Ves al contingut principal

ANTONI LLENA COM A SÍMPTOMA

Ja hi tornem a ser. Amb l’art contemporani s’hi atreveix tothom. Ara, li ha tocat el torn a un dels artistes catalans més interessants dels darrers lustres, Antoni Llena, i a la seva escultura dedicada als “Castellers”, inaugurada no fa gaires dies a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. El més anecdòtic és que el regidor del PP n’hagi dit pestes, gairebé diríem que si hagués estat el contrari ens hauríem de posar a tremolar. Suposo que en són uns quants els qui, quan van sentir que es feia una escultura d’homenatge als castellers, van imaginar-se un monument figuratiu, com aquestes estàtues de bronze de mida natural que inunden els nostres paisatges urbans. La imaginació és lliure.

Al meu entendre, el més transcendent del cas és la hipocresia que l’assumpte desvetlla. Que l’escultura de Llena pot desagradar? És evident que sí. Els qui ens dediquem als estudis artístics sabem que tot —o gairebé tot— en matèria estètica és contingent. A uns els agrada una cosa i a uns altres els n’agrada una altra. El problema, la dimensió farisaica de la cosa és que les bufetades sempre vagin contra el mateix sector, això que en diem l’art contemporani. Perquè no hem après res. Bona part de l’art del passat, quan era “contemporani” dels seus dies, solia tenir una resposta similar a la que avui tenen alguns artistes. El Caixafòrum acaba de tancar una exposició dedicada als impressionistes per accedir a la qual calia fer unes grans cues perquè el públic s’embadalia davant d’aquelles pintures fascinants. Però molts d’aquells quadres, en el seu temps, havien estat refusats, objectes de burla. Quan s’estava construint la Sagrada Família de Gaudí, centre de peregrinació actual de milers de turistes, era considerada per alguns com a un signe de barbàrie. El Greco, al llarg del segle XIX va ser quasi unànimement considerat com a un mal pintor. I què dir del cas Van Gogh? O de Joan Miró? No m’enganyo: alguns (no sé si molts) dels qui fa uns dies homenatjaven Tàpies, cantaven les glòries del mestre traspassat, deuen considerar les seves pintures matèriques amb la mateixa displicència, desinformació o ràbia que les que, explícitament o implícita, han dedicat a l’escultura d’Antoni Llena.

Amb tot això no vull dir que Llena ens hagi d’agradar per força. Ara, potser és que algunes persones, abans d’atrevir-se a exposar les seves opinions públiques, haurien de pensar una mica, reflexionar sobre els vaivens de la història de l’art. Igual com ho farien si haguessin d’opinar sobre medicina, física quàntica o, ara més i tot, economia. Però amb l’art contemporani, abstracte, emergent, avantguardista o com el que vulguem denominar tothom s’hi atreveix. Entre d’altres coses perquè saben que l’opinió pública majoritària els farà costat. En l’acte d’inauguració de l’escultura, un grup de treballadors de TMB i alguns de veïns del barri van aprofitar per atacar l’obra, acusada de ser ferralla. A mi no em sembla malament que opinin sobre l’art d’avui dia. El que considero símptoma d’hipocresia, signe que l’opinió pública està massa interferida pel propi poder al qual s’oposen en aparença és que, ells també, sempre escullen el mateix objecte d’atac.

És curiós i simptomàtic que aquells veïns, que aquells treballadors s’esvalotin per una obra escultòrica i, en canvi, ningú estigui dient res sobre el frau que suposa el fracàs del Liceu. Un frau les dimensions del qual desconec en profunditat, però fa un tuf considerable que una institució que rep múltiples subvencions, que fa pagar uns preus astronòmics als ciutadans, hagi de tancar uns mesos la seva programació i deixar sense sou durant un temps als seus treballadors. I aquí ningú diu res. Una manifestació cultural del passat com l’òpera, que, entre d’altres coses, mou grans quantitats de diners per pagar els sous abusius dels cantants, una manifestació clarament elitista, encara, no mereix cap mena de diatriba ni política ni ciutadana. Però amb “la ferralla” de l’art contemporani tothom s’hi atreveix. La veritat, jo hagués preferit que, quan es va cremar el Liceu, no s’haguessin gastat tants i tants diners públics en la seva reconstrucció i, en canvi, artistes com Antoni Llena ens ajudessin a imaginar un món millor.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”