Ves al contingut principal

El destructor! Santa Mònica com a símptoma.

Aquest text ha sortit publicat a la revista Bonart, al número 159 (juny i juliol 2013). El reprodueixo aquí tal com s'ha publicat. Com escrivia en el primer paràgraf, quan el vaig redactar no hi havia a penes informació sobre el futur del centre que fins d'aquí poc hauran dirigit Vicenç Altaió i Manuel Guerrero. Fa uns dies es va fer una roda de premsa (al restaurant Casa Leopoldo!) on es van confirmar algunes coses, entre elles, que, en comptes d'una gerència interna, hi haurà una directora del nou centre, la Conxita Oliver. Bona sort, doncs, a la col.lega en la nova feina. En tot cas, tret d'això i dels noms que formaran part del consell assessor que s'havia anunciat, encara no se sap massa bé quines raons han motivat la cancel.lació del projecte anterior ni en què consistirà exactament el nou equipament cultural. Com deia/dic en el meu text, "si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir"; ara per ara, amb l'estiu i les vacances a tocar, encara no puc fer-ho.




Em poso a escriure aquestes línies sobre Arts Santa Mònica sense saber gairebé res. I no per culpa meva, ho prometo. Jo he preguntat per aquí i per allà, però en sabem poques coses. Potser quan aparegui aquest número de Bonart haurà transcendit alguna altra informació, però ho dubto. La impressió és que Mascarell ha procedit com en anteriors ocasions: acabar amb allò que hi havia, encara que no tingui res més bo que oferir per a substituir-ho. Ja ho va fer amb l’antic CoNCA, amb el projecte de Canòdrom… primer va arrasar amb el que tant havia costat de dissenyar o de construir. I com a alternativa inicial, la retòrica.

Ara, passa el mateix. Sabem que el projecte d’Arts Santa Mònica que dirigia Vicenç Altaió des de l’any 2009 quedarà fulminat. Una iniciativa que, com en els altres casos apuntats, havia nascut en el període del Conseller Tresserras i que dilapidarà el Conseller Mascarell. Un amic suggeria la possibilitat que tota aquesta ànsia destructiva no pugui explicar-se més que per vies psicoanalítiques: Mascarell, ressentit per no haver estat Conseller de Cultura en l’últim tripartit, esdevé trànsfuga i s’aplica amb disciplina digna de millor causa a enderrocar tot el que el seu predecessor havia enlairat. Se non è vero

Per mi, la qüestió central, ara, no és jutjar la programació d’Arts Santa Mònica ni jutjar la direcció d’Altaió. Tot és opinable i ens falta perspectiva. Uns adduiran que el tancament del centre que dirigia Ferran Bareblit no s’havia d’haver produït mai, més ara que sabem que el Canòdrom va ser una utopia. Uns altres poden pensar que la feina que es  va fer sota la marca KRTU va ser molt més productiva i coherent que aquesta última etapa. N’hi haurà que defensaran l’estil heterodox de programar Santa Mònica, aquesta suggeridora comprensió de la cultura com una barreja d’art, ciència i pensament, almenys fins que es van veure ofegats per les consignes polítiques.

El nus de la qüestió és la destrucció per la destrucció. Com a alternativa a Arts Santa Mònica, la conselleria i el propi Mascarell han tornat a fer retòrica. En seu parlamentària va dir que el nou centre serà un “laboratori, punt de confluència de la creativitat i generador de continguts que circulin pel territori i internacionalment”. Diguem-ho clar: això i res és el mateix. Si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir. Però, ara per ara, em consta que ni ells saben què volen. Jordi Sellas ha dit que la direcció del centre es repartirà entre una gerència interna des de la conselleria i un consell de notables “rellevants i inqüestionables”. Un consell de notables? Per posar-se a tremolar.

I, encara, una altra cosa. Aquesta indefinició se superposa al continu tancament de centres d’art contemporani (Espai Zero, Can Xalant, el perill sobre Can Felipa). No siguem ingenus: al destructor Mascarell les pràctiques artístiques contemporànies no li interessen gens. Un dels motius per argumentar el tancament de Santa Mònica ha estat el descens de visitants (quan és ell qui va forçar la restricció horària de l’equipament). Ell vol la cultura empresarial, el negoci. I per això deixa erm el nostre espai artístic. Poca broma!

Bonart, núm. 159 (juny i juliol 2013)
http://www.bonart.cat/

Comentaris

  1. Puestos a escribir sobre síntomas, a ver de qué puede ser síntoma que este post tuyo no tenga ningún comentario. Todos esos centros, si los cierran y su denuncia despierta el mismo interés que este escrito, es fácil cerrarlos. Como no se qué programación tenían, tampoco voy a decir que no fuesen interesantes, pero el interés que han generado ha estado muy restringido a unos determinados y pequeños círculos por lo que parece.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA

Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals. 

Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres:

* el 67% de l'augment de nous habita…