dilluns, 3 de desembre de 2012

GENERACIÓ PEGASO, UN DOCUMENTAL



El passat divendres 7 de desembre Canal 33 va emetre el documental Generació PEGASO, que ha dirigit Isabel Andrés Portí. (Els qui no l’haguessin pogut veure aquell dia ja saben que el poden recuperar al web de TVC durant un temps.) Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula abans de la seva estrena televisiva i vull fer constar que em sembla que es tracta d’una aportació esplèndida a la memòria històrica des del terreny audiovisual.

El títol del documental és molt explícit sobre l’assumpte que vol tocar: les lluites obreres de finals del franquisme i dels inicis de la transició. Però amb una mirada molt precisa: la d’alguns dels protagonistes que van liderar aquelles lluites a la fàbrica PEGASO de Barcelona. Aquí no es fa aquell joc tan retòric (i, en el fons, tan retrògrad) de voler donar veus a tots els sectors socials de la transició. Estem tan acostumats a veure documentals fets des de l’òptica de la burgesia, aquells que sempre malden per oferir l’opinió del poder del moment, que la contemplació de Generació PEGASO és com una alenada d’aire fresc. Aquí no apareix Rodolfo Martín Villa ni Manuel Fraga Iribarne (aquest, sortosament, ja no podrà tornar a dir les seves mentides de sempre), aquí l’única veu que sentim és la dels obrers de la PEGASO que es van jugar la pell —van patir acomiadaments, empresonaments, tortures— per avançar en els drets laborals i en la conquesta de la llibertat.

Isabel Andrés aconsegueix un relat ple d’emocions; aconsegueix que la imatge capti en tota la seva dimensió la força de la paraula, el relat d’uns fets viscuts que gairebé sempre han estat silenciats. Aquells obrers de la PEGASO, com els de tantes fàbriques del “cinturón rojo” del moment, són allò que jo anomeno els damnificats de la transició. Ells van donar anys de la seva vida per canviar la societat i ara veuen com aquesta democràcia és plena de deficiències, que les desigualtats continuen sent injustes, que la participació dels individus en la vida democràtica i sindical continua sent limitada, constrenyida. Només aquells líders sindicals que van dedicar-se a la política han tingut rellevància pública; la resta, són personatges anònims que la pel·lícula rescata i ens ofereix la possibilitat de sentir la seva veu, personal, frapant.

No voldria suggerir que el documental és un pamflet. (A mi els pamflets m’agraden, però ja sé que no tothom aprecia el gènere.) Tot el contrari, està resolt amb una fluïdesa narrativa digne del millor encomi. Andrés té la sort de comptar amb un seguit de material que, en aquells anys, el seu pare rodava en súper8 (un material inèdit, per tant) i el sap introduir en el relat en el moment apropiat. La narració flueix amb precisió, els testimonis es van ordenant d’acord amb la tensió creixent dels moments que volen explicar, i això es barreja amb la visió de la generació posterior, la de la pròpia directora del documental i els altres fills d’aquells obrers. I és que Isabel Andrés és filla d’un d’aquells treballadors anònims, ara enretirat de la vida pública, i potser es nota la implicació personal en fer que la veu d’aquells homes —i, ja ho veureu, de les dones d’aquells homes— no torni a ser silenciada. Estem davant d’un producte diferent, no us el perdeu.