dilluns, 23 de maig de 2011

RÈQUIEM PER “L’HORA DEL LECTOR”?






Acabo de llegir que la televisió pública de Catalunya ha decidit cancel•lar l’emissió del programa “L’hora del lector”, un programa sobre llibres que dirigeix Emili Manzano des d’abril del 2007. La notícia especifica que “el canal 33 pensa en un nou format sobre literatura per substituir-lo”. Un nou format per substituir-lo? Ui, ui, ui… Ja hi tornem a ser. Algú, en un despatx ben il•luminat, ha pres la decisió que els qui seguíem el programa ens tornem a quedar orfes de cultura. Un programa que havia aconseguit parlar de llibres amb normalitat, on s’escoltaven tot tipus de veus i de règims literaris, que havia fet que la televisió i la literatura no caiguessin en el ridícul, amb decorats inversemblants i convidats afàsics, ara ha topat amb la tan habitual mediocritat d’aquells als qui se’ls atorga poder en àmbits per als quals no estan capacitats. No sé quins arguments donarà el responsable de torn (recordem la notícia: “el canal 33 pensa”): que si volen accedir a més audiència, que si provaran models televisius més moderns (si fos així, ja podem posar-nos a tremolar), que si una renovació en la graella sempre va bé… No sé ni si tan sols en donaran d’arguments. Jo, en tot cas, només vull deixar constància de l’error: aquells que s’omplen la boca al•ludint a l’exemplaritat del mític programa de Bernard Pivot “Apostrophes” són els primers que obliden que aquell programa es va mantenir en antena durant quinze anys, a través de la concepció que la presència de la cultura a la televisió només pot entendre’s a partir de la perseverança, de la constància, no del canvi i de la voràgine de programació tan habitual a les cadenes televisives.

Hi ha un argument que no es donarà, però que ―paranoic com dec ser― no vull deixar d’esmentar. “L’hora del lector” va arribar a la televisió nacional de Catalunya en temps del segon tripartit, amb un format que Emili Manzano i el seu equip havien ideat a BTV, un canal televisiu en mans socialistes. Ara, però, el país i la seva televisió tornen a estar en mans de la dreta nacionalista. No vull ni imaginar-me que el pròxim programa sobre llibres del Canal 33 sigui una demanda de la sectorial de cultura de Convergència i Unió, que diuen que es troba molt ociosa. En tot cas, tard o d’hora ho sabrem. Primer hem de saber si realment hi ha un nou programa (l’interrogant el títol d’aquest post és per veure si encara podem impedir l’error); i immediatament després a veure si resultarà que algun prohom del nou govern ens vol aconsellar les seves lectures.

Fa unes setmanes, vaig proposar que TV3 atorgués a Josep Cuní un any sabàtic (http://pensacions.blogspot.com/2010/12/que-en-josep-cuni-es-prengui-un-any.html). Com ja pronosticava aleshores, no em van fer cas. Ell, la Rahola i els seus contertulians continuen explicant-nos un món unidireccional. Pel que sembla, en el meu pronòstic vaig deixar de preveure que la cosa podia anar a pitjor: que eliminessin un dels pocs programes on les idees ―totes les idees, pluridimensionalment―circulaven amb llibertat. Quins collons!

dimarts, 17 de maig de 2011

A mí “la Roja” me la trae…

La prensa deportiva española está alcanzando las más altas cotas de la miseria. Es cierto que, como decía Borges, el periodismo escribe para el olvido. Pero ellos insisten día tras día en su estulticia como si lamentaran que no llegáramos a recordar sus mentiras, sus argumentos estériles (entiéndase eso como un oxímoron), su bajeza moral y, sobre todo, su hipocresía. Viene eso a cuento de las desinencias de los encuentros futbolísticos que mantuvieron el F.C. Barcelona y el Real Madrid. La prensa especializada de Barcelona y Madrid se encabalgaron en la defensa de sus respectivos equipos, con estrategias casi siempre disparatadas. Una de ellas, consiste en dar voz a los jugadores de fútbol para reclamar sus verdades; unos jugadores la gran mayoría de los cuales tiene una formación intelectual tan básica que, con excepciones, oírles hablar resulta una experiencia antimística. Allá ellos, los directores de los periódicos deportivos, con esa defensa a ultranza de sus equipos, siguiendo la máxima de que sus lectores desean carnaza día tras día, lo cual, de ser cierto, o bien coloca al ser humano con un coeficiente de inteligencia sumamente ínfimo o/y equipara el periodismo deportivo con las tácticas salvajes de la “prensa rosa”.

