dimecres, 25 de setembre de 2013

CRITS I SILENCIS. ART I (IN)DEPENDÈNCIA



En el portal A-DESK s'ha publicat un monogràfic que, sota el títol beuysià "Com explicar Catalunya a una llebre morta", aplega un seguit d'articles que reflexionen sobre el procés sobiranista de Catalunya des de la perspectiva del món de l'art i, lògicament, del sistema cultural català.

Us adjunto el link de la meva aportació per si us pot interessar el debat que, al costat dels altres companys del monogràfic, es pugui generar.


Versión española:

GRITOS Y SILENCIOS. ARTE E (IN)DEPENDENCIA



English version:

OUTCRIES AND SILENCES. ART AND (IN)DEPENDENCE



dissabte, 14 de setembre de 2013

LA CULTURA DE LA RIOTA… O EL SILENCI DE LA CULTURA?


El 10 de juny passat vaig publicar en aquest mateix bloc un text titulat “Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?”. Poc després, el portal Núvol el va enllaçar al seu espai cibernètic. L’explosió va ser absolutament inesperada. Les xifres habituals de visites del meu bloc van disparar-se exponencialment, on habitualment hi ha dues-centes lectures, n’hi havia dos mil. A Núvol, si no vaig errat, en uns moments va ser tal l’afluència que hi va haver un col·lapse. A la fi, l’entrada ha estat una de les més visitades de la història del portal. I la més visitada, i de lluny, del meu bloc, es porten més de vint-i-tres mil lectures, això sense comptar que, en aquests processos virals, algunes coses d’internet agafen una cosa així com vida pròpia i la seva difusió ja no té cap tipus de control. (Potser aquestes xifres semblen poca cosa, però si tenim en compte que el meu llibre d’assaig més venut em sembla que va ser d’uns cinc mil exemplars, la cosa té una dimensió estratosfèrica en l’àmbit de la cultura.)

Havent passat aquella tempesta cibernètica, no puc estar-me de fer algunes reflexions. I ja se’m perdonarà que parteixi d’aquesta anècdota personal. La primera i, per mi, la més important és d’ordre general. Aquella explosió, aquella difusió del text i totes les opinions que va generar en favor i en contra, no ha servit de res. El possible debat que les opinions creuades van generar ha quedat diluït. Ja ho deia Borges, el periodisme escriu per a l’oblit, i aquest episodi ho tornaria a corroborar.

D’entrada, una de les raons d’aquesta prompta dilució pot ser deguda a què gairebé ningú del periodisme oficial (escrit, radiofònic o televisiu) es va fer ressò de l’enorme polèmica que el meu text havia generat a la xarxa. Dic que gairebé ningú perquè que jo sàpiga sí que se’n van fer ressò Vilaweb, El Punt i, òbviament, Núvol. I també dos articulistes del diari Ara, diari on escriu la Bibiana Ballbè, que em fotien canya. Poca cosa més. I això que el meu text contenia una crítica intrínseca al periodisme cultural, a la seva possible banalització.

Consti que no ho dic per vanitat meva, edat massa provecta per a conrear-la, però en d’altres ocasions, quan a la xarxa se n’arma una de grossa, els mitjans convencionals s’hi acosten i, en aquesta ocasió, no va ser així. Espero que no fos per gremialisme o per covardia, per no haver de pronunciar-se sobre si jo tenia raó o no quan deia que el desembarcament en el terreny de la cultura d’aquells companys seus als quals jo esmentava (la Ballbè, el Mikimoto, el Toni Soler) era un símptoma de frivolització.

Una segona reflexió: la gent entén el que vol. És cert: entenem, jo també ho faig, ben segur, el que volem. Jo, ara, repetiré el que deia en el meu text original, que no tinc res en contra de la Bibiana Ballbè. Però una part dels qui llegeixin la frase diran que no és veritat, que és una enganyifa. Ho expressaré d'una manera molt més diàfana: el nus del meu escrit anava dirigit al Conseller Mascarell, a la seva deriva industrialitzadora i frivolitzadora de la cultura catalana. Insisteixo: jo parlava d'aquests personatges mediàtics com a símptomes d'una determinada política cultural per part de la conselleria. Però no em posava en la seva vàlua com a periodistes o com a humoristes.

No cal que m'encaparri, però. Alguns diran que això no és cert, com ja han fet: que si m'aprofito de la Ballbè per treure la meva "mala llet"; que faig com la Rahola (això sí que m'ha dolgut!); que si tinc enveja de la meva condició d'anònim professor universitari i busco els meus minuts de popularitat; que citava el programa “L’hora del lector” perquè formava part de la seva camarilla, cosa que és incerta... fins i tot hi va haver un que es fa dir filòsof que va argumentar (sic) que els qui esmentem críticament a la Ballbè hem d'anar al psicoanalista perquè, en el fons, venia a dir, la periodista ens "fot calents".

En realitat, no sé si hi va arribar a haver debat real sobre quines són les polítiques culturals a Catalunya, que era la meva intenció. La cosa va acabar sent, en bona mesura, un posicionament sobre si ens cauen bé aquells periodistes o no ens cauen bé. I a mi, això, no m’interessa gens. Que cadascú faci la seva feina. La qüestió és si és legítim que els àmbits de la seva feina, el mitjans periodístics, s’ampliïn al territori tradicional de la cultura. Molts dels qui van indignar-se amb el meu escrit no volien entrar en el debat que jo proposava: el que feien era deslegitimar-me, com els exemples que he posat testimonien. Una vella tàctica del qui té poques idees: ells es posen en el paper de pallasso savi, de cara blanca, i a mi m’atorguen el paper d’august babau i malintencionat.


En fi, malgrat tot, amb insults i deslegitimacions, l’experiència ha estat molt engrescadora. Encara que fos efímera, aquella explosió a la xarxa sobre temes culturals, en comptes d'assumptes polítics o econòmics, va ser interessant. La llàstima és que el nus de la qüestió, la política cultural de la Generalitat, continua sent “peccata minuta” per als opinadors oficials i, més greu encara, pels partits polítics. El silenci, preval. El conseller Mascarell continua fent rodes de premsa, conferències, aparicions a tort i a dret mentre la seva conselleria continua amb dèficits majúsculs. Però és que la cosa de l’aparador la sap gestionar com ningú!