Passa al contingut principal

ANTONI MARQUÈS I LA TENSIÓ DISCORDANT


El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu allotja l'exposició Antoni Marquès. Formes del pensar dins del programa "Cardedeu amb l'Art Vigent". Per al catàleg de l'exposició (que reprodueixo aquí dalt) he escrit el text següent:


Delacroix diu en algun lloc que hi ha dues coses que ensenya l'experiència: primer, que caldria corregir moltes coses; segon, que val més no corregir-ne gaires. Sembla una paradoxa, però és una màxima que un pot aplicar al món de l’art, més específicament, a la trajectòria dels grans artistes del passat, però també als artistes que es troben, com Antoni Marquès, al bell mig de la seva fulgència creadora. Corregir o no corregir o, si es vol, en un territori més actual, marcar els límits on l’obra ja està acabada, trobar el punt exacte d’allò que busques amb el teu treball. En els inicis de l’obra de molts artistes comprovem aquesta síndrome del corregir, la constant perseverança del jove que experimenta i experimenta i que, de vegades, no sap com acabar una peça. Amb el pas del temps, l’artista comprendrà que si una obra l’empeny a les constants correccions, a tornar a començar i recomençar, com Sísif i la pedra que ha de pujar pel vessant costerut una i una altra vegada, és que alguna cosa no acaba de quadrar. Alto! Igual de cert que, si l’artista arriba a la maduresa i no veu cap necessitat de corregir res, pot ser senyal d’una autocomplaença viciosa. La tensió és sempre necessària en el treball creatiu.

            I és que allò que jo destacaria en l’obra d’Antoni Marquès del darrer decenni, i una mica més, és la tensió o les tensions que les seves obres contenen. Unes tensions —corregir o no corregir; corregir entre poc i massa— que es troben en la voluntat de l’artista; ell mateix les formula quan, en l’entrevista que li fa la Teresa Blanch, es remet molt assíduament a conceptes duals, a la lluita que es produeix en el seu procés artístic, si puc expressar-ho amb paraules altisonants. Ja sabem, però, que allò que busca i troba l’artista no sempre es percep en l’obra; podria ser que les tensions que viu Marquès com a artista no s’haguessin traslladat a les seves peces. Al meu entendre, això no és així. Ja se sap que l’art no és una religió, no hi ha dogmes de fe, no existeix un summe pontífex que ens pugui obligar a valorar les coses com el nostre col·lega o el nostre veí. I, tanmateix, jo no veig una manera millor d’interpretar la seva obra que remetent-me a les tensions que emanen d’ella; a la capacitat de captar l’atenció de l’espectador i, de vegades, fins i tot de violentar la mirada del diletant contemporani.

            A quines tensions em refereixo? En primer lloc, a les més bàsiques. El joc que Marquès fa amb l’ús d’unes formes primàries, geometria més o menys perceptible, geometria irregular però on les formes circulars o arrodonides presideixen la visió. Formes senzilles, també. Però aquest joc amb formes simples i naturals es tensiona amb la disposició de l’obra; amb la seva estructura; amb la violència que, en ocasions, comporta la visió d’aquelles peces, de vegades abruptes, on col·lisionen uns elements punxeguts amb uns altres de tous.

La tensió creix si ens atenem als materials amb què son representades aquestes formes que ens sonen, però que tampoc podem atribuir a cap racó del món que els nostres sentits hagin percebut. Materials industrials o postindustrials, com la resina de polièster, agulles de llautó niquelades (Salvador Dalí estaria content, de jove cantava la modernitat dels metalls niquelats), gomes… que conformen la representació d’un món original, que ens remet i no ens remet alhora al nostre món sensible. I els colors? Delacroix (ja que he començat amb ell, prossegueixo) també deia que el primer mèrit d’un quadre és que sigui una festa per a la visió. Les obres de Marquès ho són, almenys per mi. Formes i colors que t’atrapen. Per bé que, d’immediat, aquests colors vius, frescos, em provoquin o em puguin provocar, també, tensions amb les formes violentes (els musclos eclosionats, les agulles que punxen…) on s’insereixen.

En última instància, la tibantor que el conjunt procura deu provenir d’allò que el propi artista manifesta, de la seva preocupació per aconseguir el resultat idoni entre la idea i la seva resolució; entre la voluntat de plantejar dubtes i els acabats perfectes… O potser seria que la perfecció que aconsegueix un artista en plena maduresa com ell continuï semblant imperfecta. Ja ho sabem: corregir moltes coses i no corregir-ne gaires a l’ensems.

Tensions, punts d’inflexió constant. Ja fa temps que l’art ha deixat de ser la mirada harmoniosa que la noblesa i la burgesia cobejava per a les seves estances. Ara, l’art, ha de plantejar dilemes. La mirada de l’espectador ha de ser interrogada. I Antoni Marquès ho fa. I em sembla que ho aconsegueix procurant no repenjar-se mai, dubtant i deixant que nosaltres també dubtem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLEXTEIX LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.
No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que …

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA