Passa al contingut principal

INDIGNITAT!!! LA POLICIA A LA UNIVERSITAT DE GIRONA


La policia autonòmica ha carregat contra estudiants, professors i personal de l'administració de la Universitat de Girona. El motiu? Estaven protestant per les retallades maximalistes que està patint la societat, en general, i la universitat, en particular. I ho feien perquè, tot i que la Rectora de la Universitat de Girona ha acceptat dòcilment les retallades, les quals afecten, com passa en totes les altres universitat catalanes, a la qualitat de l'ensenyament i, en conseqüència, al futur de la societat, a la tal senyora no se li ha acudit una altra cosa que fer un acte institucional per commemorar els vint anys de la seva universitat. I, per a fer-ho, ha convidat al President de la Generalitat, és a dir, justament el qui està gestionant l'era de les retallades amb tant de fervor o, almenys, de comprensió. (Brutal: tothom, també l'esquerra parlamentària, que no és esquerra ni és res, entén, justifica o mira cap a una altra banda malgrat que les retallades afecten als de sota, els de sempre, mentre els banquers i altres membres de la catèrvola d'indignes se'n refoten de nosaltres. I els indignes encara se sorprenen que hi hagi indignats!)

Ja veig que, de manera immediata, els diaris afectes al règim criminalitzen els qui protesten. Com sempre. Sembla que molt poca gent s'adona que cada vegada que un policia estomaca algú en el recinte universitari la cultura i la llibertat es van esmicolant. El temple del coneixement no hauria de permetre mai que les porres i les pistoles atemptessin contra la seva missió (encara que els qui ara som a dins no sapiguem despertar les consciències endormiscades). Però la senyora Rectora de la Universitat de Girona ho ha permès.

El seu primer acte d'indignitat, senyora Rectora, és organitzar un acte commemoratiu. Però què mandangues s'ha de commemorar? L'acomiadament de professors associats? Les retallades pressupostàries que emmalalteixen la transmissió del coneixement? El seu segon acte d'indignitat és que, si vol commemorar alguna cosa, no ho hauria de fer amb les autoritats polítiques, sinó amb la comunitat universitària i amb els que en són la seva màxima expressió, no pas els professors, encara menys els càrrecs, sinó els alumnes. El seu tercer acte d'indignitat i, encara més, d'extrema covardia és que, per ocultar les dues indignitats anteriors, ha fet entrar la violència policial perquè ataquessin els qui haurien de ser la seva gent.

NB: No puc deixar de precisar que la indignitat s'agreuja quan sabem que la força de la violència s'exerceix des de posicionaments que es troben als antípodes del coneixement universitari. Ho explicava en aquest post:

Comentaris

  1. Molt d'acord. Vaig viure en primera persona COM es van viure els esdeveniments des de la perspectiva dels que ens manifestàvem. Amb les hores, crec que varen haver-hi errades en la manera de procedir de tothom: manifestants, govern de la Universitat de Girona, mossos d'esquadra, cobertura de la notícia per part d'alguns mitjans... Però és ben cert que la situació no l'hem engegat estudiants, docents i personal; però això no pot quedar així. La classe política HA de donar la cara. No ens el menjarem pas! Només que facin el mateix que en els periodes electorals, en que s'afanen en saludar i abraçar-se amb tothom que troben pel carrer. Ara no els demanen aquesta falsa efusivitat; només que expliquin què estan fent i per què ho fan. En el cas dels problemes a la Universitat, encara espero que algú del Gobern de la Universitat es dignés a sortir a fora a interessar-se per la situació, per els motius que portaven a la gent a manifestar-se i sobretot, a sant de què, NO ens van deixar participar en un acte de cel·lebració del 20è aniversari. Què passa, que només som bons per pagar matrícules, impartir docència i fer allò que s'ens demani, i la resta ens va massa gros? El cor de la Universitat és la Docència i la Investigació. Són els estudiants i els professors. On eren convidats en aquest fatídic acte?

    ResponElimina
  2. Molt d'acord amb vostè... Jo he fet la meitat dels estudis a la UB, tot just quan va passar tot el tema d'ocupar la facultat, manifestacions, etc... i mai pensava que el Claustre s'ompliria d'antiavalots, no veia capaç a ningú de fer res semblant. Li deixo l'article que vaig escriure ahir, no a mode de publicitat sinò per complementar visions: http://ahhhnais.blogspot.com/2011/12/sobre-els-fets-ocorreguts-el-16-de.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

UN CIELO ENVOLVENTE, UNA ESCRITURA SIN MOLDES

He oído decir a David G. Torres que eso que llamamos arte contemporáneo se conduce como un fenómeno o un lugar que atrae a todos aquellos creadores que se salen de lo oficial en sus respectivos marcos de actuación. No sé si la idea es suya, hoy en día es absurdo incluso plantear ese despropósito, todas las ideas acaban siendo de todas y de todos, y los que no tienen ideas llegan a presidente del gobierno español. En cualquier caso, el supuesto es interesante. Los cineastas que utilizan el lenguaje cinematográfico para algo que vaya más allá de lo comercial y la taquilla como obsesión acaban en el museo. La gente del mundo de la danza que no se limitan a lucir la técnica por la técnica o ciertos músicos que se alejan de la sala de conciertos como ritual intocable acaban en los centros de arte contemporáneo…
El asunto viene a cuento porque es el propio David G. Torres quien, a la hora de escribir lo que podríamos llamar una novela, “Cielo”, se salta los moldes de lo que entendemos por no…