Ves al contingut principal

LA CONSELLERIA DE FERRAN MASCARELL S'ENFONSA... ENS ENFONSA.


Ferran Mascarell va entrar en el govern de CiU com a un "connaisseur", un presumpte amic de la gent de la cultura, alguns fins i tot el van rebre com si es tractés d'un estadista, com si hagués de ser el Malraux de la cultura catalana, tot això malgrat que havia fet un gest de transformista, s'havia passat de bàndol polític amb arguments (sic) poc convincents.

Cal recordar que el primer que va fer, mentre alliçonava tothom i ens marcava el camí, com si es tractés d'un instructor o d'un Messies, va ser desballestar tot allò que s'havia construït en els darrers anys, sota els suposats beneficis de l'eficàcia, en contra del "despilfarro", en una croada en contra de les (o d'algunes) associacions professionals que representen el món de la cultura i en una teòrica defensa de l'usuari cultural. A la pràctica, va gestionar la finalització abrupta del model del CONCA que s'havia aconseguit iniciar i que, amb moltes coses a solucionar, maldava per ser un instrument independent dels avatars polítics, funcionarials i burocràtics de les conselleries de torn. Va aconseguir aprovar un altre model de Consell de les Arts, desposseït d'aquella càrrega d'independència i ho va fer, per cert, amb el suport de partits progressistes que s'havien compromès a no fer-ho.

Tot això no seria res d'extraordinari si no fos que el Conseller Mascarell va venir a capgirar-ho tot per acabar en els pitjor dels escenaris. Ha esporgat el que hi havia, ens va dir que això era perniciós per la cultura, pel país, però ell, ara, marxa i ens deixa els arbres secs, sense brotar, si no a punt de morir. Va muntar un nou sistema de concessió de subvencions a través de l'anomenada OSIC, unes subvencions que estan concedides, però que ningú no sap quan es faran reals, per tant, és com si no existissin. El maquiavelisme de Mascarell ha arribat a la seva màxima expressió: atorga uns diners per a complir amb uns programes d'activitats o amb unes estratègies de gestió o amb unes produccions culturals, se t'obliga a emprendre totes aquestes accions per a poder cobrar els diners atorgats (i poder pagar els respectius compromisos), però ningú no sap quan es faran pràctics els ajuts, si mai s'arriben a fer efectius.

I ell, enmig de la paradoxa, mentre ha fracassat com a gestor, muntant nous sistemes d'organització cultural que no han funcionat, es dedica a la grandiloqüència, es permet seguir instruint-nos amb declaracions en contra del ministre espanyol, reclamant la necessitat d'un Estat propi, però sense solucionar, abans de marxar de la Conselleria, uns problemes dels quals ell n'ostenta, pel cap baix, una part de la responsabilitat. Massa paraules altisonants per a una gestió tan pèssima.

Els qui creiem que la cultura i l'art son indispensables per al futur de la societat catalana, mantindrem el pols, persistirem en els nostres projectes, en les nostres activitats, mirarem de sortir-nos-en de l'atzucac en què l'administració (les admnistracions) ens han posat. Però som molts els qui desitgem que, en el futur, al senyor de pèl platejat no el deixin continuar podant i retallant. I, encara menys, que no li permetin --no li permetem-- que mantingui aquesta prèdica tan perversa amb què ens vol redimir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”