Ves al contingut principal

La cultura, la política i el CoNCA

El text que segueix es va publicar al diari El Punt el dia 7 de juliol passat. Avui, dia 15 de setembre, he assistit, al Parlament, a una sessió en què la societat civil exposava la seva visió sobre l'antiga llei Òmnibus (avui denominada d'una altra manera) i, el sector cultural específicament, sobre els canvis que el govern de la Generalitat vol imposar. Malauradament, he vist que el text que vaig escriure fa dos mesos no és que estigui vigent, és que es queda molt curt.


En una part de la societat sembla haver-se instal·lat la idea que els qui ens dediquem a la cultura (creadors, crítics, pensadors, gestors…) vivim de subvencions, o sigui, som una mena de paràsits de l’administració. En bona mesura, el nou govern de la Generalitat ha contribuït a magnificar la idea amb la difusió del projecte de Llei Òmnibus, que només sap parlar de retallades, de finestra única, de dirigisme.

Quan el moviment dels indignats clama per un nou model de participació en les decisions públiques, el Conseller Mascarell va a la seva. Recentment, en seu parlamentària, va invocar la necessitat de modernitzar la cultura catalana, malgrat la retallada immisericordiosa del pressupost de la seva conselleria i a pesar que es resisteix a conciliar els seus plans amb les associacions del sector, com havien fet els seus predecessors. Com si el nou govern, ell i només ell, pugui marcar-nos el camí de la modernitat.

I, amb tot això, salvada sortosament la ILLC, ens queda el CoNCA. El procés de creació del Consell va ser llarg, va haver-hi ferides i damnificats, però el model és vàlid. Més encara: no hi ha hagut temps per determinar el contrari. Si hi ha defectes, que se solucionin, però la independència del CoNCA és un model molt millor que el retorn als designis del funcionariat, als vicis de l’amiguisme.

La cultura és un sector subvencionat, sí, com tants d’altres. Molts dels qui se’n queixen són dels qui s’obnubilen, als museus, amb obres del passat que no existirien si no haguessin estat subvencionades pel poder polític i eclesiàstic. Del que es tracta és que la protecció a la cultura sigui dialogada i transparent.

Joan M. Minguet

President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA

Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals. 

Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres:

* el 67% de l'augment de nous habita…