dimecres, 28 de març de 2012

LA LÒGICA DE LA POLÍTICA, LA LÒGICA DE LA CULTURA.

LA LÒGICA DE LA POLÍTICA, LA LÒGICA DE LA CULTURA.

Unes reflexions.

Joan M. Minguet (President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art)


(Aquest és un fragment del discurs pronunciat el vespre del 26 de març de 2012, a l'auditori del MACBA, amb motiu de l'acte de lliurament dels PREMIS ACCA 2011.)

Primer reflexió:

La lògica de la política no es la lògica de la cultura. La lògica de la política fa que quan un nou govern arriba al poder per mitjà de la legitimitat democràtica, es vegi autoritzat a fer tots aquells canvis que l’aritmètica dels vots li permet. La lògica de la cultura és una altra: la que fa confia en el treball continuat, perseverant, la d’arreglar les imperfeccions de les institucions o de les iniciatives que es creen, però no la de tornar a començar de nou amb cada cicle polític. Al meu entendre, els cicles polítics no són o no haurien de ser els cicles de la cultura. Es poden canviar coses, és clar, tot flueix i no ens podem quedar aturats. Però d’aquí a regirar-ho tot? És a partir d’aquesta separació entre aquestes dues lògiques que en els darrers temps, a Catalunya, bona part del sector de la cultura ha vist amb sorpresa i... [col·loqueu aquí l’adjectiu que cadascú cregui més convenient] una successió de decisions: la derogació del model de Consell de les Arts que s’havia posat en marxa feia a penes dos o tres anys abans (un model que perseguia el noble objectiu, precisament, de separar la gestió cultural dels embats de la política, de la burocràcia administrativa); l’anihilació del projecte de creació d’un centre d’art contemporani al Canòdrom de Barcelona, segons el procés que s’havia seguit amb un concurs públic internacional que havia guanyat el senyor Moritz Kung; el projecte substitutori de crear a Barcelona un centre d’art contemporani a Fabra & Coats, amb les imprecisions que han sortir a la llum sobre aquest assumpte, per exemple, en el sentit de si la seva direcció penjaria del MACBA o tindria una direcció pròpia; la “modesta” aplicació o , directament, la no aplicació del codi de bones pràctiques en l’elecció de directors de centres artístics i culturals; la major modèstia encara, si se’m permet l’eufemisme, en la vertadera composició internacional dels tribunals d’alguns concursos propiciats en els darrers temps per a la provisió de places de direcció de museus; la creació de plans de museus o de centres d’art visuals sembla que sense cap mena de diàleg (o si més no de demanda d’opinió) a la gent del sector; la supressió dràstica de centres de coneixement de trajectòria consolidada, com l’Espai Zero1 d’Olot… He de subratllar que algunes d’aquestes qüestions, el model de CoNCA ara bandejat o el Canòdrom, per exemple, havien tingut uns processos de discussió intensos i participatius, fins i tot havien generat damnificats. I no en els temps del pleistocè, sinó ahir o abans d’ahir, com aquell que diu. I, ara, la lògica de la política fa que tots aquells processos no serveixin de res.

Segona reflexió

El sector de la cultura té defectes, i tant que sí. De vegades ens pensem que les nostres obres, els nostres discursos són imprescindibles i no ho són, és evident que l’art contemporani té problemes de connexió amb la societat. Un exemple: amb l’òpera ningú s’hi fica, està envoltada d’una mena de paper de cel·lofana virtual; en canvi, amb l’art visual d’avui tothom s’hi atreveix. Concreto més: el Liceu té una ràtio de despesa (en bona part subvencionada) per habitant molt més alta que el MACBA i més alta encara que els centres d’art contemporani radials… però vet aquí que els artistes i els discursos visuals de la contemporaneïtat costen d’arrelar. Tinc la impressió que és una feina que tenim per davant, la de fer comprendre a la societat que, per bé que la sanitat i l’ensenyament són prioritaris com tantes vegades escoltem aquests dies, la cultura i l’art són imprescindibles. No podem esperar a què el pas del temps acreditin la força d’una obra, d’un artista, d’un pensament. I ho hem de fer per mitjà del bisturí, el bisturí del món de la cultura, que no és cal altre que el diàleg, el debat de les idees.

