Ves al contingut principal

ELS MUSEUS D'ART I ELS CONCURSOS ATROFIATS

Tots els diaris donen per segur que Pepe Serra serà el nou director del MNAC. Sembla que la comissió d'experts que havia de jutjar les candidatures que s'havien presentat al concurs internacional ha trobat que el projecte de l'actual director del Museu Picasso de Barcelona era el més idoni. No ho posaré en dubte, jo no estava en aquesta comissió, no sé qui més s'havia presentat al concurs i no conec els projectes. Per tant, enhorabona al vencedor, i bona feina. Però hi ha alguna cosa que falla en aquest país. Fa més d'un any que en els ambients culturals barcelonins corria el rumor que Pepe Serra deixaria el Picasso i aniria al MNAC. I quan un preguntava, "però com ho saps?", "però que no faran concurs?", les respostes anaven des del riure fins a la mirada candorosa per la ingenuïtat que atorgaven als qui formulàvem les preguntes.

Com pot ser que el rumor que deia que Pepe Serra seria el nou director del MNAC s'hagi confirmat? D'entrada, no vull contemplar una hipòtesi que tants i tants donaran per bona, que els membres de la comissió van rebre instruccions (d'un conseller, d'un polític, d'un tiet omnipresent, d'uns col·legues del sector...). Jo personalment conec alguns d'aquests membres i no dubto en absolut de la seva honorabilitat. Però, aleshores, quina explicació puc donar? Que tots som uns bocamolls i ningú no sap guardar en secret la decisió de presentar-se a un concurs? Que, immediatament després, tots som uns tafaners malaltissos i ens agrada escampar les confidències que ens han fet? Que quan es llença un rumor d'aquest tipus, el rumor creix i creix i creix i es fa tan gran que espanta els candidats potencials que no vénen avalats per un rumor de proporcions similars? I, per tant, desisteixen? Que la força del rumor esdevé argument inqüestionable en la valoració del projecte?

Poca broma. El cas del Pepe Serra s'afegeix a casos semblants en el passat recent de Catalunya des que les institucions (almenys, algunes d'elles; almenys fins a les darreres eleccions nacionals i municipals) van acceptar d'aplicar el codi de les bones pràctiques culturals. També els rumors ja havien existit, havien previst, havien anunciat que la Maite Ocaña guanyaria l'anterior concurs per proveir la direcció del MNAC, que el Bartomeu Marí substituiria Manolo Borja enfornt del MACBA, que l'Esteve Riambau dirigiria la Filmoteca de Catalunya... Per alguns només va ser una sorpresa que Moritz Küng guanyés el concurs per la direcció del centre d'art del Canòdrom i, com a un designi macabre, aquella victòria ha estat, per ell, almenys fins ara, més aviat una condemna.

En tots els casos citats no tinc cap queixa, ans al contrari, de la feina que han portat a terme els qui, a pesar dels rumors o gràcies a ells, van obtenir les places indicades. Però la insistència històrica en què els rumors coincideixin amb els projectes guanyadors ha d'aturar-se d'alguna manera. Els dirigents polítics, els dirigents culturals, els futurs candidats a qualsevol plaça, els envejosos i els tafaners de tota índole, els endevinaires professionals... tothom ha de fer un esforç per callar. En cas contrari, els qui defensem que enfront de la designació arbitrària d'un càrrec és més democràtic convocar un concurs públic (com ara mateix en el cas del CCCB) quedem com uns perfectes il·lusos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”