Ja hi tornem a ser. Amb l’art contemporani s’hi atreveix tothom. Ara, li ha tocat el torn a un dels artistes catalans més interessants dels darrers lustres, Antoni Llena, i a la seva escultura dedicada als “Castellers”, inaugurada no fa gaires dies a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. El més anecdòtic és que el regidor del PP n’hagi dit pestes, gairebé diríem que si hagués estat el contrari ens hauríem de posar a tremolar. Suposo que en són uns quants els qui, quan van sentir que es feia una escultura d’homenatge als castellers, van imaginar-se un monument figuratiu, com aquestes estàtues de bronze de mida natural que inunden els nostres paisatges urbans. La imaginació és lliure.
Al meu entendre, el més transcendent del cas és la hipocresia que l’assumpte desvetlla. Que l’escultura de Llena pot desagradar? És evident que sí. Els qui ens dediquem als estudis artístics sabem que tot —o gairebé tot— en matèria estètica és contingent. A uns els agrada una cosa i a uns altres els n’agrada una altra. El problema, la dimensió farisaica de la cosa és que les bufetades sempre vagin contra el mateix sector, això que en diem l’art contemporani. Perquè no hem après res. Bona part de l’art del passat, quan era “contemporani” dels seus dies, solia tenir una resposta similar a la que avui tenen alguns artistes. El Caixafòrum acaba de tancar una exposició dedicada als impressionistes per accedir a la qual calia fer unes grans cues perquè el públic s’embadalia davant d’aquelles pintures fascinants. Però molts d’aquells quadres, en el seu temps, havien estat refusats, objectes de burla. Quan s’estava construint la Sagrada Família de Gaudí, centre de peregrinació actual de milers de turistes, era considerada per alguns com a un signe de barbàrie. El Greco, al llarg del segle XIX va ser quasi unànimement considerat com a un mal pintor. I què dir del cas Van Gogh? O de Joan Miró? No m’enganyo: alguns (no sé si molts) dels qui fa uns dies homenatjaven Tàpies, cantaven les glòries del mestre traspassat, deuen considerar les seves pintures matèriques amb la mateixa displicència, desinformació o ràbia que les que, explícitament o implícita, han dedicat a l’escultura d’Antoni Llena.
Amb tot això no vull dir que Llena ens hagi d’agradar per força. Ara, potser és que algunes persones, abans d’atrevir-se a exposar les seves opinions públiques, haurien de pensar una mica, reflexionar sobre els vaivens de la història de l’art. Igual com ho farien si haguessin d’opinar sobre medicina, física quàntica o, ara més i tot, economia. Però amb l’art contemporani, abstracte, emergent, avantguardista o com el que vulguem denominar tothom s’hi atreveix. Entre d’altres coses perquè saben que l’opinió pública majoritària els farà costat. En l’acte d’inauguració de l’escultura, un grup de treballadors de TMB i alguns de veïns del barri van aprofitar per atacar l’obra, acusada de ser ferralla. A mi no em sembla malament que opinin sobre l’art d’avui dia. El que considero símptoma d’hipocresia, signe que l’opinió pública està massa interferida pel propi poder al qual s’oposen en aparença és que, ells també, sempre escullen el mateix objecte d’atac.
És curiós i simptomàtic que aquells veïns, que aquells treballadors s’esvalotin per una obra escultòrica i, en canvi, ningú estigui dient res sobre el frau que suposa el fracàs del Liceu. Un frau les dimensions del qual desconec en profunditat, però fa un tuf considerable que una institució que rep múltiples subvencions, que fa pagar uns preus astronòmics als ciutadans, hagi de tancar uns mesos la seva programació i deixar sense sou durant un temps als seus treballadors. I aquí ningú diu res. Una manifestació cultural del passat com l’òpera, que, entre d’altres coses, mou grans quantitats de diners per pagar els sous abusius dels cantants, una manifestació clarament elitista, encara, no mereix cap mena de diatriba ni política ni ciutadana. Però amb “la ferralla” de l’art contemporani tothom s’hi atreveix. La veritat, jo hagués preferit que, quan es va cremar el Liceu, no s’haguessin gastat tants i tants diners públics en la seva reconstrucció i, en canvi, artistes com Antoni Llena ens ajudessin a imaginar un món millor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada