Ves al contingut principal

JORDI JANÉ I LA CRÍTICA DE CIRC A CATALUNYA





Podria semblar un funeral, i aquest text una necrològica, però no és pas cert: en Jordi Jané és viu, molt viu. Però el diari on exercia la crítica circense des de fa trenta-quatre anys (34!!!, posem-hi signes d'admiració compulsivament) li impedeix que continuï desplegant la seva professió. Motius ideològics? En Jordi ha traspassat alguna frontera deontològica? No, senyores i senyors, la raó per la qual ell (i suposo que d'altres escriptors) ha estat apartat de les pàgines del diari El Punt Avui és que la direcció d'aquella empresa ha decidit prescindir de col·laboradors externs. Ell mateix ho explica en el que, si ningú ni hi posa remei, serà el seu últim article en aquell diari: http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/556337-dhorrors-i-amargors.html

Per tant, sembla que els motius serien econòmics. Ho escric en condicional perquè tots sabem que el que ha pagat tradicionalment el diari Avui als seus col·laboradors ha estat una misèria. En tot cas, jo no m’entretindré a refutar els arguments bastards que fan que la crisi econòmica derivi en una crisi moral, en crisi cultural de primer ordre. Tampoc se m’escapa que alguns personatges del petit món del circ català s’alegraran de la notícia. En Jané ha practicat la crítica amb criteri, i el país —i, més encara, alguna gent del sector circense català— molt sovint no sap veure més enllà de l’elogi immediat i incondicional. Allà ells amb el seu orgull limitat. Per cert, els qui interpretin aquest post meu com a un simple acte d’amistat, tornaran a cagar-la, amb perdó. Perquè és tan cert que ell i jo som amics, per això he posat aquesta fotografia del Primer Festival de Pallasses d’Andorra, el maig de 2001, com que m’he barallat per qüestions professionals amb poca gent amb el fervor i la ràbia amb què ho he fet amb en Jordi. Però aquesta no és la qüestió, això no va d’afers provinents de l’ego.

Aquí, el que és necessari emfasitzar és que la trajectòria professional de Jané com a crític i analista de circ ha anat en paral·lel a la pròpia història del circ a Catalunya. I que els seus textos i les possibles polèmiques que hagin generat han ajudat, i molt, a dignificar una pràctica artística. I a fer-ho, alhora, amb una preocupació especial perquè aquesta pràctica artística esdevingués una part consubstancial de l’engranatge cultural català. Qui no vulgui veure que la seva contribució ha estat fonamental en diversos fets com la creació de l’APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya), el fet que el circ obtingués un reconeixement individualitzat en els premis nacionals de cultura del país, en què les institucions culturals preparessin exposicions i publicacions sobre la matèria..., qui no vulgui acceptar, deia, que en totes aquests coses i en moltes d’altres, la seva contribució ha estat cabdal, és que és un miserable.

Això, però, no vull que sigui el to d’un text necrològic. M’espanta que, un cop més, el silenci d’un país, de la seva gent, deixi passar la situació sense queixar-se, sense buscar solucions. Que la direcció del diari El Punt Avui reconsideri la qüestió, que un altre diari català s’apressi a demanar la col·laboració de Jordi Jané, que la Junta Directiva de l'APCC demani explicacions... no sé exactament què hem de fer, ho confesso, aquesta època ens està sumint en la més absoluta perplexitat. Sembla que vivim en "la comoditat de la misèria", és a dir, anem considerant que les coses que passen només són petites gotes de pluja. Però a la cultura catalana li estan caient tantes gotes que ens estem ofegant sense adonar-nos-en. I per bé que el circ, tradicionalment, ha estat foragitat dels fastos de l'alta cultura, és una part indestriable de la cultura catalana crítica que neix amb la transició. I en Jordi Jané n'és el màxim exponent en la part teòrica, reflexiva i crítica.

Comentaris

  1. RAMON MUÑOZ FARRENY (BARCELONA)
    KAROLI

    Ès un dia molt trist ,quan a un art se li priva dels seus critics i de les seves reflexsiones, és que no anem per bon camí ,jo diria que és el principi de la fi ,qui posara sobre el paper les impressions que a tots ens culturizan ,senyor director, és com si a vostè li llevessin la tinta de les seves maquines i el seu periodic sortis sense lletres, els critics
    son necessàris ja que et fan pensar.

    Gràcies Jordi Janè
    pel teu treball en bé del circ tants anys de lluita en bé del circ és injust que acabin axi fa uns dias en el blog a mi m' agrada el circ ja
    publiquica un comentari preguntanme el perquè de tanta absència en la premsa sobre circ ,em dol i el que et puc dir és que tens un blog a la teva disposicio per continuar amb el teu treball , si ho comprenc no sera el mateix però el que és injust és fer callar a les persones la llibertat de Expresio és lo ultim que ens poden treura,

    gràcies Jordi i Sr director hi ha altres parts de la seu periodic que les podria suprir i fer la vida mes alegre als de mes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”