Passa al contingut principal

CONTRA LA BÈSTIA VALENCIANA

El meu fill fa segon de batxillerat. Va a un institut públic. I es rebel·la contra el món que els adults li estem deixant. Els joves que avui dia no es rebel·len els falta sang a les venes. O viuen en uns ambients on la crisi econòmica i l'ignomínia política no es coneix, potser perquè és precisament d'aquells ambients d'on brolla una part de la crisi i de l'ignomínia. El meu fill es rebel·la. I jo ho trobo molt bé.

Però si el meu fill visqués a València, a hores d'ara potser estaria tancat a la presó o en una habitació d'un hospital o descansant a la seva habitació de les patacades, de la violència exercida per la policia. Potser tindria la cara ensangonada com la d'aquest noi que, involuntàriament, n'estic segur, fa que se'ns geli el cos de ràbia i d'impotència. La ràbia, la tristesa i la impotència que el seu rostre ens ofereix.

Jo no ho sabia, però el meu fill, a València, seria considerat un "enemic", no un rebel, com ho han de ser els joves que auguren uns temps tan difícils (ei!, no ens enganyem, difícils per uns, però fàcils o acceptables pels de sempre). Però l''enemic no és ell ni cap dels manifestants de l'institut Lluís Vives.

A València, la bèstia ha mostrat el seu rostre. Comencen estossinant els nostres fills, però després la bèstia no s'aturarà. El ministre ha recorregut a la insultant tàctica de dir que hi havia esvalotadors infiltrats. Els únics esvalotadors, els únics infiltrats són els qui, des de la institució democràtica alimenten la bèstia. I, així les coses, només els ciutadans, primer que tots els valencians, poden aturar aquesta pesta institucional. Cal protegir les nostres criatures d'aquest animal que s'encapritxa i s'enfurisma violentament contra un jovent que protesta pel món miserable que li volen entaforar.

Hem d'acabar amb aquesta bèstia multiforme, d'uniforme o amb vestits elegants, la bèstia enemiga, que ha colpejat companys de generació del meu fill, que ha maltractat el meu fill, també.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

UN CIELO ENVOLVENTE, UNA ESCRITURA SIN MOLDES

He oído decir a David G. Torres que eso que llamamos arte contemporáneo se conduce como un fenómeno o un lugar que atrae a todos aquellos creadores que se salen de lo oficial en sus respectivos marcos de actuación. No sé si la idea es suya, hoy en día es absurdo incluso plantear ese despropósito, todas las ideas acaban siendo de todas y de todos, y los que no tienen ideas llegan a presidente del gobierno español. En cualquier caso, el supuesto es interesante. Los cineastas que utilizan el lenguaje cinematográfico para algo que vaya más allá de lo comercial y la taquilla como obsesión acaban en el museo. La gente del mundo de la danza que no se limitan a lucir la técnica por la técnica o ciertos músicos que se alejan de la sala de conciertos como ritual intocable acaban en los centros de arte contemporáneo…
El asunto viene a cuento porque es el propio David G. Torres quien, a la hora de escribir lo que podríamos llamar una novela, “Cielo”, se salta los moldes de lo que entendemos por no…