Lo que resulta el colmo es que, ahora, los periódicos de Madrid se dediquen a propiciar el reencuentro de los jugadores de ambos equipos que coinciden en la selección española. Su gran preocupación es que, después de haberse dicho de todo en el campo y fuera de él, y después de que los periodistas hayan avivado el fuego de la discordia, recordándonos que, se quiera o no, Barcelona y Madrid representan dos cosas distintas en lo futbolístico y, más aún, en lo social y en lo político, los jugadores, esos “lumbreras del conocimiento”, vuelvan a ser amigos del alma para llevar a la selección española a los más altos hitos deportivos. O sea, que se han pasado semanas criticando a los jugadores del Barcelona por “fingimientos” (que expresión tan feliz, ni ellos mismos se dan cuenta de lo mayúsculo que es dominar el arte de fingir), pero si esos mismos jugadores “fingen” defendiendo los colores de la patria, de su patria, entonces podrán ser excusados de tamaño deshonor. Suerte que a algunos esa preocupación no nos desbarata el sueño. Constatamos la anomalía de que a los “fingidores”, al menos, a los que voluntariamente quisieran hacerlo, no se les deja defender otra patria que la única que se quiere que exista. Por otra parte, en Madrid, los periodistas y empresarios de la prensa deberían saber que si dentro de la selección española los jugadores del Barcelona y del Madrid se enfrentan, eso les procurará una venta mayor de periódicos, especialmente si la culpa de esos enfrentamientos es (¡que lo sería, sin duda!) de los jugadores barcelonistas, si de la cantera, mejor.

En el mundo de la cultura suele existir una indiferencia cuando no un desprecio hacia lo deportivo. Y lo entiendo. Yo mismo me extraño de mi interés por el fútbol como espectáculo, por mi obstinación en acudir a estadios deportivos para ver encuentros y comprobar las distintas actitudes del público. Y, sin embargo, mientras estoy allí o mientras hojeo perplejo algún periódico deportivo, me doy cuenta de que el fútbol y el deporte, en general, siguen siendo el opio que el sistema introduce en la sociedad para tenernos ocupados con las insensateces y las estupideces de la gran mayoría de los periodistas deportivos.

dissabte, 14 de maig de 2011

¿Qvo Vadis Universitas?




Afegeixo a posteriori una consideració: mentre aquests dies, maig del 2011, una part de joventut fa acampades a les places espanyoles per protestar per la societat d'avui, la UAB anuncia els seus màsters i postgrau amb les fotografies d'aquest noi i d'aquestes noies, vestides amb roba de disseny, idiotament somrients, d'aquella gent que jo mai no veig a les meves classes (potser a ESADE sí). Han de canviar tantes coses a la universitat, ai las!




Assistim, impassibles, a l’ensulsiada de la nostra universitat. Els de dins, mirem de salvar els trastos, fer les classes i prou, se’ns neguen beques, sabàtics, el sistema ve a dir-te que ja investigaràs més endavant. Et trobes amb els alumnes i mires de transmetre’ls de la millor manera possible les eines crítiques suficients perquè ells emprenguin el propi camí. Així és, almenys, com he entès sempre la meva feina, no transmetre informació, que ja la poden trobar, ni tan sols mirar d’oferir coneixement, sinó plantejar dubtes i incerteses perquè ells hagin de generar respostes.

Els de fora, penso que no són conscients de la davallada on ens trobem. El sistema educatiu fa temps que està portat per un grapat d’incompetents, que canvien models educatius quan arriben successivament al poder, sense preguntar a ningú, portats per una mena d’epifania: que si estudiar més llengües, que si incorporar la sisena hora, que si treure-la, que si fer més música, que si implantar un nou sistema universitari a l’estil d’un país on, quan aquí es posa en marxa, allà ja se n’han adonat de la seva precarietat, que si contractar professors associats, que si eliminar-los a tots... Tant se val si ho fan amb bona voluntat, la història és plena de bones intencions que han conduït a les més altes cotes de la ignomínia.

I, ara, davant de la crisi econòmica, tot això s’agreuja fins a límits que no podíem sospitar ni els més pessimistes, entre els quals em compto (al capdavall, només els pessimistes volem canviar les coses per millorar, els optimistes es limiten a posar cara de babau i a somriure). Els rectors i les rectores decideixen retallar els pressupostos pel boc gros, uns pressupostos que ells mateixos s’havien encarregat d’engreixar impunement. (Per exemple, l’antic rector de la UAB, Lluis Ferrer, mentre es dedicava a sotmetre al seu ordre tots els qui estàvem en contra de la implantació del Pla Bolonya, arribant a expulsar a un grup d’estudiants de la universitat, deixava un dèficit de consideració, això sí, actuant amb la més beatífica de les voluntats.) Les mesures que anuncien per solucionar els problemes econòmics de les universitats em recorden allò que va córrer quan uns incendis estaven cremant alguns boscos dels Estats Units: que George Bush havia trobat la solució tallant els arbres prèviament a què es cremessin.

Cap de les mesures que arriben al meu correu electrònic fa referència a la preservació de la raó de ser de la universitat: la formació de les generacions que ens han de rellevar. Volen prescindir de professors, de mitjans tècnics, de períodes de reciclatge dels qui hem d’ensenyar, de la celebració de trobades científiques, preveuen tancar les biblioteques durant el mes d’agost... Ni tan sols esmenten mesures pal·liatives. Com deia, assistim impassibles a l’ensulsiada de la universitat. Nosaltres no sabem on anirem a parar. Però el pitjor és que els qui manen, tampoc.