Passa al contingut principal

L’ART ÉS NECESSARI?


(Article publicat a la revista Bonart, juliol 2012.)


In illo tempore, quan estudiava Història de l’art, hi havia un llibre que circulava amb profusió entre els estudiants, The Necessity of Art, escrit per un professor de tall marxista, Ernst Fischer. En la memòria retinc dues hipòtesis d’aquell llibre: primera, que l’art ha estat un reflex del temps en què neix, en conseqüència, l’obra mostra directament o en latència les tensions socials d’uns moments de la història; i segona, que l’art és un element indispensable per a la història de la humanitat i també ho és per al seu futur sempre que es postuli com a un instrument crític.

Llegides des d’avui aquelles hipòtesis, l’art pot ser necessari si reflecteix, d’alguna manera, la decadència de la societat en la que emergeix, si defuig el pur esteticisme. Cal tenir en compte que, com el mateix Fischer va apuntar, les formes de l’art, un cop socialitzades, tenen una funció conservadora, la gent s’hi acosta amb una actitud tan respectuosa, tan sagrada, que l’obra queda desposseïda del possible origen crític que contingués.

Que proposo, doncs? L’art polític? El filòsof francès Jacques Rancière ja ens ha fet veure que, en aquest terreny la cosa no és gens fàcil a menys que caiguis en reduccionismes. Un altre filòsof, el català Gerard Vilar, també ha insistit en el seu darrer llibre en la paradoxa que suposa veure obres que havien nascut com a denúncia del sistema (el “I shop therefore I am” de Barbara Kruger, per exemple) aprofitades de manera caníbal per botigues d’alta condició social.

Hi ha un problema afegit: els dirigents de les democràcies formals solen arraconar el paper de l’art i de la cultura a la  pura funció decorativa, com a pol d’atracció pel turisme. Mai no han entès —em nego a pensar que ho hagin entès massa bé— allò que David Santaeulària, quan va ser impúdicament desnonat del seu lloc de treball, l’Espai Zero1 d’Olot, va afirmar: que l’art no ha de servir per a reconèixer (és a dir, aquella actitud respectuosa, sagrada i, per tant, conservadora a què em referia), sinó que ha de fomentar el coneixement.

El coneixement crític que postulava Fischer, un coneixement que potser no té perquè tenir un paper directament polític (si sap que el sistema tard o d’hora el fagocitarà a favor seu), però sí que pretengui col·lidir amb l’espectador, fer-lo pensar, fer trontollar els llocs sagrats a què l’art queda tan sovint reclòs.

L’art, avui, és necessari, però el seu horitzó està plagat de combats permanents. Si no és així, serà fàcilment absorbit, sacralitzat i, aleshores, serà prescindible.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLEXTEIX LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.
No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que …

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA