Ves al contingut principal

DE LA SUBSISTÈNCIA A LA RESISTÈNCIA


(Article publicat a l'últim número de la revista Bonart.)

Vivim temps de subsistència. La paraula crisi, com tot enunciat, no acaba de revelar els drames o les tragèdies humanes que arrossega. “El arte de la comedia está muerto y el de la tragedia da risa”, vaig sentir a la sèrie de TV Futurama. Deu ser per aquesta raó que no acabem de percebre que la situació és difícil, molt difícil. Des de fa mesos que escolto o llegeixo pronòstics que diuen que això ha de rebentar. Però ningú no dóna el primer pas, abúlics, incapaços de recobrar aquell esperit de revolta dels anys setanta.

Em sorprèn que aquesta passivitat es manifesti, també, en el terreny de l’art i de la cultura. Fa un temps l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya va publicar un informe on es deia que, el 2006, el 53,7% dels artistes professionals no arribaven als 6000€ d’ingressos anuals per la seva activitat; una xifra que, com recordava Daniel García Andújar, estava per dessota del llindar de la pobresa. No disposem d’un estudi similar, però una gran part dels joves crítics d’art o comissaris que treballen amb els artistes emergents, han viscut amb una similar precarietat. Han subsistit. I la cosa, ara, ha empitjorat. I molt.

Dec ser un romàntic o un ingenu, però davant de la nefanda situació general m’agradaria que algunes de les respostes del món de la cultura fossin més contundents. Que en comptes de subsistir, imperés la idea de la resistència activa. De vegades tinc la sensació que els anys de democràcia, de bonança econòmica, van venir acompanyats d’un endormiscament brutal dels artistes, d’una falta d’esperit crític de dimensions estratosfèriques per part de la cultura. I ara, quan el malestar es fa tan evident, quan les injustícies del sistema i els dèficits de la monarquia parlamentària s’aguditzen, sembla que no hi hagi respostes.

No fa tants anys, en els inicis de la transició (sic), arran de la prohibició de l’obra La torna i l’empresonament dels membres de la companyia Els Joglars, la comunitat cultural va organitzar una campanya per la llibertat d’expressió multitudinària i tumultuosa. Hi havia un esperit de defensa de la cultura popular, una clara vocació de revolta davant de la iniquitat del poder. Ara, la crisi econòmica propiciada pel neoliberalisme (entenguem-nos: els bancs com a prioritat dels polítics, per davant dels individus) i la incompetència dels dirigents culturals ens han capbussat en un territori malsà. Ja no valen les obres i els projectes i les teories de tall intimista i metafísic. O només valen si s’insereixen en proposicions que no vulguin defugir el seu component polític. Una cosa és rebre subvencions (o que te les concedeixin, encara que no te les paguin) i una altra és pensar que estàs sotmès a un dictat de submissió.

Tal com jo ho veig, per l’art i per la cultura són temps de resistència, de revolta (les paraules no ens han de fer por) i els artistes, els creadors, els pensadors, els teòrics, els gestors... hem de sortir de l’ensopiment. Ens hi va la pell... i l’enteniment.

Comentaris

  1. Sobre les fantasies del poder i de la passivitat, de Jordi Claramonte, 'Lo que puede un cuerpo. Ensayos de estética modal, militarismo y pornografía', Centro de documentación y estudios avanzados de arte contemporáneo, Múrcia, 2009:
    "Las fantasías de dominio en su versión militar asumen que sólo determinados sujetos escogidos (...) cuentan con un espíritu y una voluntad genuinas, mientras que el resto (...) son objetos carentes de iniciativa. (...) La fantasía de dominio consiste consiste en la atribución a los otros de un grado elevado de pasividad.
    "En la fantasía de aceptación, el objeto de deseo, la cortesana o la amante, lejos de aparecer como un simple objeto inerte a disposición del cliente o el amante, se configurará como un sujeto que enunciará todo el tiempo un discurso supuestamente propio mediante el que mostrará desear y gozar justo de aquello que el varón espera que desee. El sujeto, de este modo impostado, se dedica a aceptar su posición e incluso a demostrar (...) cómo se puede medrar socialmente desde dicha aceptación.
    "(...) militarismo y pornografía empezarán a intercambiar sus fantasías (...) y tanto la de dominio como la de aceptación irán extendiéndose por otras esferas de la producción social, infectando los modos de organización de la productividad industrial y finalmente política."

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…