Passa al contingut principal

QUADERN DE BELLTALL. La festa de l’all.



"All i oli demana la monja, perquè li pica la mitja taronja"

     El proper dia 4 d’agost, a Belltall, farem la quarta festa de l’all. Pot semblar estrany fer una festa al voltant d’un producte agrícola amb tan poc prestigi com l’all. L’any passat, en el marc de la tercera festa, vaig dir una conferència que es titulava, justament, “Quina injustícia! La mala reputació de l’all” i on citava alguns passatges literaris (del Quixot mateix, per exemple) en els quals l’all i la seva pudor prenien protagonisme. Però a Belltall i a les contrades properes tothom veu normalitat en fer una trobada popular al voltant dels alls, no en va, des de fa molts i molts anys que en aquelles terres es conrea un tipus d’all propi, una llavor que s’ha anat mantenint en el caliu de la terra i a partir d’unes condicions molt singulars, l’altitud del poble, a quasi vuit-cents metros sobre el nivell del mar, i el fet que siguin de secà, uns alls que no es reguen mai, només creixen amb la humitat i les pluges de l’hivern i de la primavera; en conseqüència, són petits, sí, però carnosos i saborosos per damunt de la resta.

     En els darrers temps un seguit de persones ens hem animat a participar en el conreu de l’all de Belltall, fent companyia als pagesos que, any rere any, han mantingut aquell conreu tradicional; s’ha creat una Agrupació de Productors, s’ha fet una pàgina web, http://www.alldebelltall.cat/ i van creixent les demandes d’alguns restaurants, molts dels quals lligats a la tendència Slow Food, que volen fer servir els nostres alls en els seus plats.

     El prestigi de l’all de Belltall prové de fa molts lustres. Com vaig explicar en aquella conferència, en el Refranero geográfico español  publicat l’any 1936 es consigna una dita catalana que diu: “Si vols bon all, busca el de Belltall.” I ja sabem que aquest tipus de llibres triguen molt a fer constar les dites populars, deixen passar el temps abans de certificar la popularitat d’un refrany. Fa pocs dies, a TV3, van emetre un programa sobre la comarca de la Segarra (els vells consideren que Belltall pertany a aquella antiga demarcació territorial), en aquell programa s’explicaven unes característiques del paisatge que, en coses, tan s’assemblen al nostre, hi sortia una col·lega historiadora de l’art, la Maria Garganté, de Sanaüja, la qual em deia que, per ells, l’all de Belltall és molt conegut.

     El 4 d’agost, doncs, tornarem a trobar-nos per dignificar l’all, més concretament, l’all de Belltall. El paisatge, el nostre paisatge, es fa dels camins, dels camps, dels arbres, de la gent, de la que hi és i de la que hi era, del rastre que han deixat, de les cases, les pallisses, les cabanes i els marges de pedra, però en aquest paisatge també hi pren un especial protagonisme allò que les persones conreen, el cereal, les patates, l’horta i, en el nostre cas, i de manera molt especial, l’all. Un producte que, amb excepcions, ha estat injustament tractat per la història de la literatura. Però jo en sé el motiu: aquells escriptors mai no havien provat un all de Belltall.

Comentaris

  1. La Maria Garganté, m'envia aquest comentari. Gràcies.
    "De ben petita que Belltall era "el poble dels alls" i més enllà d'anar-ne a comprar, cada cop que passàvem pel poble -era la carretera que ens duia cap a les platges de la Costa Daurada- m'agradava veure els portals oberts i els forcs d'alls que hi penjaven. Jo en dono fe, de les propietats dels alls de Belltall, que amb la complicitat dels millors olis del món -també ben a la vora- converteixen una trista torrada en una festa pels sentits. I què més podem demanar que unes torrades amb all en bona companyia?
    Marietadelafont
    http://lafontdebiscarri.wordpress.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

UN CIELO ENVOLVENTE, UNA ESCRITURA SIN MOLDES

He oído decir a David G. Torres que eso que llamamos arte contemporáneo se conduce como un fenómeno o un lugar que atrae a todos aquellos creadores que se salen de lo oficial en sus respectivos marcos de actuación. No sé si la idea es suya, hoy en día es absurdo incluso plantear ese despropósito, todas las ideas acaban siendo de todas y de todos, y los que no tienen ideas llegan a presidente del gobierno español. En cualquier caso, el supuesto es interesante. Los cineastas que utilizan el lenguaje cinematográfico para algo que vaya más allá de lo comercial y la taquilla como obsesión acaban en el museo. La gente del mundo de la danza que no se limitan a lucir la técnica por la técnica o ciertos músicos que se alejan de la sala de conciertos como ritual intocable acaban en los centros de arte contemporáneo…
El asunto viene a cuento porque es el propio David G. Torres quien, a la hora de escribir lo que podríamos llamar una novela, “Cielo”, se salta los moldes de lo que entendemos por no…