Passa al contingut principal

LA UNIVERSITAT I ELS FUNCIONARIS


Els diaris parlen aquests dies dels problemes que poden tenir els treballadors de les universitats catalanes per cobrar les seves nòmines fins a finals d’any. El Govern de Catalunya s’apressa a dir que no serà així, però tothom sap que som molt a prop de l’abisme. I que el paisatge fa pendent.

El que més m’indigna de tot això és que hi ha molts col•legues que es preocupen molt de si continuaran cobrant, però no diuen res quan veuen que, al seu voltant, la universitat s’enfonsa en la més absoluta misèria. Es preocupen d’ells, però no dels seus alumnes. Al capdavall, per molts professors universitaris, els alumnes no són més que un element decoratiu, quan no una molèstia, un destorb. Des que vaig entrar a la universitat que no faig més que sentir, any rere any, aquella cantarella que diu que els alumnes cada vegada arriben pitjor preparats, com renunciant ja d’entrada, si això fos així, a la seva obligació de redreçar-los pel camí del coneixement i de l’esperit crític.

Si pensessin en els alumnes, abans que en les seves nòmines, haurien clamat en contra de l’acomiadament de tants i tants professors associats. Conec alguns casos (a la Universitat de Girona, a la Universitat Autònoma de Barcelona) de professors d’aquests que, contractualment, anomenem associats que eren molt millors que alguns dels catedràtics i titulars que poblem els nostres departaments. Són gent jove, preparada acadèmicament, amb un estil nou de plantejar l’estudi i el contacte amb l’alumnat, però que han estat foragitats de la universitat pública perquè els funcionaris de torn puguin mantenir els seus llocs de treball. (I uns s’ho mereixen, sens dubte, investiguen, publiquen i fan bones classes, però n’hi ha d’altres que, embeguts en la seva “ciència”, fa anys que han desistit dels seus deures amb la recerca i amb la transmissió del coneixement.)

El pitjor de tot això, al meu entendre, no és, però, ni la crisi ni la burocratització de la universitat ni que perdem professors bons per mantenir els vells buròcrates de les aules. Per mi hi ha un element encara més pervers: que els alumnes no es queixen. Aguanten estoicament els professors dolents, i no fan costat als bons professors, aquests joves associats, quan són vilment despatxats. Veig, doncs, que en els darrers anys el sistema ha fet bé les coses, en la nostra època d’estudiants aconseguíem eliminar els professors dolents i donar suport als bons, ara, en canvi, una part de la joventut viu en les aules mig endormiscats. I no són conscients que, si defensessin l’alta qualitat de la docència universitària catalana, estarien assegurant-se un millors fonaments intel.lectuals.

Comentaris

  1. Joan,
    sono completamente d'accordo con te. I problemi dell'Università non sono esclusivamente di carattere amministrativo/burocratico ma sono di entità maggiore. Il vero intento dell'Università è quello di promuovere la ricerca e la docenza, privilegiando il metodo più efficace e più valido. Il problema non ricade solo su una presunta disputa fra cattedratici e associati ma coinvolge tutto il sistema, e parte del sistema sono anche gli alunni. Senza dar importanza ai discorsi sterili riguardo "i giovani d'oggi sono peggiori" bisognerebbe invece capire che idea dell'Università si sono fatti gli alunni, se ci credono ancora e se hanno il desiderio di cambiare qualcosa. L'amore per la ricerca e per lo sviluppo deve nascere dai giovani, questo è il motore scatenante di una vera riforma! Io penso che gli alunni siano sensibili a tali tematiche ma si siano fatti influenzare dal diffuso lassismo e dall'idea che nulla si può cambiare. Hanno bisogno di fiducia, di sentirsi protagonisti, di unirsi e vedere che più voci insieme diventano grida e che le grida prima o poi vengono ascoltate!

    Alessandro Gallicchio

    P.S.
    Scusa se mi sono dilungato così tanto e scusa per aver scritto in italiano.

    ResponElimina
  2. Vaig accedir a la universitat gran, per la prova d'accés de majors de 25 ays. La meva innocència em feia creure que entrava en un temple del saber, fins el dia que van començar les classes. A una professora, que les primeres tres classes les va dedicar a posar-nos al dia de les seves reivindicacions laborals, i per la qual l'assignatura era irrellevant, li vam fer un comentari sobre la qüestió. Comentari que no fou ben rebut imbuïda d'autoritat com estava. Per la qual cosa vaig deixar d'assistir a les seves classes. Veig que no vaig fer bé segurament, però, amb franquesa, l'alumne és l'últim element de la baula, i el corporativisme dels professors és la vergonya primera.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique