divendres, 25 de novembre de 2011

ELS MUSEUS D'ART I ELS CONCURSOS ATROFIATS

Tots els diaris donen per segur que Pepe Serra serà el nou director del MNAC. Sembla que la comissió d'experts que havia de jutjar les candidatures que s'havien presentat al concurs internacional ha trobat que el projecte de l'actual director del Museu Picasso de Barcelona era el més idoni. No ho posaré en dubte, jo no estava en aquesta comissió, no sé qui més s'havia presentat al concurs i no conec els projectes. Per tant, enhorabona al vencedor, i bona feina. Però hi ha alguna cosa que falla en aquest país. Fa més d'un any que en els ambients culturals barcelonins corria el rumor que Pepe Serra deixaria el Picasso i aniria al MNAC. I quan un preguntava, "però com ho saps?", "però que no faran concurs?", les respostes anaven des del riure fins a la mirada candorosa per la ingenuïtat que atorgaven als qui formulàvem les preguntes.

Com pot ser que el rumor que deia que Pepe Serra seria el nou director del MNAC s'hagi confirmat? D'entrada, no vull contemplar una hipòtesi que tants i tants donaran per bona, que els membres de la comissió van rebre instruccions (d'un conseller, d'un polític, d'un tiet omnipresent, d'uns col·legues del sector...). Jo personalment conec alguns d'aquests membres i no dubto en absolut de la seva honorabilitat. Però, aleshores, quina explicació puc donar? Que tots som uns bocamolls i ningú no sap guardar en secret la decisió de presentar-se a un concurs? Que, immediatament després, tots som uns tafaners malaltissos i ens agrada escampar les confidències que ens han fet? Que quan es llença un rumor d'aquest tipus, el rumor creix i creix i creix i es fa tan gran que espanta els candidats potencials que no vénen avalats per un rumor de proporcions similars? I, per tant, desisteixen? Que la força del rumor esdevé argument inqüestionable en la valoració del projecte?

Poca broma. El cas del Pepe Serra s'afegeix a casos semblants en el passat recent de Catalunya des que les institucions (almenys, algunes d'elles; almenys fins a les darreres eleccions nacionals i municipals) van acceptar d'aplicar el codi de les bones pràctiques culturals. També els rumors ja havien existit, havien previst, havien anunciat que la Maite Ocaña guanyaria l'anterior concurs per proveir la direcció del MNAC, que el Bartomeu Marí substituiria Manolo Borja enfornt del MACBA, que l'Esteve Riambau dirigiria la Filmoteca de Catalunya... Per alguns només va ser una sorpresa que Moritz Küng guanyés el concurs per la direcció del centre d'art del Canòdrom i, com a un designi macabre, aquella victòria ha estat, per ell, almenys fins ara, més aviat una condemna.

En tots els casos citats no tinc cap queixa, ans al contrari, de la feina que han portat a terme els qui, a pesar dels rumors o gràcies a ells, van obtenir les places indicades. Però la insistència històrica en què els rumors coincideixin amb els projectes guanyadors ha d'aturar-se d'alguna manera. Els dirigents polítics, els dirigents culturals, els futurs candidats a qualsevol plaça, els envejosos i els tafaners de tota índole, els endevinaires professionals... tothom ha de fer un esforç per callar. En cas contrari, els qui defensem que enfront de la designació arbitrària d'un càrrec és més democràtic convocar un concurs públic (com ara mateix en el cas del CCCB) quedem com uns perfectes il·lusos.

dilluns, 7 de novembre de 2011

FERRAN MASCARELL I EL CoNCA. REFLEXIONS URGENTS


Davant de la dimissió quasi unànime dels membres del plenari de l’actual Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), el conseller Mascarell ha dit, segons recullen els mitjans, que la seva obligació és fer política cultural, "es lógico que los que hacemos políticas públicas podamos participar en la definición de esas políticas públicas", sembla que ha afirmat. Voldria fer dues reflexions d’urgència. La primera: segons aquesta visió tan utilitària de la democràcia, com que ell ara mana, canvia les lleis segons els seus criteris. Però, per la mateixa regla, el pròxim Conseller de Cultura podrà tornar a variar aquestes lleis per fer la seva pròpia política. No? Per tant, estem sotmesos als capricis, perdó, a les polítiques dels il•luminats, ai, perdó, dels consellers que ens vagin tocant en sort. Faig broma, però la cosa és molt seriosa, quasi tràgica. Sobretot si retrocedim una mica en el temps. I aquesta és la segona reflexió. Hem de recordar que el senyor Mascarell és Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya perquè, abans que li oferissin el càrrec a ell, tres persones havien declinat l’oferiment que els havia fet el president Artur Mas. És a dir, si Imma Tubella, Rosa Maria Malet o Mònica Terribas haguessin acceptat el càrrec, ara Catalunya potser podria tenir un CoNCA més fort i decisiu, o potser l’haguessin eliminat del tot, o qui sap si haguessin decidit atorgar totes les subvencions segons un sorteig públic enmig de la plaça de Catalunya... Un cop més, riure per no plorar, la política cultural d'un país a l'atzar de les conjuntures més imprevisibles. Aquí se m’apareixen dues conclusions també d’urgència: primera, a Artur Mas la cultura li importa molt poc perquè deixa fer “polítiques públiques” al seu quart candidat malgrat que sap que bona part del sector cultural hi està en contra; i segona, el moviment dels indignats té tota la raó, aquesta democràcia és com una muntanya russa on els partits i els individus que els partits designen fan allò que volen sota la presumpta legitimació que els atorguen els vots que alguns ciutadans van dipositar en una urna una tarda assolellada (o molt emboirada) de diumenge.