Ves al contingut principal

SOBRE LA BONA CRÍTICA

El crític d'art vist sarcàsticament per Raoul Haussman en un fotomuntatge del 1920


Al portal www.nuvol.com hi ha hagut un debat interessant sobre la crítica teatral. L’inici del debat el trobem en l’opinió negativa que l’Elisa Díez va expressar en el seu blog sobre l’espectacle La dona vinguda del futur. I, a partir d’aquí, una ràfega de tuits, entre els quals un del dramaturg Guillem Clua en el qual es manifestava contrari a la publicació de crítiques negatives o, ben mirat, es manifestava contrari a l’exercici de la crítica. El reduccionisme expressiu del twitter va donar pas a uns escrits més elaborats que podeu trobar a Núvol. A partir d’aquí, jo voldria aportar algunes reflexions encara que provingui d’un altre àmbit de la crítica, la de les arts visuals.

Jo diria que el debat que esmento ha tingut dues vessants: la primera, allò que alguns han qualificat com la bona i la mala crítica, reproduint algunes polèmiques de molt llarg recorregut en la història del pensament; la segona, de més actualitat, és la distinció entre crítica professional i crítica amateur, arran de l’expansió de l’opinió que permeten o exigeixen les xarxes socials.

La bona i la mala praxis (artística o crítica)

Quant al primer aspecte, el debat sorgeix, al meu entendre, de dos equívocs. El primer, ja em perdonaran, és el de prendre’s seriosament el twitter. Que ningú no s’espanti, no vinc de les catacumbes i no m’oposo, ans al contrari, al avenços comunicatius que ens proporciona la tecnologia. El twitter pot tenir una utilitat (per a la informació immediata, per expressar sentències abruptes, les veritats apodíctiques de sempre), però no pot ser pres com a un dispositiu on s’intercanviïn idees. És impossible constrenyir un discurs o un pensament —o, almenys,un diàleg raonat —en cent i escaig caràcters. La prova d’això és que, en aquest cas, un cop s’havia exhaurit l’expressió d’opinions en sentit estricte, per mitjà de les piulades, es va passar al desplegament d’uns discursos, d’unes opinions raonades. I això només pot fer-se a través d’un escrit, construït, lligat, d’una certa extensió.

El segon equívoc és caure en el parany del que podríem anomenar l’arrogància de l’artista. És una vella tàctica: el creador desacredita els crítics amb els mateixos arguments amb què qualsevol persona (artista, crític o espectador ras i curt) podria desacreditar la seva obra. Quan Guillem Clua diu que no fa cap cas dels crítics, però sí que pren en consideració les paraules de gent que coneix perquè “estan dites amb amor cap a mi i cap al teatre” no fa més que remetre’s a la màxima subjectivitat de totes, l’amor. (Per cert, quan la gent parla de l’amor a les persones, sé de què parlen; quan es refereixen a l’amor a les pàtries, als territoris o, com en aquest cas, a les arts, començo a tremolar.)

Al meu entendre, qüestionar el paper de la crítica sense qüestionar immediatament abans el paper de l’artista és una estratègia irracional. La crítica en sentit estricte no és emetre una opinió visceral, expressada en cent i pocs caràcters o en una conversa de taverna, sinó que és la construcció d’un discurs on s’analitza una obra (pictòrica, literària, cinematogràfica o, com en l’origen d’aquest cas, teatral) i la seva categoria com a text crític dependrà de la seva fortalesa com a raonament. Insisteixo: la crítica és una aproximació analítica a un objecte artístic, literari, performatiu, musical i/o visual, l’autor de la qual fa un ús discrecional del seu propi gust, tan respectable com el del mateix artista, com el de qualsevol espectador o usuari.

En cap cas una crítica pot ser valorada en virtut de si ajuda a l’èxit d’un espectacle o va en contra de la seva carrera comercial. Només faltaria! La història de les arts és plena d’obres que haguessin merescut unes grans clatellades crítiques que, tal vegada, haguessin impedit fortunes immerescudes. Que un espectacle s’arribi a estrenar no és garantia de res, igual que tampoc no ho és que una crítica sigui publicada en un mitjà de gran difusió. Sortosament, ja fa anys que la sacralització de l’artista —o, si voleu, del crític “divinitzat”, que es permetia estripar un espectacle sense haver-lo vist sencer— ha passat a ser cosa del passat.

L’opinió expandida

En aquest marc més democràtic, on els artistes i els crítics hem de demostrar permanentment la pertinença de la nostra feina, la distinció entre crítics professionals i crítics amateurs em sembla un paracronisme o, si se’m permet la franquesa, un disbarat. Les bones crítiques s’han de sustentar en la seva pròpia lògica, en el rigor de la construcció del discurs. I això pot passar en un mitjà periodístic, pot passar en una revista especialitzada o pot passar —i passa!— en un blog penjat en el ciberespai. I, viceversa, això pot deixar de donar-se en els mitjans empresarials que, presumptament, tenen contractats als millors professionals de la crítica i pot deixar de donar-se —i no es dóna— en tants i tants blogs d’usuaris de la cultura que, ben legítimament, volen dir-hi la seva.

En tot cas, aquesta expansió de la crítica no és negativa, en absolut. Cal recordar que les pàgines de cultura dels diaris s’han anat esllanguint amb el pas dels anys i, sobretot, s’han anat eliminant els articles d’opinió o de crítica; allà hi queda la informació, ben o mal feta, però molt poca reflexió. D’altra banda, les revistes especialitzades (sobre art, sobre teatre, sobre literatura…) també han patit una ensulsiada de consideració. En aquest paisatge, molts han trobat en els blogs personals o en les revistes digitals de cultura un lloc on expressar les seves opinions o, millor encara, on fer bones crítiques.

Fet i debatut, la bona crítica —com el bon art— de vegades la trobes allà on penses que la trobaràs, però d’altres vegades és allà on mai no l’esperaries, i l’has de buscar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…