VIDA PÚBLICA I VIDA PRIVADA. A PROPÒSIT DE GERARD QUINTANA I EL CATALÀ

Els fets són simples: el cantant Gerard Quintana apareix en un programa de televisió que pretén mostrar la intimitat de personatges populars; en el transcurs d’aquest programa, Quintana i Albert Om, el presentador, es traslladen a Eivissa i allà comprovem que el cantant parla en llengua castellana als seus fills; immediatament, hi ha un seguit de persones que mostren la seva estranyesa, la seva sorpresa i, en alguns casos, la seva indignació pel fet que un emblema del rock català, líder o una cosa semblant del mític grup Sopa de Cabra, no hagi educat els seus fills en català o, almenys, també en català.

A partir d’aquí, apareixen les reaccions. D’una banda, el mateix cantant fa unes declaracions en les quals assegura que “no ha de justificar la seva vida privada”. I, quasi d’immediat, surten veus públiques, com les de Víctor Amela i Pilar Rahola al diari La Vanguardia, que defensen de forma taxativa la llibertat individual, que cadascú fa el que vol a casa seva. Víctor Amela, habitualment molt suggerent en els seus comentaris sobre televisió o sobre cultura en general, un escriptor que fa servir la ironia com a eina de reflexió, es posa sorprenentment seriós i, traslladant l’anècdota de Quintana a categoria generalista, afirma que li fa por una Catalunya independent: “es muy de temer que acabase secuestrada por talibanes, fanáticos, reaccionarios y piratas que revisten con la cuatribarrada sus totalitaristas concuspiscencias”. Buf!!!

Voldria dir-hi la meva, una opinió des de la humilitat i, m’imagino, des de la minoria. En primer lloc, he de dir que n’estic cansat dels qui defensen la llibertat de l’individu a tort i a dret, a tota hora; s’omplen la boca de la paraula llibertat i els sembla que, amb això, ja han resolt tots els problemes de la societat. Però que es pensen que hi ha algú en aquest món que no estigui d’acord amb ser lliure? Sempre obliden, però, que el contracte social que proposava la il·lustració advocava per la llibertat en un context d’igualtat. Com podem reclamar la llibertat d’una persona si està vivint en la més absoluta misèria i al costat en té una altra que viu en l’opulència? De què li serveix aquesta llibertat? És, en aquest sentit, llastimós el nivell sota zero d’alguns opinadors de l’actualitat els quals, escampant la idea de ser lliures, en realitat, molt sovint no fan més que sancionar el lamentable estat de les societats occidentals.

En segon lloc, i tornant a Quintana, també n’estic cansant de la hipocresia d’aquesta societat. Cadascú és lliure de fer el que vulgui en la seva intimitat, reclamen els salvasistema. Però, i si ets un personatge públic? O sigui, que per ells és lògic que en la intimitat es defensi una cosa i quan tens una càmera de televisió al davant en defensis una altra? Aleshores s’entén que aquí els periodistes no qüestionin el cas de tants i tants polítics que s’omplen la boca defensant l’escola pública, però després, en la intimitat, porten els seus fills a les escoles privades, les més privades que es fan i es desfan. És una elecció personal va dir el president Montilla quan li van fer veure la contradicció. Una elecció personal? Si públicament defenses una cosa i després no la compleixes ets un hipòcrita i la lògica diu que els polítics (que ho són perquè ho volen ser, si no que es dediquin a uns altres oficis) no estan obligats a defensar res d’allò en el que no creguin, res d’allò que no facin de debò en la seva vida privada. Gerard Quintana és lliure de parlar als seus fills en castellà en la intimitat de la seva llar? Sí, és clar. Però des del moment en què decideix mostrar aquesta intimitat al públic, als seus seguidors, aquesta intimitat deixa de ser de l’àmbit privat. I pot ser objecte de crítiques. Ningú no el va obligar a sortir al programa d’Albert Om, ho va fer perquè va voler i va ensenyar el que va voler ensenyar. I resulta que alguns entenen que el que va mostrar de la seva vida privada no és coherent amb la seva vida pública. Poques hores després del programa sabíem que Quintana donava el seu suport a Esquerra Republicana (ERC) en les properes eleccions. O sigui que ell diu públicament que votarà un partit independentista, però ens ha ensenyat que en la seva intimitat el seu respecte per la llengua catalana és mínim, o nul. És clar que no té cap obligació d’educar els seus fills en català, però recordem que a Eivissa la salut de la llengua catalana, de l’eivissenc, és molt fràgil i ell deu considerar que no paga l’esforç de, per exemple, la mare els parli en castellà i ell ho faci en català. Insisteixo, jo no em poso en la vida privada de la gent fins que ells la volen compartir amb mi.

Finalment, un comentari sobre l’opinió d’Amela. Em sap greu que, per una vegada, hagi volgut superar el paper de defensa del sistema que el seu diari té reservat a la Pilar Rahola (ella sí, tan fonamentalista). Espero que no s’hi acostumi, els seus lectors ho agrairíem. Ell sap molt bé que si algun dia Catalunya és independent hi haurà de tot, també talibans, com ara n’hi ha d’espanyols, de francesos, d’alemanys. De moment, el problema que té Catalunya és que no té un Estat propi i, en conseqüència, no se li permet d’accedir a aquest grau de normalitat, el de tenir, també, patriotes filibusters, segons la seva terminologia. Però tot el que ha sorgit amb el cas Quintana no és un problema de talibanisme, aquí hi ha hagut algú que, voluntàriament, ha fet exhibició de la seva vida privada, la qual s’ha demostrat, en aquest registre estricte de la llengua, incoherent amb el seu tarannà públic. Per tant, si reclamem la llibertat de l’individu perquè Quintana pugui fer el que vulgui amb les seves criatures, siguem coherents i no perdem el nord quan algú se sorprèn o es queixa que un “independentista” parli als seus fills en llengua castellana o anglesa o francesa o sànscrita.