Ves al contingut principal

L’ART ÉS NECESSARI?


(Article publicat a la revista Bonart, juliol 2012.)


In illo tempore, quan estudiava Història de l’art, hi havia un llibre que circulava amb profusió entre els estudiants, The Necessity of Art, escrit per un professor de tall marxista, Ernst Fischer. En la memòria retinc dues hipòtesis d’aquell llibre: primera, que l’art ha estat un reflex del temps en què neix, en conseqüència, l’obra mostra directament o en latència les tensions socials d’uns moments de la història; i segona, que l’art és un element indispensable per a la història de la humanitat i també ho és per al seu futur sempre que es postuli com a un instrument crític.

Llegides des d’avui aquelles hipòtesis, l’art pot ser necessari si reflecteix, d’alguna manera, la decadència de la societat en la que emergeix, si defuig el pur esteticisme. Cal tenir en compte que, com el mateix Fischer va apuntar, les formes de l’art, un cop socialitzades, tenen una funció conservadora, la gent s’hi acosta amb una actitud tan respectuosa, tan sagrada, que l’obra queda desposseïda del possible origen crític que contingués.

Que proposo, doncs? L’art polític? El filòsof francès Jacques Rancière ja ens ha fet veure que, en aquest terreny la cosa no és gens fàcil a menys que caiguis en reduccionismes. Un altre filòsof, el català Gerard Vilar, també ha insistit en el seu darrer llibre en la paradoxa que suposa veure obres que havien nascut com a denúncia del sistema (el “I shop therefore I am” de Barbara Kruger, per exemple) aprofitades de manera caníbal per botigues d’alta condició social.

Hi ha un problema afegit: els dirigents de les democràcies formals solen arraconar el paper de l’art i de la cultura a la  pura funció decorativa, com a pol d’atracció pel turisme. Mai no han entès —em nego a pensar que ho hagin entès massa bé— allò que David Santaeulària, quan va ser impúdicament desnonat del seu lloc de treball, l’Espai Zero1 d’Olot, va afirmar: que l’art no ha de servir per a reconèixer (és a dir, aquella actitud respectuosa, sagrada i, per tant, conservadora a què em referia), sinó que ha de fomentar el coneixement.

El coneixement crític que postulava Fischer, un coneixement que potser no té perquè tenir un paper directament polític (si sap que el sistema tard o d’hora el fagocitarà a favor seu), però sí que pretengui col·lidir amb l’espectador, fer-lo pensar, fer trontollar els llocs sagrats a què l’art queda tan sovint reclòs.

L’art, avui, és necessari, però el seu horitzó està plagat de combats permanents. Si no és així, serà fàcilment absorbit, sacralitzat i, aleshores, serà prescindible.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”