dissabte, 17 de novembre de 2012

Un mestre de la crítica d’art


(Aquest text es va publicar a la revista Bonart, octubre 2012.)

Hi ha qui pensa que els crítics som uns farsants,  una mena de paràsits dels artistes. El dramaturg Dürrenmatt deia que l’home està tan exposat a la crítica com a la grip. Em sembla que és Steiner qui ha escrit que quan el crític mira enrere veu l’ombra d’un eunuc. No m’entretindré a rebatre tòpics. Tampoc no negaré que en la crítica hi ha éssers de poca categoria, d’altra banda tants com en d’altres sectors de la cultura i de l’art, molts menys que en els organigrames dels partits polítics. Però l’art, sense la crítica, és a dir, sense la reflexió i el discurs teòric, acaba sent ornament, ostentació o, en el millor dels casos, una font de misteri que nega el coneixement.

Malgrat la mala premsa de què gaudeix la crítica, però, un dels nostres acaba de rebre el premi nacional de cultura per la seva trajectòria professional i artística. Em refereixo a l’Arnau Puig, company en aquestes mateixes pàgines, un mestre per tots nosaltres. És probable que els qui van atorgar el premi s’hagin fixat més en el seu paper de filòsof o en el fet que, després del traspàs de Tàpies, és l’únic supervivent de Dau al set. En la majoria de les ressenyes del premi no s’esmentava que l’Arnau va presidir l’Associació Catalana de Crítics d’Art i que porta molts anys exercint la crítica més lúcida i penetrant.

I, tanmateix, tal com jo ho veig, l’Arnau Puig és, abans que res, un crític d’art en el sentit més noble i expansiu del terme. Perquè mai no es limita al judici estètic fràgil i passatger. Ben al contrari, és un escriptor esplèndid, que té una formació acadèmica i una curiositat persistent que ha anat abocant en els seus textos. I, tot plegat, fa que la seva mirada sobre l’art representi el millor de la crítica: la reflexió aguda, la generació d’idees que parteixen de l’obra però que cerquen horitzons gens restringits, que planteja un diàleg polimòrfic entre l’artista, l’obra i la recepció de tot plegat. El crític que únicament sap dictaminar si una obra li ha agradat o no només permet l’assentiment o el rebuig  del seu judici. Els bons crítics, però, busquen el debat intel·lectual, la generació de coneixement. 

L’Arnau és un mestre, encara que mai no s’ho hagi proposat i malgrat que, molt probablement, alguns dels crítics més joves no sàpiguen que, en una mesura o en una altra, són deixebles de la seva manera de concebre la professió. Aquests són els millors mestres, els qui no pretenen crear escola, però que ho fan; els qui no volen més que fer bé la seva feina, i la fan tan bé que deixen un rastre intel·lectual, un substrat,  que d’altres segueixen tal volta sense saber-ho.

Erik Satie, sorneguer, deia que quan un rep un premi no ha de plantejar-se si l’accepta o no; que el que ha de meditar és quines coses ha fet malament per ser mereixedor d’un premi. En el cas que ens ocupa, l’Arnau Puig ha de saber que Satie s’equivocava: el premi que ha rebut reconforta els qui ens dediquem a la crítica d’art, perquè l’Arnau és un dels nostres. Ell, però, no n’és un més, és un mestre.