Passa al contingut principal

INDEPENDENTISME I ESQUERRES. (O que no em vulguin prendre la il·lusió.)



Alguns dels qui pertanyem al que podríem anomenar la generació de damnificats de la transició vivim aquests moments amb una certa il·lusió. Escric que la il·lusió no acaba de ser plena perquè hem perdut massa coses en el camí, i arrosseguem moltes dosis de fracàs. La Dictadura de Franco va donar pas a un règim que no és els que molts volien i pel qual havien lluitat. La tan beneïda transició no va ser més que un engany, un furt: un monarca que el Generalísimo ens havia deixat com a penyora; la desmemòria instal·lada com a estratègia del que va anomenar-se “reconciliació” i que va permetre que criminals o corruptes de tota mena no haguessin de respondre davant de la justícia democràtica; haver d’acceptar l’indecent transformisme de feixistes convertits sobtadament en demòcrates; la pèrdua de qualsevol possibilitat de fugir del capitalisme i, per tant, la submissió davant de la creixent desigualtat social; l’impediment que les nacions històriques de l’Estat espanyol poguessin emergir per culpa d’aquell infaust invent de les comunitats autònomes… Ara, però, a Catalunya s’obre un horitzó en què alguns recuperem una part d’il·lusió, la possibilitat que el nostre país passi a ser una estat sobirà si les eleccions del dia 25 així ho determinen.

Ràpidament s’han alçat algunes veus, però, que comencen a deslegitimar la nostra il·lusió, ens recorden que el president Mas pertany a un partit liberal, burgès, de dretes, que defensa el sistema capitalista i l’aplica indiscriminadament en les seves polítiques. Per tant, addueixen, si un partit de dretes lidera el procés (o pot liderar-lo, tot dependrà del resultat de les votacions, de la capacitat de mobilització de les formacions catalanistes progressistes) és que el procés  està estigmatitzat des d’una òptica d’esquerres. És a dir, alguns companys, col·legues o fins i tot amics ens recriminen que apostem per la construcció d’un nou estat europeu, Catalunya. I ens recriminen, encara més, que tot això ens il·lusioni.

La veritat és que el debat em recorda coses llegides (la controvèrsia entre revolució i nacionalisme en el període de la Unió Soviètica) o coses viscudes (la poca presència que la qüestió catalana tenia en les reunions clandestines de la resistència antifranquista al “cinturón rojo”, el qual, recordeu-ho, era “rojo”, no vermell, o roig ). No és veritat que  es pugui estar a favor de la construcció d’un nou Estat i fer-ho sense perdre de vista que l’últim objectiu és que aquest nou Estat no participi de la violència i la desigualtat social que propicia el capitalisme. Però tampoc no hem de ser babaus, si el marc de conquestes socials aconseguides en els darrers trenta anys és tan baix, per què hem de renunciar a una demanda d’ordre nacional? Per què els molesta tant que es pugui arribar a un nou ordre territorial? A més, cauen un altre cop en la partitocràcia, com ho fan els diaris més carpetovetònics, als quals els interessa concentrar el clam d’una societat (d’una part notòria d’una societat, almenys) en un partit polític concret. Una estratègia bastarda. He de recordar que la majoria dels qui vam anar a manifestar-nos el darrer 11 de setembre no ho vam fer sota consignes de partit, sinó a partir d’un lema avalat per la societat civil. El problema és que el procés s’ha de conduir des del parlament català perquè l’altra alternativa és la violència, i això ja sabem que no ens portaria cap a l’assoliment de cap objectiu. Dins del parlament, la força majoritària és la que lidera l’actual president de la Generalitat. I, en convocar eleccions, ha ofert  la possibilitat que la ciutadania es pronunciï sobre moltes qüestions, prioritàriament sobre la qüestió nacional, però també sobre la social. Dependrà dels partits polítics d’esquerres que sàpiguen combinar la demanda nacional amb la voluntat transformadora de la societat. Dependrà, sobretot, de la voluntat del poble català expressada (mal expressada, és clar) a través de les seves preferències i prioritats.

Ara que hi estem a tocar, penso, recuperem una de les demandes històriques d’aquells damnificats de la transició: aconseguim que Catalunya sigui un Estat, si la democràcia ho vol així. I, en paral·lel, reivindiquem una societat millor, més justa i igualitària. Però que ningú no faci demagògia barata: ningú no m’ha de convèncer de la necessitat de canviar la societat. El problema és que els partits d’esquerra, els socialistes, els excomunistes , fa temps que van desistir d’impulsar aquest canvi. L’arribada de la democràcia parlamentària va ser, per ells, tota una conquesta, la legalització del PCE rebuda amb entusiasme, van córrer a abjurar del marxisme com a marc teòric de canvi, en els ajuntaments o en instàncies superiors han fet polítiques que no poden qualificar-se precisament de mínimament revolucionàries... O sigui, que ara no em vinguin amb romanços. Que apareguin nous fronts d’esquerres, d’una veritable esquerra que vulgui transformar la societat. I que això es faci, però, en un nou marc territorial. Que no pugui viure en una societat més justa no vol dir que no pugui viure en una societat plenament catalana. Que no em vulguin prendre la il·lusió, potser l’última que em queda. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…