Ves al contingut principal

Un mestre de la crítica d’art


(Aquest text es va publicar a la revista Bonart, octubre 2012.)

Hi ha qui pensa que els crítics som uns farsants,  una mena de paràsits dels artistes. El dramaturg Dürrenmatt deia que l’home està tan exposat a la crítica com a la grip. Em sembla que és Steiner qui ha escrit que quan el crític mira enrere veu l’ombra d’un eunuc. No m’entretindré a rebatre tòpics. Tampoc no negaré que en la crítica hi ha éssers de poca categoria, d’altra banda tants com en d’altres sectors de la cultura i de l’art, molts menys que en els organigrames dels partits polítics. Però l’art, sense la crítica, és a dir, sense la reflexió i el discurs teòric, acaba sent ornament, ostentació o, en el millor dels casos, una font de misteri que nega el coneixement.

Malgrat la mala premsa de què gaudeix la crítica, però, un dels nostres acaba de rebre el premi nacional de cultura per la seva trajectòria professional i artística. Em refereixo a l’Arnau Puig, company en aquestes mateixes pàgines, un mestre per tots nosaltres. És probable que els qui van atorgar el premi s’hagin fixat més en el seu paper de filòsof o en el fet que, després del traspàs de Tàpies, és l’únic supervivent de Dau al set. En la majoria de les ressenyes del premi no s’esmentava que l’Arnau va presidir l’Associació Catalana de Crítics d’Art i que porta molts anys exercint la crítica més lúcida i penetrant.

I, tanmateix, tal com jo ho veig, l’Arnau Puig és, abans que res, un crític d’art en el sentit més noble i expansiu del terme. Perquè mai no es limita al judici estètic fràgil i passatger. Ben al contrari, és un escriptor esplèndid, que té una formació acadèmica i una curiositat persistent que ha anat abocant en els seus textos. I, tot plegat, fa que la seva mirada sobre l’art representi el millor de la crítica: la reflexió aguda, la generació d’idees que parteixen de l’obra però que cerquen horitzons gens restringits, que planteja un diàleg polimòrfic entre l’artista, l’obra i la recepció de tot plegat. El crític que únicament sap dictaminar si una obra li ha agradat o no només permet l’assentiment o el rebuig  del seu judici. Els bons crítics, però, busquen el debat intel·lectual, la generació de coneixement. 

L’Arnau és un mestre, encara que mai no s’ho hagi proposat i malgrat que, molt probablement, alguns dels crítics més joves no sàpiguen que, en una mesura o en una altra, són deixebles de la seva manera de concebre la professió. Aquests són els millors mestres, els qui no pretenen crear escola, però que ho fan; els qui no volen més que fer bé la seva feina, i la fan tan bé que deixen un rastre intel·lectual, un substrat,  que d’altres segueixen tal volta sense saber-ho.

Erik Satie, sorneguer, deia que quan un rep un premi no ha de plantejar-se si l’accepta o no; que el que ha de meditar és quines coses ha fet malament per ser mereixedor d’un premi. En el cas que ens ocupa, l’Arnau Puig ha de saber que Satie s’equivocava: el premi que ha rebut reconforta els qui ens dediquem a la crítica d’art, perquè l’Arnau és un dels nostres. Ell, però, no n’és un més, és un mestre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …