Ves al contingut principal

L’ART ÉS NECESSARI?


(Article publicat a la revista Bonart, juliol 2012.)


In illo tempore, quan estudiava Història de l’art, hi havia un llibre que circulava amb profusió entre els estudiants, The Necessity of Art, escrit per un professor de tall marxista, Ernst Fischer. En la memòria retinc dues hipòtesis d’aquell llibre: primera, que l’art ha estat un reflex del temps en què neix, en conseqüència, l’obra mostra directament o en latència les tensions socials d’uns moments de la història; i segona, que l’art és un element indispensable per a la història de la humanitat i també ho és per al seu futur sempre que es postuli com a un instrument crític.

Llegides des d’avui aquelles hipòtesis, l’art pot ser necessari si reflecteix, d’alguna manera, la decadència de la societat en la que emergeix, si defuig el pur esteticisme. Cal tenir en compte que, com el mateix Fischer va apuntar, les formes de l’art, un cop socialitzades, tenen una funció conservadora, la gent s’hi acosta amb una actitud tan respectuosa, tan sagrada, que l’obra queda desposseïda del possible origen crític que contingués.

Que proposo, doncs? L’art polític? El filòsof francès Jacques Rancière ja ens ha fet veure que, en aquest terreny la cosa no és gens fàcil a menys que caiguis en reduccionismes. Un altre filòsof, el català Gerard Vilar, també ha insistit en el seu darrer llibre en la paradoxa que suposa veure obres que havien nascut com a denúncia del sistema (el “I shop therefore I am” de Barbara Kruger, per exemple) aprofitades de manera caníbal per botigues d’alta condició social.

Hi ha un problema afegit: els dirigents de les democràcies formals solen arraconar el paper de l’art i de la cultura a la  pura funció decorativa, com a pol d’atracció pel turisme. Mai no han entès —em nego a pensar que ho hagin entès massa bé— allò que David Santaeulària, quan va ser impúdicament desnonat del seu lloc de treball, l’Espai Zero1 d’Olot, va afirmar: que l’art no ha de servir per a reconèixer (és a dir, aquella actitud respectuosa, sagrada i, per tant, conservadora a què em referia), sinó que ha de fomentar el coneixement.

El coneixement crític que postulava Fischer, un coneixement que potser no té perquè tenir un paper directament polític (si sap que el sistema tard o d’hora el fagocitarà a favor seu), però sí que pretengui col·lidir amb l’espectador, fer-lo pensar, fer trontollar els llocs sagrats a què l’art queda tan sovint reclòs.

L’art, avui, és necessari, però el seu horitzó està plagat de combats permanents. Si no és així, serà fàcilment absorbit, sacralitzat i, aleshores, serà prescindible.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…