Passa al contingut principal

ANTONI MARQUÈS I LA TENSIÓ DISCORDANT


El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu allotja l'exposició Antoni Marquès. Formes del pensar dins del programa "Cardedeu amb l'Art Vigent". Per al catàleg de l'exposició (que reprodueixo aquí dalt) he escrit el text següent:


Delacroix diu en algun lloc que hi ha dues coses que ensenya l'experiència: primer, que caldria corregir moltes coses; segon, que val més no corregir-ne gaires. Sembla una paradoxa, però és una màxima que un pot aplicar al món de l’art, més específicament, a la trajectòria dels grans artistes del passat, però també als artistes que es troben, com Antoni Marquès, al bell mig de la seva fulgència creadora. Corregir o no corregir o, si es vol, en un territori més actual, marcar els límits on l’obra ja està acabada, trobar el punt exacte d’allò que busques amb el teu treball. En els inicis de l’obra de molts artistes comprovem aquesta síndrome del corregir, la constant perseverança del jove que experimenta i experimenta i que, de vegades, no sap com acabar una peça. Amb el pas del temps, l’artista comprendrà que si una obra l’empeny a les constants correccions, a tornar a començar i recomençar, com Sísif i la pedra que ha de pujar pel vessant costerut una i una altra vegada, és que alguna cosa no acaba de quadrar. Alto! Igual de cert que, si l’artista arriba a la maduresa i no veu cap necessitat de corregir res, pot ser senyal d’una autocomplaença viciosa. La tensió és sempre necessària en el treball creatiu.

            I és que allò que jo destacaria en l’obra d’Antoni Marquès del darrer decenni, i una mica més, és la tensió o les tensions que les seves obres contenen. Unes tensions —corregir o no corregir; corregir entre poc i massa— que es troben en la voluntat de l’artista; ell mateix les formula quan, en l’entrevista que li fa la Teresa Blanch, es remet molt assíduament a conceptes duals, a la lluita que es produeix en el seu procés artístic, si puc expressar-ho amb paraules altisonants. Ja sabem, però, que allò que busca i troba l’artista no sempre es percep en l’obra; podria ser que les tensions que viu Marquès com a artista no s’haguessin traslladat a les seves peces. Al meu entendre, això no és així. Ja se sap que l’art no és una religió, no hi ha dogmes de fe, no existeix un summe pontífex que ens pugui obligar a valorar les coses com el nostre col·lega o el nostre veí. I, tanmateix, jo no veig una manera millor d’interpretar la seva obra que remetent-me a les tensions que emanen d’ella; a la capacitat de captar l’atenció de l’espectador i, de vegades, fins i tot de violentar la mirada del diletant contemporani.

            A quines tensions em refereixo? En primer lloc, a les més bàsiques. El joc que Marquès fa amb l’ús d’unes formes primàries, geometria més o menys perceptible, geometria irregular però on les formes circulars o arrodonides presideixen la visió. Formes senzilles, també. Però aquest joc amb formes simples i naturals es tensiona amb la disposició de l’obra; amb la seva estructura; amb la violència que, en ocasions, comporta la visió d’aquelles peces, de vegades abruptes, on col·lisionen uns elements punxeguts amb uns altres de tous.

La tensió creix si ens atenem als materials amb què son representades aquestes formes que ens sonen, però que tampoc podem atribuir a cap racó del món que els nostres sentits hagin percebut. Materials industrials o postindustrials, com la resina de polièster, agulles de llautó niquelades (Salvador Dalí estaria content, de jove cantava la modernitat dels metalls niquelats), gomes… que conformen la representació d’un món original, que ens remet i no ens remet alhora al nostre món sensible. I els colors? Delacroix (ja que he començat amb ell, prossegueixo) també deia que el primer mèrit d’un quadre és que sigui una festa per a la visió. Les obres de Marquès ho són, almenys per mi. Formes i colors que t’atrapen. Per bé que, d’immediat, aquests colors vius, frescos, em provoquin o em puguin provocar, també, tensions amb les formes violentes (els musclos eclosionats, les agulles que punxen…) on s’insereixen.

En última instància, la tibantor que el conjunt procura deu provenir d’allò que el propi artista manifesta, de la seva preocupació per aconseguir el resultat idoni entre la idea i la seva resolució; entre la voluntat de plantejar dubtes i els acabats perfectes… O potser seria que la perfecció que aconsegueix un artista en plena maduresa com ell continuï semblant imperfecta. Ja ho sabem: corregir moltes coses i no corregir-ne gaires a l’ensems.

Tensions, punts d’inflexió constant. Ja fa temps que l’art ha deixat de ser la mirada harmoniosa que la noblesa i la burgesia cobejava per a les seves estances. Ara, l’art, ha de plantejar dilemes. La mirada de l’espectador ha de ser interrogada. I Antoni Marquès ho fa. I em sembla que ho aconsegueix procurant no repenjar-se mai, dubtant i deixant que nosaltres també dubtem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…