El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu allotja l'exposició Antoni Marquès. Formes del pensar dins del programa "Cardedeu amb l'Art Vigent". Per al catàleg de l'exposició (que reprodueixo aquí dalt) he escrit el text següent:
Delacroix diu en algun lloc que hi ha dues coses que ensenya l'experiència:
primer, que caldria corregir moltes coses; segon, que val més no corregir-ne
gaires. Sembla una paradoxa, però és una màxima que un pot aplicar al món de
l’art, més específicament, a la trajectòria dels grans artistes del passat,
però també als artistes que es troben, com Antoni Marquès, al bell mig de la
seva fulgència creadora. Corregir o no corregir o, si es vol, en un territori
més actual, marcar els límits on l’obra ja està acabada, trobar el punt exacte
d’allò que busques amb el teu treball. En els inicis de l’obra de molts
artistes comprovem aquesta síndrome del corregir, la constant perseverança del
jove que experimenta i experimenta i que, de vegades, no sap com acabar una
peça. Amb el pas del temps, l’artista comprendrà que si una obra l’empeny a les
constants correccions, a tornar a començar i recomençar, com Sísif i la pedra
que ha de pujar pel vessant costerut una i una altra vegada, és que alguna cosa
no acaba de quadrar. Alto! Igual de cert que, si l’artista arriba a la maduresa
i no veu cap necessitat de corregir res, pot ser senyal d’una autocomplaença
viciosa. La tensió és sempre necessària en el treball creatiu.
I és que allò que jo destacaria en
l’obra d’Antoni Marquès del darrer decenni, i una mica més, és la tensió o les
tensions que les seves obres contenen. Unes tensions —corregir o no corregir; corregir
entre poc i massa— que es troben en la voluntat de l’artista; ell mateix les
formula quan, en l’entrevista que li fa la Teresa Blanch, es remet molt
assíduament a conceptes duals, a la lluita que es produeix en el seu procés
artístic, si puc expressar-ho amb paraules altisonants. Ja sabem, però, que allò
que busca i troba l’artista no sempre es percep en l’obra; podria ser que les
tensions que viu Marquès com a artista no s’haguessin traslladat a les seves
peces. Al meu entendre, això no és així. Ja se sap que l’art no és una religió,
no hi ha dogmes de fe, no existeix un summe pontífex que ens pugui obligar a
valorar les coses com el nostre col·lega o el nostre veí. I, tanmateix, jo no
veig una manera millor d’interpretar la seva obra que remetent-me a les
tensions que emanen d’ella; a la capacitat de captar l’atenció de l’espectador
i, de vegades, fins i tot de violentar la mirada del diletant contemporani.
A quines tensions em refereixo? En
primer lloc, a les més bàsiques. El joc que Marquès fa amb l’ús d’unes formes
primàries, geometria més o menys perceptible, geometria irregular però on les
formes circulars o arrodonides presideixen la visió. Formes senzilles, també. Però
aquest joc amb formes simples i naturals es tensiona amb la disposició de
l’obra; amb la seva estructura; amb la violència que, en ocasions, comporta la
visió d’aquelles peces, de vegades abruptes, on col·lisionen uns elements
punxeguts amb uns altres de tous.
La tensió creix si ens atenem als materials amb què son representades
aquestes formes que ens sonen, però que tampoc podem atribuir a cap racó del
món que els nostres sentits hagin percebut. Materials industrials o
postindustrials, com la resina de polièster, agulles de llautó niquelades
(Salvador Dalí estaria content, de jove cantava la modernitat dels metalls
niquelats), gomes… que conformen la representació d’un món original, que ens
remet i no ens remet alhora al nostre món sensible. I els colors? Delacroix (ja
que he començat amb ell, prossegueixo) també deia que el primer mèrit d’un
quadre és que sigui una festa per a la visió. Les obres de Marquès ho són,
almenys per mi. Formes i colors que t’atrapen. Per bé que, d’immediat, aquests
colors vius, frescos, em provoquin o em puguin provocar, també, tensions amb
les formes violentes (els musclos eclosionats, les agulles que punxen…) on
s’insereixen.
En última instància, la tibantor que el conjunt procura deu provenir d’allò
que el propi artista manifesta, de la seva preocupació per aconseguir el
resultat idoni entre la idea i la seva resolució; entre la voluntat de
plantejar dubtes i els acabats perfectes… O potser seria que la perfecció que aconsegueix
un artista en plena maduresa com ell continuï semblant imperfecta. Ja ho sabem:
corregir moltes coses i no corregir-ne gaires a l’ensems.
Tensions, punts d’inflexió constant. Ja fa temps que l’art ha deixat de ser
la mirada harmoniosa que la noblesa i la burgesia cobejava per a les seves
estances. Ara, l’art, ha de plantejar dilemes. La mirada de l’espectador ha de
ser interrogada. I Antoni Marquès ho fa. I em sembla que ho aconsegueix
procurant no repenjar-se mai, dubtant i deixant que nosaltres també dubtem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada