Ves al contingut principal

ANTONI MARQUÈS I LA TENSIÓ DISCORDANT


El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu allotja l'exposició Antoni Marquès. Formes del pensar dins del programa "Cardedeu amb l'Art Vigent". Per al catàleg de l'exposició (que reprodueixo aquí dalt) he escrit el text següent:


Delacroix diu en algun lloc que hi ha dues coses que ensenya l'experiència: primer, que caldria corregir moltes coses; segon, que val més no corregir-ne gaires. Sembla una paradoxa, però és una màxima que un pot aplicar al món de l’art, més específicament, a la trajectòria dels grans artistes del passat, però també als artistes que es troben, com Antoni Marquès, al bell mig de la seva fulgència creadora. Corregir o no corregir o, si es vol, en un territori més actual, marcar els límits on l’obra ja està acabada, trobar el punt exacte d’allò que busques amb el teu treball. En els inicis de l’obra de molts artistes comprovem aquesta síndrome del corregir, la constant perseverança del jove que experimenta i experimenta i que, de vegades, no sap com acabar una peça. Amb el pas del temps, l’artista comprendrà que si una obra l’empeny a les constants correccions, a tornar a començar i recomençar, com Sísif i la pedra que ha de pujar pel vessant costerut una i una altra vegada, és que alguna cosa no acaba de quadrar. Alto! Igual de cert que, si l’artista arriba a la maduresa i no veu cap necessitat de corregir res, pot ser senyal d’una autocomplaença viciosa. La tensió és sempre necessària en el treball creatiu.

            I és que allò que jo destacaria en l’obra d’Antoni Marquès del darrer decenni, i una mica més, és la tensió o les tensions que les seves obres contenen. Unes tensions —corregir o no corregir; corregir entre poc i massa— que es troben en la voluntat de l’artista; ell mateix les formula quan, en l’entrevista que li fa la Teresa Blanch, es remet molt assíduament a conceptes duals, a la lluita que es produeix en el seu procés artístic, si puc expressar-ho amb paraules altisonants. Ja sabem, però, que allò que busca i troba l’artista no sempre es percep en l’obra; podria ser que les tensions que viu Marquès com a artista no s’haguessin traslladat a les seves peces. Al meu entendre, això no és així. Ja se sap que l’art no és una religió, no hi ha dogmes de fe, no existeix un summe pontífex que ens pugui obligar a valorar les coses com el nostre col·lega o el nostre veí. I, tanmateix, jo no veig una manera millor d’interpretar la seva obra que remetent-me a les tensions que emanen d’ella; a la capacitat de captar l’atenció de l’espectador i, de vegades, fins i tot de violentar la mirada del diletant contemporani.

            A quines tensions em refereixo? En primer lloc, a les més bàsiques. El joc que Marquès fa amb l’ús d’unes formes primàries, geometria més o menys perceptible, geometria irregular però on les formes circulars o arrodonides presideixen la visió. Formes senzilles, també. Però aquest joc amb formes simples i naturals es tensiona amb la disposició de l’obra; amb la seva estructura; amb la violència que, en ocasions, comporta la visió d’aquelles peces, de vegades abruptes, on col·lisionen uns elements punxeguts amb uns altres de tous.

La tensió creix si ens atenem als materials amb què son representades aquestes formes que ens sonen, però que tampoc podem atribuir a cap racó del món que els nostres sentits hagin percebut. Materials industrials o postindustrials, com la resina de polièster, agulles de llautó niquelades (Salvador Dalí estaria content, de jove cantava la modernitat dels metalls niquelats), gomes… que conformen la representació d’un món original, que ens remet i no ens remet alhora al nostre món sensible. I els colors? Delacroix (ja que he començat amb ell, prossegueixo) també deia que el primer mèrit d’un quadre és que sigui una festa per a la visió. Les obres de Marquès ho són, almenys per mi. Formes i colors que t’atrapen. Per bé que, d’immediat, aquests colors vius, frescos, em provoquin o em puguin provocar, també, tensions amb les formes violentes (els musclos eclosionats, les agulles que punxen…) on s’insereixen.

En última instància, la tibantor que el conjunt procura deu provenir d’allò que el propi artista manifesta, de la seva preocupació per aconseguir el resultat idoni entre la idea i la seva resolució; entre la voluntat de plantejar dubtes i els acabats perfectes… O potser seria que la perfecció que aconsegueix un artista en plena maduresa com ell continuï semblant imperfecta. Ja ho sabem: corregir moltes coses i no corregir-ne gaires a l’ensems.

Tensions, punts d’inflexió constant. Ja fa temps que l’art ha deixat de ser la mirada harmoniosa que la noblesa i la burgesia cobejava per a les seves estances. Ara, l’art, ha de plantejar dilemes. La mirada de l’espectador ha de ser interrogada. I Antoni Marquès ho fa. I em sembla que ho aconsegueix procurant no repenjar-se mai, dubtant i deixant que nosaltres també dubtem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …