Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2013

BONES PESTES / BONES FESTES

BONES PESTES...
pelscorruptes, pelsquiaprovenlleis contra l’avortament, pelsquiaprovenlleis contra l’ensenyament,  pelsqui donen suportalsdesnonaments, pelspolítics que practiquen les retalladessocials, pelspolítics que donen suport a les retallades o callen  i en sóncòmplices, pelsqui…
BONES FESTES... PELS QUI S’INDIGNEN ENCARA  DAVANT DE LA IMMUNDÍCIA QUE ENS ENVOLTA NO DEIXEM QUE LA MEDIOCRITAT ENS GUANYI

ANTONI MARQUÈS I LA TENSIÓ DISCORDANT

El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu allotja l'exposició Antoni Marquès. Formes del pensar dins del programa "Cardedeu amb l'Art Vigent". Per al catàleg de l'exposició (que reprodueixo aquí dalt) he escrit el text següent:


Delacroix diu en algun lloc que hi ha dues coses que ensenya l'experiència: primer, que caldria corregir moltes coses; segon, que val més no corregir-ne gaires. Sembla una paradoxa, però és una màxima que un pot aplicar al món de l’art, més específicament, a la trajectòria dels grans artistes del passat, però també als artistes que es troben, com Antoni Marquès, al bell mig de la seva fulgència creadora. Corregir o no corregir o, si es vol, en un territori més actual, marcar els límits on l’obra ja està acabada, trobar el punt exacte d’allò que busques amb el teu treball. En els inicis de l’obra de molts artistes comprovem aquesta síndrome del corregir, la constant perseverança del jove que experimenta i experimenta i que, de vegades, no …

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht)
Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons, va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser boniques”, “la cultura n…

CRITS I SILENCIS. ART I (IN)DEPENDÈNCIA

En el portal A-DESK s'ha publicat un monogràfic que, sota el títol beuysià "Com explicar Catalunya a una llebre morta", aplega un seguit d'articles que reflexionen sobre el procés sobiranista de Catalunya des de la perspectiva del món de l'art i, lògicament, del sistema cultural català.
Us adjunto el link de la meva aportació per si us pot interessar el debat que, al costat dels altres companys del monogràfic, es pugui generar.
http://a-desk.org/spip/spip.php?article1706
Versión española:
GRITOS Y SILENCIOS. ARTE E (IN)DEPENDENCIA
http://a-desk.org/spip/spip.php?article1705
English version:
OUTCRIES AND SILENCES. ART AND (IN)DEPENDENCE
http://a-desk.org/spip/spip.php?article1707

LA CULTURA DE LA RIOTA… O EL SILENCI DE LA CULTURA?

El 10 de juny passat vaig publicar en aquest mateix bloc un text titulat “Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?”. Poc després, el portal Núvol el va enllaçar al seu espai cibernètic. L’explosió va ser absolutament inesperada. Les xifres habituals de visites del meu bloc van disparar-se exponencialment, on habitualment hi ha dues-centes lectures, n’hi havia dos mil. A Núvol, si no vaig errat, en uns moments va ser tal l’afluència que hi va haver un col·lapse. A la fi, l’entrada ha estat una de les més visitades de la història del portal. I la més visitada, i de lluny, del meu bloc, es porten més de vint-i-tres mil lectures, això sense comptar que, en aquests processos virals, algunes coses d’internet agafen una cosa així com vida pròpia i la seva difusió ja no té cap tipus de control. (Potser aquestes xifres semblen poca cosa, però si tenim en compte que el meu llibre d’assaig més venut em sembla que va ser d’uns cinc mil exemplars, la cosa té una dimensió estratosfèr…

El destructor! Santa Mònica com a símptoma.

Aquest text ha sortit publicat a la revista Bonart, al número 159 (juny i juliol 2013). El reprodueixo aquí tal com s'ha publicat. Com escrivia en el primer paràgraf, quan el vaig redactar no hi havia a penes informació sobre el futur del centre que fins d'aquí poc hauran dirigit Vicenç Altaió i Manuel Guerrero. Fa uns dies es va fer una roda de premsa (al restaurant Casa Leopoldo!) on es van confirmar algunes coses, entre elles, que, en comptes d'una gerència interna, hi haurà una directora del nou centre, la Conxita Oliver. Bona sort, doncs, a la col.lega en la nova feina. En tot cas, tret d'això i dels noms que formaran part del consell assessor que s'havia anunciat, encara no se sap massa bé quines raons han motivat la cancel.lació del projecte anterior ni en què consistirà exactament el nou equipament cultural. Com deia/dic en el meu text, "si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir"; ara per ara, amb l'estiu i le…

