Ves al contingut principal

APLAUDIMENTS PER LA PERVERSIÓ



Fa uns dies llegia el dietari de Witold Gombrowicz, un autor que sempre m’ha fascinat. I em vaig topar amb un fragment que em va captivar. Relata un concert de piano de Brahms que havia escoltat en el seu exili argentí; un concert difícil, “la perfecció del pianista no permetia concentrar l’atenció en Brahms, i la perfecció de Brahms no permetia concentrar l’atenció en el pianista”, diu. A la fi, però, el pianista i Brahms havien arribat al final i l’escriptor polonès descriu així la reacció de l’audiència:

"Aplaudiments. Aplaudiments dels coneixedors. Aplaudiments dels afeccionats. Aplaudiments dels ignorants. Aplaudiments gregaris. Aplaudiments provocats pels aplaudiments. Aplaudiments que s'alimentaven d'aplaudiments, que s'apinyaven sobre els aplaudiments, que s'excitaven, que s'evocaven mútuament - i ja ningú no podia estar-se d'aplaudir, perquè tothom aplaudia."

Els “aplaudiments gregaris”, diu Gombrowicz; ho trobo un concepte genial, ja sigui si veiem allò que pot —o sol— succeir en les arts escèniques o en els concerts de música, ja sigui si ho apliquem a la vida social, al comportament ciutadà davant de la política.

Molt em temo que un dels grans problemes que arrosseguem en aquets moments a la nostra societat és el dels aplaudiments gregaris; la conseqüència d’aquells que, no solament van acceptar la perversió, sinó que la van aplaudir, ja fos de manera explícita i airada ja fos a través dels vots que van atorgar als perversos. Estic tan indignat com el que més amb la injustícia del sistema, l’allau de les darreres setmanes no pot ocultar l’evidència: la corrupció de quasi tots (i aquest “quasi” adquireix, ara, un valor absolut per als qui no hi ha caigut); que el Parlament miri abans cap als bancs que cap als ciutadans molts dels quals, indefensos, es lleven la vida; l’ancoratge dels partits polítics en la seva prevalença perquè no es pugui produir un acte democràtic (el dret a decidir que tot individu i tota comunitat hauria de tenir); aquest acte final d’espionatge que, si no fes vomitar, seria una mala comèdia…

Estic molt indignat, sí, perquè l’evidència de la perversió ja hi era abans, no calia esperar a què la merda comencés a surar i ens empastifés a tots, fins i tot a aquells que mai no vam aplaudir els corruptes, els cràpules, els ignorants, els mediocres, els antidemòcrates disfressats, els espies d’astracanada, els perversos de tota condició…

Hi haurà un dia en què, quan acabi un concert, només aplaudiran els convençuts, els entusiasmats, però la resta d’espectadors es mantindrà impàvid, no es deixarà contagiar i es resistirà a l’aplaudiment fàcil, a l’aplaudiment gregari. I, aleshores, els corruptes, els antidemòcrates disfressats, els mediocres, els perversos de tota condició s’enfonsaran en la misèria. I podrem oblidar-los per sempre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”