa. És per això que, com que la seva missió i la meva són tan irreconciliables, no puc més que demanar la seva dimissió. Que torni a fer d’enginyer, si és que recorda alguna cosa de quan estava en aquest antre tan pervers que, al seus ulls, deu ser la universitat (brrrrr).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”