Ves al contingut principal

LA CULTURA CATALANA I EL PETROLI











En la cultura catalana estan passant moltes coses. I de manera accelerada. I no les veiem venir. Tenim la sensació que no controlem en absolut els canvis d'estructura propiciats pel nou govern: el nou CoNCA, la llei de finestra única, Arts Santa Mònica, el MACBA com a motor de tota la contemporaneïtat (sic), el Canòdrom descanodromitzat... El que passa és que el nou govern tampoc les controla. Ho intueixo, ho sé: el Conseller Mascarell d'ara, el conservador, fa veure que té un pla i que tots els canvis obeeixen a aquest pla, però no és cert, improvisa, ara retalla per aquí, ara anuncia una iniciativa, demà la contradiu, tira endavant un pla estratègic de la cultura per al 2021, però no concilia estratègies per avui o per demà... No, el conseller Mascarell d'ara, el conservador, no té un pla. Diu frases grandiloqüents, això sí, com aquesta tan tronadora que diu que "la cultura és el principal petroli i matèria primera del territori català", però és que el conseller Mascarell d'abans, el progressista, frases com aquestes també les deia. I també feia veure que tenia un pla, però tampoc no el tenia. Si hagués tingut un pla aleshores, quan era membre de governs progressistes, amb els anys que es va passar manant en càrrecs públics, alguna cosa hagués deixat establerta que ara, quan ha passat a ser membre d'un govern conservador, no hauria de tocar. Vaja, em sembla a mi. I, si m’equivoco, és que els polítics que es mantenen en el poder durant tant de temps sense deixar cap mena de petja és que són un frau.

En la cultura catalana estan passant moltes coses. I ningú no les controla, em sembla. Improvisen. Aleshores, si això fos cert, el petroli, si n’hi ha, rajaria sense control. I això seria bo, què millor que la cultura desbocada, els artistes, els escriptors i els pensadors oferint el millor de la seva obra per a la societat. Però, no en enganyem, una cosa és que el conseller Mascarell --el d’abans i el d’ara-- no tingui cap pla i una altra que deixi fer. No, el seu propòsit és fer passar el petroli per un embut, el de l’administració. I retenir-lo, emmordassar-lo, aconseguir que, com ja va dir Fumaroli en el seu llibre L'État culturel, a propòsit dels polítics que es dediquen a la cultura, es parli més d’ell que dels seus administrats, és a dir, que la gent conegui abans les seves frases que la dels artistes que hauria de protegir. Ell no té un pla, el seu president, Artur Mas, tampoc, que encara és pitjor. Però el que ells no tenen en compte és que el petroli és molt inflamable. I, quan se’l força d’una manera tan continuada, una guspira…

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”