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…

A LA UAB VOLEN SILENCIAR LA VEU DELS ESTUDIANTS

Aquest matí, quan he entrat a la facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, he sentit olor de pintura. M’ha estranyat perquè fa poques setmanes, a pesar que les retallades semblaven indicar que no era cap prioritat, ja havien pintat totes les parets de la facultat. Ara ho han tornat a fer perquè el Deganat volia esborrar totes les pintades que els alumnes havien fet fa uns dies en una jornada de protesta. Alguna de les pintades eren divertides, originals, una d’elles l’hagués volgut fotografiar, deia “Muchos parados para tan pocas barricadas”, molt simptomàtica del que pot passar en aquest país, en el país veí i, per inclusió, en les nostres aules.
Eren pintades de reivindicació, eren la veu dels estudiants.  I la Degana i el seu equip les han volgut esborrar. Ara, les nostres parets tornen a estar —aparentment—immaculades, els dirigents universitaris volen que els nostres centres siguin com hospitals, asèptics, tot blanquets, potser fins i tot pensen posar senyals qu…

SOBRE LA BONA CRÍTICA

El crític d'art vist sarcàsticament per Raoul Haussman en un fotomuntatge del 1920

Al portal www.nuvol.com hi ha hagut un debat interessant sobre la crítica teatral. L’inici del debat el trobem en l’opinió negativa que l’Elisa Díez va expressar en el seu blog sobre l’espectacle La dona vinguda del futur. I, a partir d’aquí, una ràfega de tuits, entre els quals un del dramaturg Guillem Clua en el qual es manifestava contrari a la publicació de crítiques negatives o, ben mirat, es manifestava contrari a l’exercici de la crítica. El reduccionisme expressiu del twitter va donar pas a uns escrits més elaborats que podeu trobar a Núvol. A partir d’aquí, jo voldria aportar algunes reflexions encara que provingui d’un altre àmbit de la crítica, la de les arts visuals.
Jo diria que el debat que esmento ha tingut dues vessants: la primera, allò que alguns han qualificat com la bona i la mala crítica, reproduint algunes polèmiques de molt llarg recorregut en la història del pensament; la segon…

APLAUDIMENTS PER LA PERVERSIÓ

Fa uns dies llegia el dietari de Witold Gombrowicz, un autor que sempre m’ha fascinat. I em vaig topar amb un fragment que em va captivar. Relata un concert de piano de Brahms que havia escoltat en el seu exili argentí; un concert difícil, “la perfecció del pianista no permetia concentrar l’atenció en Brahms, i la perfecció de Brahms no permetia concentrar l’atenció en el pianista”, diu. A la fi, però, el pianista i Brahms havien arribat al final i l’escriptor polonès descriu així la reacció de l’audiència:
"Aplaudiments. Aplaudiments dels coneixedors. Aplaudiments dels afeccionats. Aplaudiments dels ignorants. Aplaudiments gregaris. Aplaudiments provocats pels aplaudiments. Aplaudiments que s'alimentaven d'aplaudiments, que s'apinyaven sobre els aplaudiments, que s'excitaven, que s'evocaven mútuament - i ja ningú no podia estar-se d'aplaudir, perquè tothom aplaudia."
Els “aplaudiments gregaris”, diu Gombrowicz; ho trobo un concepte genial, ja sigui si …

DALÍ AL POMPIDOU, DALÍ AL MUSEU

El proper 25 de març s’acabarà, al Centre Pompidou de París, l’exposició que el museu francès dedica a l’artista —pintor, escriptor, cineasta, performer, publicista…—català. Vaig tenir l’ocasió de treballar en el catàleg de la mostra, amb un text sobre la teatralitat de Dalí, mentre s’estava preparant i, recentment, he tingut l’oportunitat de veure l’exposició en unes condicions especials, deambulant el meu fill i jo sols per les sales del Pompidou (un privilegi inesperat gràcies a un dels comissaris de l’exposició). Tot plegat, m’ha portat a unes lleugeres reflexions sobre aquesta exhibició, sobre el seu recorregut i la seva itinerància, i, més enllà, sobre unes particularitats de l’obra de l’empordanès que, al meu entendre, compliquen la seva musealització, o museabilitat.
En primer lloc, constatar que estem davant d’una gran exposició, d’una inversió econòmica i intel.lectual de primer ordre per entendre l’obra de Dalí i per fer-la arribar al major nombre de persones. Un producte cu…

DE LA SUBSISTÈNCIA A LA RESISTÈNCIA

(Article publicat a l'últim número de la revista Bonart.)
Vivim temps de subsistència. La paraula crisi, com tot enunciat, no acaba de revelar els drames o les tragèdies humanes que arrossega. “El arte de la comedia está muerto y el de la tragedia da risa”, vaig sentir a la sèrie de TV Futurama. Deu ser per aquesta raó que no acabem de percebre que la situació és difícil, molt difícil. Des de fa mesos que escolto o llegeixo pronòstics que diuen que això ha de rebentar. Però ningú no dóna el primer pas, abúlics, incapaços de recobrar aquell esperit de revolta dels anys setanta.
Em sorprèn que aquesta passivitat es manifesti, també, en el terreny de l’art i de la cultura. Fa un temps l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya va publicar un informe on es deia que, el 2006, el 53,7% dels artistes professionals no arribaven als 6000€ d’ingressos anuals per la seva activitat; una xifra que, com recordava Daniel García Andújar, estava per dessota del llindar de la pobresa. No disposem d…