Passa al contingut principal

ANTONI LLENA COM A SÍMPTOMA

Ja hi tornem a ser. Amb l’art contemporani s’hi atreveix tothom. Ara, li ha tocat el torn a un dels artistes catalans més interessants dels darrers lustres, Antoni Llena, i a la seva escultura dedicada als “Castellers”, inaugurada no fa gaires dies a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. El més anecdòtic és que el regidor del PP n’hagi dit pestes, gairebé diríem que si hagués estat el contrari ens hauríem de posar a tremolar. Suposo que en són uns quants els qui, quan van sentir que es feia una escultura d’homenatge als castellers, van imaginar-se un monument figuratiu, com aquestes estàtues de bronze de mida natural que inunden els nostres paisatges urbans. La imaginació és lliure.

Al meu entendre, el més transcendent del cas és la hipocresia que l’assumpte desvetlla. Que l’escultura de Llena pot desagradar? És evident que sí. Els qui ens dediquem als estudis artístics sabem que tot —o gairebé tot— en matèria estètica és contingent. A uns els agrada una cosa i a uns altres els n’agrada una altra. El problema, la dimensió farisaica de la cosa és que les bufetades sempre vagin contra el mateix sector, això que en diem l’art contemporani. Perquè no hem après res. Bona part de l’art del passat, quan era “contemporani” dels seus dies, solia tenir una resposta similar a la que avui tenen alguns artistes. El Caixafòrum acaba de tancar una exposició dedicada als impressionistes per accedir a la qual calia fer unes grans cues perquè el públic s’embadalia davant d’aquelles pintures fascinants. Però molts d’aquells quadres, en el seu temps, havien estat refusats, objectes de burla. Quan s’estava construint la Sagrada Família de Gaudí, centre de peregrinació actual de milers de turistes, era considerada per alguns com a un signe de barbàrie. El Greco, al llarg del segle XIX va ser quasi unànimement considerat com a un mal pintor. I què dir del cas Van Gogh? O de Joan Miró? No m’enganyo: alguns (no sé si molts) dels qui fa uns dies homenatjaven Tàpies, cantaven les glòries del mestre traspassat, deuen considerar les seves pintures matèriques amb la mateixa displicència, desinformació o ràbia que les que, explícitament o implícita, han dedicat a l’escultura d’Antoni Llena.

Amb tot això no vull dir que Llena ens hagi d’agradar per força. Ara, potser és que algunes persones, abans d’atrevir-se a exposar les seves opinions públiques, haurien de pensar una mica, reflexionar sobre els vaivens de la història de l’art. Igual com ho farien si haguessin d’opinar sobre medicina, física quàntica o, ara més i tot, economia. Però amb l’art contemporani, abstracte, emergent, avantguardista o com el que vulguem denominar tothom s’hi atreveix. Entre d’altres coses perquè saben que l’opinió pública majoritària els farà costat. En l’acte d’inauguració de l’escultura, un grup de treballadors de TMB i alguns de veïns del barri van aprofitar per atacar l’obra, acusada de ser ferralla. A mi no em sembla malament que opinin sobre l’art d’avui dia. El que considero símptoma d’hipocresia, signe que l’opinió pública està massa interferida pel propi poder al qual s’oposen en aparença és que, ells també, sempre escullen el mateix objecte d’atac.

És curiós i simptomàtic que aquells veïns, que aquells treballadors s’esvalotin per una obra escultòrica i, en canvi, ningú estigui dient res sobre el frau que suposa el fracàs del Liceu. Un frau les dimensions del qual desconec en profunditat, però fa un tuf considerable que una institució que rep múltiples subvencions, que fa pagar uns preus astronòmics als ciutadans, hagi de tancar uns mesos la seva programació i deixar sense sou durant un temps als seus treballadors. I aquí ningú diu res. Una manifestació cultural del passat com l’òpera, que, entre d’altres coses, mou grans quantitats de diners per pagar els sous abusius dels cantants, una manifestació clarament elitista, encara, no mereix cap mena de diatriba ni política ni ciutadana. Però amb “la ferralla” de l’art contemporani tothom s’hi atreveix. La veritat, jo hagués preferit que, quan es va cremar el Liceu, no s’haguessin gastat tants i tants diners públics en la seva reconstrucció i, en canvi, artistes com Antoni Llena ens ajudessin a imaginar un món millor.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…