Ves al contingut principal

ELS MUSEUS D'ART I ELS CONCURSOS ATROFIATS

Tots els diaris donen per segur que Pepe Serra serà el nou director del MNAC. Sembla que la comissió d'experts que havia de jutjar les candidatures que s'havien presentat al concurs internacional ha trobat que el projecte de l'actual director del Museu Picasso de Barcelona era el més idoni. No ho posaré en dubte, jo no estava en aquesta comissió, no sé qui més s'havia presentat al concurs i no conec els projectes. Per tant, enhorabona al vencedor, i bona feina. Però hi ha alguna cosa que falla en aquest país. Fa més d'un any que en els ambients culturals barcelonins corria el rumor que Pepe Serra deixaria el Picasso i aniria al MNAC. I quan un preguntava, "però com ho saps?", "però que no faran concurs?", les respostes anaven des del riure fins a la mirada candorosa per la ingenuïtat que atorgaven als qui formulàvem les preguntes.

Com pot ser que el rumor que deia que Pepe Serra seria el nou director del MNAC s'hagi confirmat? D'entrada, no vull contemplar una hipòtesi que tants i tants donaran per bona, que els membres de la comissió van rebre instruccions (d'un conseller, d'un polític, d'un tiet omnipresent, d'uns col·legues del sector...). Jo personalment conec alguns d'aquests membres i no dubto en absolut de la seva honorabilitat. Però, aleshores, quina explicació puc donar? Que tots som uns bocamolls i ningú no sap guardar en secret la decisió de presentar-se a un concurs? Que, immediatament després, tots som uns tafaners malaltissos i ens agrada escampar les confidències que ens han fet? Que quan es llença un rumor d'aquest tipus, el rumor creix i creix i creix i es fa tan gran que espanta els candidats potencials que no vénen avalats per un rumor de proporcions similars? I, per tant, desisteixen? Que la força del rumor esdevé argument inqüestionable en la valoració del projecte?

Poca broma. El cas del Pepe Serra s'afegeix a casos semblants en el passat recent de Catalunya des que les institucions (almenys, algunes d'elles; almenys fins a les darreres eleccions nacionals i municipals) van acceptar d'aplicar el codi de les bones pràctiques culturals. També els rumors ja havien existit, havien previst, havien anunciat que la Maite Ocaña guanyaria l'anterior concurs per proveir la direcció del MNAC, que el Bartomeu Marí substituiria Manolo Borja enfornt del MACBA, que l'Esteve Riambau dirigiria la Filmoteca de Catalunya... Per alguns només va ser una sorpresa que Moritz Küng guanyés el concurs per la direcció del centre d'art del Canòdrom i, com a un designi macabre, aquella victòria ha estat, per ell, almenys fins ara, més aviat una condemna.

En tots els casos citats no tinc cap queixa, ans al contrari, de la feina que han portat a terme els qui, a pesar dels rumors o gràcies a ells, van obtenir les places indicades. Però la insistència històrica en què els rumors coincideixin amb els projectes guanyadors ha d'aturar-se d'alguna manera. Els dirigents polítics, els dirigents culturals, els futurs candidats a qualsevol plaça, els envejosos i els tafaners de tota índole, els endevinaires professionals... tothom ha de fer un esforç per callar. En cas contrari, els qui defensem que enfront de la designació arbitrària d'un càrrec és més democràtic convocar un concurs públic (com ara mateix en el cas del CCCB) quedem com uns perfectes il·lusos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…