Ves al contingut principal

QUADERN DE BELLTALL. La festa de l’all.



"All i oli demana la monja, perquè li pica la mitja taronja"

     El proper dia 4 d’agost, a Belltall, farem la quarta festa de l’all. Pot semblar estrany fer una festa al voltant d’un producte agrícola amb tan poc prestigi com l’all. L’any passat, en el marc de la tercera festa, vaig dir una conferència que es titulava, justament, “Quina injustícia! La mala reputació de l’all” i on citava alguns passatges literaris (del Quixot mateix, per exemple) en els quals l’all i la seva pudor prenien protagonisme. Però a Belltall i a les contrades properes tothom veu normalitat en fer una trobada popular al voltant dels alls, no en va, des de fa molts i molts anys que en aquelles terres es conrea un tipus d’all propi, una llavor que s’ha anat mantenint en el caliu de la terra i a partir d’unes condicions molt singulars, l’altitud del poble, a quasi vuit-cents metros sobre el nivell del mar, i el fet que siguin de secà, uns alls que no es reguen mai, només creixen amb la humitat i les pluges de l’hivern i de la primavera; en conseqüència, són petits, sí, però carnosos i saborosos per damunt de la resta.

     En els darrers temps un seguit de persones ens hem animat a participar en el conreu de l’all de Belltall, fent companyia als pagesos que, any rere any, han mantingut aquell conreu tradicional; s’ha creat una Agrupació de Productors, s’ha fet una pàgina web, http://www.alldebelltall.cat/ i van creixent les demandes d’alguns restaurants, molts dels quals lligats a la tendència Slow Food, que volen fer servir els nostres alls en els seus plats.

     El prestigi de l’all de Belltall prové de fa molts lustres. Com vaig explicar en aquella conferència, en el Refranero geográfico español  publicat l’any 1936 es consigna una dita catalana que diu: “Si vols bon all, busca el de Belltall.” I ja sabem que aquest tipus de llibres triguen molt a fer constar les dites populars, deixen passar el temps abans de certificar la popularitat d’un refrany. Fa pocs dies, a TV3, van emetre un programa sobre la comarca de la Segarra (els vells consideren que Belltall pertany a aquella antiga demarcació territorial), en aquell programa s’explicaven unes característiques del paisatge que, en coses, tan s’assemblen al nostre, hi sortia una col·lega historiadora de l’art, la Maria Garganté, de Sanaüja, la qual em deia que, per ells, l’all de Belltall és molt conegut.

     El 4 d’agost, doncs, tornarem a trobar-nos per dignificar l’all, més concretament, l’all de Belltall. El paisatge, el nostre paisatge, es fa dels camins, dels camps, dels arbres, de la gent, de la que hi és i de la que hi era, del rastre que han deixat, de les cases, les pallisses, les cabanes i els marges de pedra, però en aquest paisatge també hi pren un especial protagonisme allò que les persones conreen, el cereal, les patates, l’horta i, en el nostre cas, i de manera molt especial, l’all. Un producte que, amb excepcions, ha estat injustament tractat per la història de la literatura. Però jo en sé el motiu: aquells escriptors mai no havien provat un all de Belltall.

Comentaris

  1. La Maria Garganté, m'envia aquest comentari. Gràcies.
    "De ben petita que Belltall era "el poble dels alls" i més enllà d'anar-ne a comprar, cada cop que passàvem pel poble -era la carretera que ens duia cap a les platges de la Costa Daurada- m'agradava veure els portals oberts i els forcs d'alls que hi penjaven. Jo en dono fe, de les propietats dels alls de Belltall, que amb la complicitat dels millors olis del món -també ben a la vora- converteixen una trista torrada en una festa pels sentits. I què més podem demanar que unes torrades amb all en bona companyia?
    Marietadelafont
    http://lafontdebiscarri.wordpress.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”