"All i
oli demana la monja, perquè li pica la mitja taronja"
El proper dia 4 d’agost, a Belltall, farem la quarta
festa de l’all. Pot semblar estrany fer una festa al voltant d’un producte
agrícola amb tan poc prestigi com l’all. L’any passat, en el marc de la tercera
festa, vaig dir una conferència que es titulava, justament, “Quina injustícia!
La mala reputació de l’all” i on citava alguns passatges literaris (del Quixot
mateix, per exemple) en els quals l’all i la seva pudor prenien protagonisme.
Però a Belltall i a les contrades properes tothom veu normalitat en fer una
trobada popular al voltant dels alls, no en va, des de fa molts i molts anys
que en aquelles terres es conrea un tipus d’all propi, una llavor que s’ha anat
mantenint en el caliu de la terra i a partir d’unes condicions molt singulars,
l’altitud del poble, a quasi vuit-cents metros sobre el nivell del mar, i el
fet que siguin de secà, uns alls que no es reguen mai, només creixen amb la
humitat i les pluges de l’hivern i de la primavera; en conseqüència, són
petits, sí, però carnosos i saborosos per damunt de la resta.
En els darrers temps un seguit de persones ens hem animat
a participar en el conreu de l’all de Belltall, fent companyia als pagesos que,
any rere any, han mantingut aquell conreu tradicional; s’ha creat una Agrupació
de Productors, s’ha fet una pàgina web, http://www.alldebelltall.cat/
i van creixent les demandes d’alguns restaurants, molts dels quals lligats a la
tendència Slow Food, que volen fer servir els nostres alls en els seus plats.
El prestigi de l’all de Belltall prové de fa molts
lustres. Com vaig explicar en aquella conferència, en el Refranero
geográfico español publicat l’any
1936 es consigna una dita catalana que diu: “Si vols bon all, busca el de
Belltall.” I ja sabem que aquest tipus de llibres triguen molt a fer constar
les dites populars, deixen passar el temps abans de certificar la popularitat d’un
refrany. Fa pocs dies, a TV3, van emetre un programa sobre la comarca de la
Segarra (els vells consideren que Belltall pertany a aquella antiga demarcació
territorial), en aquell programa s’explicaven unes característiques del
paisatge que, en coses, tan s’assemblen al nostre, hi sortia una col·lega
historiadora de l’art, la Maria Garganté, de Sanaüja, la qual em deia que, per
ells, l’all de Belltall és molt conegut.
El 4 d’agost, doncs, tornarem a trobar-nos per dignificar
l’all, més concretament, l’all de Belltall. El paisatge, el nostre paisatge, es
fa dels camins, dels camps, dels arbres, de la gent, de la que hi és i de la
que hi era, del rastre que han deixat, de les cases, les pallisses, les
cabanes i els marges de pedra, però en aquest paisatge també hi pren un
especial protagonisme allò que les persones conreen, el cereal, les patates, l’horta
i, en el nostre cas, i de manera molt especial, l’all. Un producte que, amb
excepcions, ha estat injustament tractat per la història de la literatura. Però
jo en sé el motiu: aquells escriptors mai no havien provat un all de Belltall.
La Maria Garganté, m'envia aquest comentari. Gràcies.
ResponElimina"De ben petita que Belltall era "el poble dels alls" i més enllà d'anar-ne a comprar, cada cop que passàvem pel poble -era la carretera que ens duia cap a les platges de la Costa Daurada- m'agradava veure els portals oberts i els forcs d'alls que hi penjaven. Jo en dono fe, de les propietats dels alls de Belltall, que amb la complicitat dels millors olis del món -també ben a la vora- converteixen una trista torrada en una festa pels sentits. I què més podem demanar que unes torrades amb all en bona companyia?
Marietadelafont
http://lafontdebiscarri.wordpress.com/