Ves al contingut principal

INDEPENDENTISME I ESQUERRES. (O que no em vulguin prendre la il·lusió.)



Alguns dels qui pertanyem al que podríem anomenar la generació de damnificats de la transició vivim aquests moments amb una certa il·lusió. Escric que la il·lusió no acaba de ser plena perquè hem perdut massa coses en el camí, i arrosseguem moltes dosis de fracàs. La Dictadura de Franco va donar pas a un règim que no és els que molts volien i pel qual havien lluitat. La tan beneïda transició no va ser més que un engany, un furt: un monarca que el Generalísimo ens havia deixat com a penyora; la desmemòria instal·lada com a estratègia del que va anomenar-se “reconciliació” i que va permetre que criminals o corruptes de tota mena no haguessin de respondre davant de la justícia democràtica; haver d’acceptar l’indecent transformisme de feixistes convertits sobtadament en demòcrates; la pèrdua de qualsevol possibilitat de fugir del capitalisme i, per tant, la submissió davant de la creixent desigualtat social; l’impediment que les nacions històriques de l’Estat espanyol poguessin emergir per culpa d’aquell infaust invent de les comunitats autònomes… Ara, però, a Catalunya s’obre un horitzó en què alguns recuperem una part d’il·lusió, la possibilitat que el nostre país passi a ser una estat sobirà si les eleccions del dia 25 així ho determinen.

Ràpidament s’han alçat algunes veus, però, que comencen a deslegitimar la nostra il·lusió, ens recorden que el president Mas pertany a un partit liberal, burgès, de dretes, que defensa el sistema capitalista i l’aplica indiscriminadament en les seves polítiques. Per tant, addueixen, si un partit de dretes lidera el procés (o pot liderar-lo, tot dependrà del resultat de les votacions, de la capacitat de mobilització de les formacions catalanistes progressistes) és que el procés  està estigmatitzat des d’una òptica d’esquerres. És a dir, alguns companys, col·legues o fins i tot amics ens recriminen que apostem per la construcció d’un nou estat europeu, Catalunya. I ens recriminen, encara més, que tot això ens il·lusioni.

La veritat és que el debat em recorda coses llegides (la controvèrsia entre revolució i nacionalisme en el període de la Unió Soviètica) o coses viscudes (la poca presència que la qüestió catalana tenia en les reunions clandestines de la resistència antifranquista al “cinturón rojo”, el qual, recordeu-ho, era “rojo”, no vermell, o roig ). No és veritat que  es pugui estar a favor de la construcció d’un nou Estat i fer-ho sense perdre de vista que l’últim objectiu és que aquest nou Estat no participi de la violència i la desigualtat social que propicia el capitalisme. Però tampoc no hem de ser babaus, si el marc de conquestes socials aconseguides en els darrers trenta anys és tan baix, per què hem de renunciar a una demanda d’ordre nacional? Per què els molesta tant que es pugui arribar a un nou ordre territorial? A més, cauen un altre cop en la partitocràcia, com ho fan els diaris més carpetovetònics, als quals els interessa concentrar el clam d’una societat (d’una part notòria d’una societat, almenys) en un partit polític concret. Una estratègia bastarda. He de recordar que la majoria dels qui vam anar a manifestar-nos el darrer 11 de setembre no ho vam fer sota consignes de partit, sinó a partir d’un lema avalat per la societat civil. El problema és que el procés s’ha de conduir des del parlament català perquè l’altra alternativa és la violència, i això ja sabem que no ens portaria cap a l’assoliment de cap objectiu. Dins del parlament, la força majoritària és la que lidera l’actual president de la Generalitat. I, en convocar eleccions, ha ofert  la possibilitat que la ciutadania es pronunciï sobre moltes qüestions, prioritàriament sobre la qüestió nacional, però també sobre la social. Dependrà dels partits polítics d’esquerres que sàpiguen combinar la demanda nacional amb la voluntat transformadora de la societat. Dependrà, sobretot, de la voluntat del poble català expressada (mal expressada, és clar) a través de les seves preferències i prioritats.

Ara que hi estem a tocar, penso, recuperem una de les demandes històriques d’aquells damnificats de la transició: aconseguim que Catalunya sigui un Estat, si la democràcia ho vol així. I, en paral·lel, reivindiquem una societat millor, més justa i igualitària. Però que ningú no faci demagògia barata: ningú no m’ha de convèncer de la necessitat de canviar la societat. El problema és que els partits d’esquerra, els socialistes, els excomunistes , fa temps que van desistir d’impulsar aquest canvi. L’arribada de la democràcia parlamentària va ser, per ells, tota una conquesta, la legalització del PCE rebuda amb entusiasme, van córrer a abjurar del marxisme com a marc teòric de canvi, en els ajuntaments o en instàncies superiors han fet polítiques que no poden qualificar-se precisament de mínimament revolucionàries... O sigui, que ara no em vinguin amb romanços. Que apareguin nous fronts d’esquerres, d’una veritable esquerra que vulgui transformar la societat. I que això es faci, però, en un nou marc territorial. Que no pugui viure en una societat més justa no vol dir que no pugui viure en una societat plenament catalana. Que no em vulguin prendre la il·lusió, potser l’última que em queda. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”