Ves al contingut principal

FERRAN MASCARELL I EL CoNCA. REFLEXIONS URGENTS


Davant de la dimissió quasi unànime dels membres del plenari de l’actual Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), el conseller Mascarell ha dit, segons recullen els mitjans, que la seva obligació és fer política cultural, "es lógico que los que hacemos políticas públicas podamos participar en la definición de esas políticas públicas", sembla que ha afirmat. Voldria fer dues reflexions d’urgència. La primera: segons aquesta visió tan utilitària de la democràcia, com que ell ara mana, canvia les lleis segons els seus criteris. Però, per la mateixa regla, el pròxim Conseller de Cultura podrà tornar a variar aquestes lleis per fer la seva pròpia política. No? Per tant, estem sotmesos als capricis, perdó, a les polítiques dels il•luminats, ai, perdó, dels consellers que ens vagin tocant en sort. Faig broma, però la cosa és molt seriosa, quasi tràgica. Sobretot si retrocedim una mica en el temps. I aquesta és la segona reflexió. Hem de recordar que el senyor Mascarell és Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya perquè, abans que li oferissin el càrrec a ell, tres persones havien declinat l’oferiment que els havia fet el president Artur Mas. És a dir, si Imma Tubella, Rosa Maria Malet o Mònica Terribas haguessin acceptat el càrrec, ara Catalunya potser podria tenir un CoNCA més fort i decisiu, o potser l’haguessin eliminat del tot, o qui sap si haguessin decidit atorgar totes les subvencions segons un sorteig públic enmig de la plaça de Catalunya... Un cop més, riure per no plorar, la política cultural d'un país a l'atzar de les conjuntures més imprevisibles. Aquí se m’apareixen dues conclusions també d’urgència: primera, a Artur Mas la cultura li importa molt poc perquè deixa fer “polítiques públiques” al seu quart candidat malgrat que sap que bona part del sector cultural hi està en contra; i segona, el moviment dels indignats té tota la raó, aquesta democràcia és com una muntanya russa on els partits i els individus que els partits designen fan allò que volen sota la presumpta legitimació que els atorguen els vots que alguns ciutadans van dipositar en una urna una tarda assolellada (o molt emboirada) de diumenge.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …