Ves al contingut principal

LA CULTURA DE LA RIOTA… O EL SILENCI DE LA CULTURA?


El 10 de juny passat vaig publicar en aquest mateix bloc un text titulat “Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?”. Poc després, el portal Núvol el va enllaçar al seu espai cibernètic. L’explosió va ser absolutament inesperada. Les xifres habituals de visites del meu bloc van disparar-se exponencialment, on habitualment hi ha dues-centes lectures, n’hi havia dos mil. A Núvol, si no vaig errat, en uns moments va ser tal l’afluència que hi va haver un col·lapse. A la fi, l’entrada ha estat una de les més visitades de la història del portal. I la més visitada, i de lluny, del meu bloc, es porten més de vint-i-tres mil lectures, això sense comptar que, en aquests processos virals, algunes coses d’internet agafen una cosa així com vida pròpia i la seva difusió ja no té cap tipus de control. (Potser aquestes xifres semblen poca cosa, però si tenim en compte que el meu llibre d’assaig més venut em sembla que va ser d’uns cinc mil exemplars, la cosa té una dimensió estratosfèrica en l’àmbit de la cultura.)

Havent passat aquella tempesta cibernètica, no puc estar-me de fer algunes reflexions. I ja se’m perdonarà que parteixi d’aquesta anècdota personal. La primera i, per mi, la més important és d’ordre general. Aquella explosió, aquella difusió del text i totes les opinions que va generar en favor i en contra, no ha servit de res. El possible debat que les opinions creuades van generar ha quedat diluït. Ja ho deia Borges, el periodisme escriu per a l’oblit, i aquest episodi ho tornaria a corroborar.

D’entrada, una de les raons d’aquesta prompta dilució pot ser deguda a què gairebé ningú del periodisme oficial (escrit, radiofònic o televisiu) es va fer ressò de l’enorme polèmica que el meu text havia generat a la xarxa. Dic que gairebé ningú perquè que jo sàpiga sí que se’n van fer ressò Vilaweb, El Punt i, òbviament, Núvol. I també dos articulistes del diari Ara, diari on escriu la Bibiana Ballbè, que em fotien canya. Poca cosa més. I això que el meu text contenia una crítica intrínseca al periodisme cultural, a la seva possible banalització.

Consti que no ho dic per vanitat meva, edat massa provecta per a conrear-la, però en d’altres ocasions, quan a la xarxa se n’arma una de grossa, els mitjans convencionals s’hi acosten i, en aquesta ocasió, no va ser així. Espero que no fos per gremialisme o per covardia, per no haver de pronunciar-se sobre si jo tenia raó o no quan deia que el desembarcament en el terreny de la cultura d’aquells companys seus als quals jo esmentava (la Ballbè, el Mikimoto, el Toni Soler) era un símptoma de frivolització.

Una segona reflexió: la gent entén el que vol. És cert: entenem, jo també ho faig, ben segur, el que volem. Jo, ara, repetiré el que deia en el meu text original, que no tinc res en contra de la Bibiana Ballbè. Però una part dels qui llegeixin la frase diran que no és veritat, que és una enganyifa. Ho expressaré d'una manera molt més diàfana: el nus del meu escrit anava dirigit al Conseller Mascarell, a la seva deriva industrialitzadora i frivolitzadora de la cultura catalana. Insisteixo: jo parlava d'aquests personatges mediàtics com a símptomes d'una determinada política cultural per part de la conselleria. Però no em posava en la seva vàlua com a periodistes o com a humoristes.

No cal que m'encaparri, però. Alguns diran que això no és cert, com ja han fet: que si m'aprofito de la Ballbè per treure la meva "mala llet"; que faig com la Rahola (això sí que m'ha dolgut!); que si tinc enveja de la meva condició d'anònim professor universitari i busco els meus minuts de popularitat; que citava el programa “L’hora del lector” perquè formava part de la seva camarilla, cosa que és incerta... fins i tot hi va haver un que es fa dir filòsof que va argumentar (sic) que els qui esmentem críticament a la Ballbè hem d'anar al psicoanalista perquè, en el fons, venia a dir, la periodista ens "fot calents".

En realitat, no sé si hi va arribar a haver debat real sobre quines són les polítiques culturals a Catalunya, que era la meva intenció. La cosa va acabar sent, en bona mesura, un posicionament sobre si ens cauen bé aquells periodistes o no ens cauen bé. I a mi, això, no m’interessa gens. Que cadascú faci la seva feina. La qüestió és si és legítim que els àmbits de la seva feina, el mitjans periodístics, s’ampliïn al territori tradicional de la cultura. Molts dels qui van indignar-se amb el meu escrit no volien entrar en el debat que jo proposava: el que feien era deslegitimar-me, com els exemples que he posat testimonien. Una vella tàctica del qui té poques idees: ells es posen en el paper de pallasso savi, de cara blanca, i a mi m’atorguen el paper d’august babau i malintencionat.


En fi, malgrat tot, amb insults i deslegitimacions, l’experiència ha estat molt engrescadora. Encara que fos efímera, aquella explosió a la xarxa sobre temes culturals, en comptes d'assumptes polítics o econòmics, va ser interessant. La llàstima és que el nus de la qüestió, la política cultural de la Generalitat, continua sent “peccata minuta” per als opinadors oficials i, més greu encara, pels partits polítics. El silenci, preval. El conseller Mascarell continua fent rodes de premsa, conferències, aparicions a tort i a dret mentre la seva conselleria continua amb dèficits majúsculs. Però és que la cosa de l’aparador la sap gestionar com ningú!

Comentaris

  1. El nus de la questió està en el nostre nivell de cultura, o més ben dit, de INCULTURA.
    Com va dir aquell: "no pares, sigue, sigue..."

    ResponElimina
  2. Como tú dices esa explosión de visitas se debió a Ballbe y a un posicionamiento sobre ella, y no a tus razones en torno a una reflexión sobre la dirección en que la Generalitat administra su apoyo a la cultura y la misma idea de lo que es la cultura y para qué sirve. Por esa misma razón se ha diluido sin más, porque la discusión que tu propones es lo de menos. Pero por otro lado es de suponer que ese artículo ha influido de algún modo en la forma en la que Santa Mónica se reinicie. Y es de suponer que quienes si piensan en la cultura aquí si lo leyeron de manera más productiva.
    Personalmente no conocía tu blog y por el impacto de ese artículo llegué a él, así que para mi si ha sido útil. Un saludo.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”