dimecres, 26 de juny de 2013

El destructor! Santa Mònica com a símptoma.

Aquest text ha sortit publicat a la revista Bonart, al número 159 (juny i juliol 2013). El reprodueixo aquí tal com s'ha publicat. Com escrivia en el primer paràgraf, quan el vaig redactar no hi havia a penes informació sobre el futur del centre que fins d'aquí poc hauran dirigit Vicenç Altaió i Manuel Guerrero. Fa uns dies es va fer una roda de premsa (al restaurant Casa Leopoldo!) on es van confirmar algunes coses, entre elles, que, en comptes d'una gerència interna, hi haurà una directora del nou centre, la Conxita Oliver. Bona sort, doncs, a la col.lega en la nova feina. En tot cas, tret d'això i dels noms que formaran part del consell assessor que s'havia anunciat, encara no se sap massa bé quines raons han motivat la cancel.lació del projecte anterior ni en què consistirà exactament el nou equipament cultural. Com deia/dic en el meu text, "si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir"; ara per ara, amb l'estiu i les vacances a tocar, encara no puc fer-ho.




Em poso a escriure aquestes línies sobre Arts Santa Mònica sense saber gairebé res. I no per culpa meva, ho prometo. Jo he preguntat per aquí i per allà, però en sabem poques coses. Potser quan aparegui aquest número de Bonart haurà transcendit alguna altra informació, però ho dubto. La impressió és que Mascarell ha procedit com en anteriors ocasions: acabar amb allò que hi havia, encara que no tingui res més bo que oferir per a substituir-ho. Ja ho va fer amb l’antic CoNCA, amb el projecte de Canòdrom… primer va arrasar amb el que tant havia costat de dissenyar o de construir. I com a alternativa inicial, la retòrica.

Ara, passa el mateix. Sabem que el projecte d’Arts Santa Mònica que dirigia Vicenç Altaió des de l’any 2009 quedarà fulminat. Una iniciativa que, com en els altres casos apuntats, havia nascut en el període del Conseller Tresserras i que dilapidarà el Conseller Mascarell. Un amic suggeria la possibilitat que tota aquesta ànsia destructiva no pugui explicar-se més que per vies psicoanalítiques: Mascarell, ressentit per no haver estat Conseller de Cultura en l’últim tripartit, esdevé trànsfuga i s’aplica amb disciplina digna de millor causa a enderrocar tot el que el seu predecessor havia enlairat. Se non è vero

Per mi, la qüestió central, ara, no és jutjar la programació d’Arts Santa Mònica ni jutjar la direcció d’Altaió. Tot és opinable i ens falta perspectiva. Uns adduiran que el tancament del centre que dirigia Ferran Bareblit no s’havia d’haver produït mai, més ara que sabem que el Canòdrom va ser una utopia. Uns altres poden pensar que la feina que es  va fer sota la marca KRTU va ser molt més productiva i coherent que aquesta última etapa. N’hi haurà que defensaran l’estil heterodox de programar Santa Mònica, aquesta suggeridora comprensió de la cultura com una barreja d’art, ciència i pensament, almenys fins que es van veure ofegats per les consignes polítiques.

El nus de la qüestió és la destrucció per la destrucció. Com a alternativa a Arts Santa Mònica, la conselleria i el propi Mascarell han tornat a fer retòrica. En seu parlamentària va dir que el nou centre serà un “laboratori, punt de confluència de la creativitat i generador de continguts que circulin pel territori i internacionalment”. Diguem-ho clar: això i res és el mateix. Si d’aquí un temps, això té alguna concreció, jo seré el primer en aplaudir. Però, ara per ara, em consta que ni ells saben què volen. Jordi Sellas ha dit que la direcció del centre es repartirà entre una gerència interna des de la conselleria i un consell de notables “rellevants i inqüestionables”. Un consell de notables? Per posar-se a tremolar.

I, encara, una altra cosa. Aquesta indefinició se superposa al continu tancament de centres d’art contemporani (Espai Zero, Can Xalant, el perill sobre Can Felipa). No siguem ingenus: al destructor Mascarell les pràctiques artístiques contemporànies no li interessen gens. Un dels motius per argumentar el tancament de Santa Mònica ha estat el descens de visitants (quan és ell qui va forçar la restricció horària de l’equipament). Ell vol la cultura empresarial, el negoci. I per això deixa erm el nostre espai artístic. Poca broma!

Bonart, núm. 159 (juny i juliol 2013)
http://www.bonart.cat/

dilluns, 10 de juny de 2013

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?


No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i que això és el que la humanitat ha fet des de fa segles i segles? Ara, sembla que cal fer-ho d’una nova manera; segons el conseller Mascarell, el model de transmissió de la cultura que hem emprat des de Kant ja no serveix. Cal que una nova tropa de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí.

Una nova tropa, sí, perquè la Ballbé és un símptoma, però no és l’únic. Cal recordar que aquest país ha encomanat la celebració del tricentenari del 1714 a dues persones que també en són, de símptomes: en Mikimoto i en Toni Soler. Per a commemorar els tres-cents anys de la gran derrota no es té en compte ni a historiadors ni a pensadors ni a escriptors ni a artistes… gent mediàtica! Sí, ja sé que el Toni Soler va estudiar història i que escriu regularment a la premsa i que el Miquel Calçada també és un home molt preparat, els seus amics ja es van encarregar d’escampar als quatre vents que ha fet dos màsters a la universitat de Siracusa. Jo no dic que tots ells no tinguin una gran preparació, com la deu tenir Jordi Sellas, nomenat per Mascarell director de Creació i Empreses Culturals, provinent també dels mass media, ell, doncs, un altre símptoma. Ells tindran una gran preparació, no en tinc cap dubte, i no ho expresso amb ironia, però en la vida cadascú és responsable de la seva trajectòria i aquest sobtat desembarcament de personatges mediàtics propensos a la barrila, al ha! ha! ha!, no és fruit de l’atzar. El govern del país no volia pensadors ni escriptors ni professors universitaris…. Dins del periodisme hi havia d’altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor, amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual. La cultura institucional, però, la Generalitat, està optant per oferir gestió i acció cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les riotes i les frivolitats. El ha! ha! ha!

En què consistirà aquesta nova manera d’entendre i d’explicar la cultura? En fer entrevistes a l’estil lleuger de la Ballbé, en construir gags a la manera del programa “Polònia”, en recuperar el concurs de megapubilla que va fer popular Mikimoto? Quan veurem al Toni Soler parlant del 1714, molta gent no esperarà que el Toni Albà aparegui darrere seu fent alguna imitació? Quan la Bibiana Ballbé presenti a Santa Mònica algun creador emergent, no recordarem la seva caricatura televisiva? És això el que es busca? Hi ha algun ingenu que pensa que la cultura tindrà un major grau de socialització amb personatges mediàtics? Si això fos així, per què els consellers de la Generalitat no són substituïts pels seus clons televisius? (Com deia l'humorista Cassen… “és broma”.) L’últim programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses. Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat. Entre la gent de la televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.

La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura,  és clar que sí. Però la transmissió de la cultura ja està inventada. Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!