Tercera reflexió

La lògica de la política també ha de fer autocrítica, em sembla. La lògica de la política també ho és d’endogàmica, de paranoica, si se’m permet l’expressió dita des del més absolut respecte institucional. Un exemple: amb motiu d’un dels premis que atorguem aquesta nit, l’alcalde d’una ciutat catalana em va fer arribar el seu “desacord en utilitzar aquests premis per fer política partidista o com a eina de pressió cap a una administració que, malauradament, ha de sobreviure en un context prou difícil que ben segur coneixeu”. Política partidista? Com a president de l’ACCA li vaig recordar que en la nostra associació hi deu haver simpatitzants i militants de tota l’òrbita política, però l’associació no té adscripció partidista de cap mena i que els premis no es donen des de la lògica de la política o des d’una concepció fraudulenta de la lògica de la política (és a dir, premiar algú o alguna iniciativa perquè havia estat creada per un equip de govern anterior, gairebé diríem que per fer la guitza). De cap de les maneres, des de la lògica de la cultura s’atorguen premis als treballs ben fets, als treballs que aprofiten les subvencions públiques, no per deixar contents als administradors, sinó perquè generen coneixement, contribueixen a què l’art contemporani no sigui vist com a una anomalia.

Quarta reflexió.

En el darrers dies, la Conselleria de Cultura ha presentat dos plans ambiciosos: el Pla de Museus i la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. Sembla que és la seva feina: fer política cultural. Però, qui ha pensat aquests plans? La Conselleria? Ella sola? Ha comptat amb l’assessorament d’artistes, de pensadors, de museòlegs, dels propis directors dels centres d’art que ja existeixen? Les preguntes no són, em sembla, irrellevants. I, encara n’hi ha més. Aquests dissenys de tanta transcendència per a l’estructura de la cultura i de l’art del nostre país s’ha fet des de la lògica de la política o des de la lògica de la cultura? Les primeres impressions és que el món de la cultura de fora dels partits no ha intervingut, no hi ha hagut diàleg, no hi ha hagut consens. Algú, legítimament, pot pensar que el diàleg no és necessari, que els polítics tenen l’encàrrec de fer política, en aquest cas, política cultural i la resta, la gent del sector de la cultura, simplement ens toca adequar-nos als canvis que ells proposen. El supòsit és legítim. Però, aleshores, per què els governs, quan fan política econòmica consulten els bancs, el poder financer, abans d’aplicar noves disposicions, d’aprovar nous decrets? Per què quan fan política sanitària, consulten els grans lobbys hospitalaris i farmacèutics? I, en canvi, quan proposen noves estratègies culturals, tot ens ve donat des de dalt? Més preguntes: el treball que ha desenvolupat i desenvolupa el sector cultural, i el de les arts visuals contemporànies d’una manera específica, podria haver aportat clarividència a aquestes noves estratègies que s’han fet públiques? Tenim crítics, historiadors, artistes, museòlegs, directors de centres que han reflexionat sobre la història i la situació actuals dels nostres museus i de la nostra estructura cultural com a país? I que, tal volta, haguessin pogut exercir el seu bisturí, el de les idees, en la planificació de museus i de centres d’art? Les respostes a totes aquestes preguntes no les puc formular avui i aquí, unes respostes perquè són tan òbvies que seria un insult enunciar-les entre una audiència tan intel·ligent (i no és un recurs retòric), unes altres respostes no les diré, tampoc, perquè aquest humil president d’una modesta associació de crítics hauria de deixar pas a la persona atrabiliària que la sustenta.

Cinquena reflexió

Aquesta reflexió no la llegiré. Era una reflexió d’ordre ètic (en el sentit etimològic de la paraula, no oblideu que jo no sóc més que un humil professor d’universitat). Una reflexió d’ordre ètic (no polític, no legal) sobre les notícies aparegudes als mitjans al voltant d’uns negocis molt ben pagats en el passat per un alt dirigent de la Conselleria de Cultura. Però com que correria el risc que se’m mal interpretés, que el món de la política pensés que parlo des de la seva lògica, prefereixo passar a la sisena i última reflexió.

Sisena reflexió

La força de la cultura és imprescindible per a la nostra societat. La força de les arts visuals també ho és. Estic convençut que tots els qui som aquí estem d’acord amb aquests dos enunciats. Si és així, des de la modèstia personal i des de la humilitat de l’associació en nom de la qual estic parlant entenc que és forçós que la lògica de la cultura i la lògica de la política s’entenguin. Els nostres representants polítics han de tornar a obrir els canals de diàleg, de discussió, de debat. Hem de tornar a encaminar-nos cap a la força de la raó. Mentrestant, no tenim altre remei que continuar treballant. El sector de la cultura no s’aturarà. Hi ha una cosa evident: els qui som aquí en representació del sector de les arts visuals no deixarem de crear obres, de planificar projectes, de construir discursos, i de difondre aquestes obres i aquests discursos, de fer créixer el mercat de l’art, de demanar subvencions per portar endavant tot això, i de tirar endavant amb subvencions o no, amb crisi o no… No ens aturarem, no deixarem de fer exposicions, llibres, articles, d’aixecar museus i de renovar-los… i l’ACCA estarà aquí, cada any, per atorgar els seus premis. I que vosaltres ho pugueu veure.