Ves al contingut principal

Un mestre de la crítica d’art


(Aquest text es va publicar a la revista Bonart, octubre 2012.)

Hi ha qui pensa que els crítics som uns farsants,  una mena de paràsits dels artistes. El dramaturg Dürrenmatt deia que l’home està tan exposat a la crítica com a la grip. Em sembla que és Steiner qui ha escrit que quan el crític mira enrere veu l’ombra d’un eunuc. No m’entretindré a rebatre tòpics. Tampoc no negaré que en la crítica hi ha éssers de poca categoria, d’altra banda tants com en d’altres sectors de la cultura i de l’art, molts menys que en els organigrames dels partits polítics. Però l’art, sense la crítica, és a dir, sense la reflexió i el discurs teòric, acaba sent ornament, ostentació o, en el millor dels casos, una font de misteri que nega el coneixement.

Malgrat la mala premsa de què gaudeix la crítica, però, un dels nostres acaba de rebre el premi nacional de cultura per la seva trajectòria professional i artística. Em refereixo a l’Arnau Puig, company en aquestes mateixes pàgines, un mestre per tots nosaltres. És probable que els qui van atorgar el premi s’hagin fixat més en el seu paper de filòsof o en el fet que, després del traspàs de Tàpies, és l’únic supervivent de Dau al set. En la majoria de les ressenyes del premi no s’esmentava que l’Arnau va presidir l’Associació Catalana de Crítics d’Art i que porta molts anys exercint la crítica més lúcida i penetrant.

I, tanmateix, tal com jo ho veig, l’Arnau Puig és, abans que res, un crític d’art en el sentit més noble i expansiu del terme. Perquè mai no es limita al judici estètic fràgil i passatger. Ben al contrari, és un escriptor esplèndid, que té una formació acadèmica i una curiositat persistent que ha anat abocant en els seus textos. I, tot plegat, fa que la seva mirada sobre l’art representi el millor de la crítica: la reflexió aguda, la generació d’idees que parteixen de l’obra però que cerquen horitzons gens restringits, que planteja un diàleg polimòrfic entre l’artista, l’obra i la recepció de tot plegat. El crític que únicament sap dictaminar si una obra li ha agradat o no només permet l’assentiment o el rebuig  del seu judici. Els bons crítics, però, busquen el debat intel·lectual, la generació de coneixement. 

L’Arnau és un mestre, encara que mai no s’ho hagi proposat i malgrat que, molt probablement, alguns dels crítics més joves no sàpiguen que, en una mesura o en una altra, són deixebles de la seva manera de concebre la professió. Aquests són els millors mestres, els qui no pretenen crear escola, però que ho fan; els qui no volen més que fer bé la seva feina, i la fan tan bé que deixen un rastre intel·lectual, un substrat,  que d’altres segueixen tal volta sense saber-ho.

Erik Satie, sorneguer, deia que quan un rep un premi no ha de plantejar-se si l’accepta o no; que el que ha de meditar és quines coses ha fet malament per ser mereixedor d’un premi. En el cas que ens ocupa, l’Arnau Puig ha de saber que Satie s’equivocava: el premi que ha rebut reconforta els qui ens dediquem a la crítica d’art, perquè l’Arnau és un dels nostres. Ell, però, no n’és un més, és un mestre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”