Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

BON 2015!

ARA MIREM ENDAVANT, COI! (A mode de pamflet)

Aquest text ha aparegut en el darrer número de la revista Bonart(núm. 168; desembre/gener, 2014/2015). Forma part d'un dossier titulat Art(s) i context a Catalunya, sis reflexions. Propostes per reflexionar i per millorar alguns interrogants sobre el món de l'Art a Catalunya, amb textos de Ricard Planas, Pilar Parcerisas, Arnau Puig, Montse Badia, Mercè Alsina i aquest mateix.

Ohé partisans, salvem la cultura!, un projecte de Francesc                                                   Abad/AcVic. http://artscoming.com/ca/Articulo/ohe-partisans-salvem-la-cultura/



Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo responc: com vulguem que sigui. Aquest hauria de ser el primer axioma: convence’ns que no necessitem administracions públiques que ens constrenyin, que no podem ofegar-nos en la mediocritat i la covardia que ens envolta, que podem aixecar-nos de la misèria en la que alguns als qui la cultura no els importa ni un borrall ens volen sumir. Sí, ja sé que això no són més paraules, …

VINDICACIÓ DEL DIBUIX

La temporada d'exposicions a Barcelona ha arrancat amb força. O això em sembla. El MNAC, que ja va començar amb l'oferta de la seva esplèndida remodelació de la col.lecció d'art modern, com ja vaig assenylar aquí mateix, ofereix la "maniobra" de Perejaume i l'exposició Casagemas; Fabra i Coats ja ha començat la nova temporada que dirigeix Martí Peran; el MACBA segueix amb els nous plantejaments expositius; a la Fundació Miró hi ha la nostra "Barcelona, zona neutral"... Tinc la impressió que feia temps que no era necessari acudir al Caixaforum per veure algunes de les millors exposicions a la ciutat. En tots els casos esmentats, o almenys en la majoria, ens trobem amb projectes que compten amb pressupostos més o menys importants, sobretot si tenim en compte la penúria cultural que arrosseguem. En canvi, hi ha una exposició que, a Barcelona, s'ha construït amb pocs diners, però amb molta imaginació. 

Em  refereixo a "Traç. El dibuix com a eina…

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo ca…

UN NOU MNAC. UNA GRAN NOTÍCIA

El Museu Nacional d'Art de Catalunya ha arrossegat una sèrie de mals endèmics que jo resumiria en dos problemes consecutius. D'una banda, un fons on, fora el romànic i el gòtic, hi ha pocs autors de gran renom. La història de l'art català dels segles XVIII i XIX és la que és, en bona mesura conseqüència de la situació administrativa de la "nació" que representa. Els països que no han tingut poder no han generat un patrimoni similar als que sí que l'han posseït i l'han exercit. Ras i curt! (Els Estats que han tingut aquest poder ja s'han encarregat, a més, de reforçar el prestigi dels "seus" artistes o dels seus espolis per mitjà dels seus propis museus.) Segonament, ja sabem que la història de l'art català del segle XX, Catalunya l'ensenya atomitzada per mitjà dels museus monogràfics (Picasso, Miró, Dalí, Tàpies) i del MACBA. D'una altra banda, els successius directors del MNAC no van saber veure que, amb un fons tan peculiar (o …

ESTEM CONVOCATS! FEM DEMOCRÀCIA!

MANIFESTAR-SE (O NO) I L'ESQUERRA

No entenc perquè hi ha persones (fins i tot amics, i estimats) que es pensen que perquè no van anar a la manifestació d'ahir, poden donar lliçons de compromís contra el capitalisme, contra les injustícies del sistema (a Catalunya i a Espanya) als qui sí que hi vam ser.
No entenc perquè hi ha persones (que aprecio intel·lectualment) que pensen que es poden posar per damunt de les molt variades inquietuds que van portar tota la gran quantitat de persones a la manifestació i ajusticiar-nos a tots verbalment dient que allò era un “parc temàtic de l’independentisme”.
No entenc perquè hi ha artistes i pensadors (a qui segueixo) que han fet broma amb el fet que els qui vam anar a la manifestació vam acceptar portar un uniforme (de groc, de vermell), deslegitimant-nos a tots, fins i tot posant fotografies de l’exèrcit nazi com a eix visual comparatiu. (Recordo que en les vagues obreres del cinturón rojo també hi havia molts uniformes i els estudiants d’aleshores els assumíem com a propis. A…

PERIODISME I PODER: MÉS PREGUNTES

Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un text on em feia algunes preguntes sobre els protocols que imposen les institucions en el món de la cultura. Ho podeu llegir aquí. Vull continuar fent-me preguntes. En aquest cas, sobre el periodisme i el poder.



"Hi ha moltes coses a dir en favor del periodisme modern.En donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacteamb la ignorància de la comunitat." (Oscar Wilde)
1. Enllaçant amb les preguntes de fa uns dies, i arran de la mort aquest estiu de l’amic Jaume Vallcorba, se m’ocorre la següent qüestió: per què els mitjans, quan es mor algú del món de la cultura, a qui primer demanen l’opinió és als polítics? No és més lògic que opinin els col·legues del difunt que no els mers administradors els quals, moltes vegades —es nota d’una hora lluny—, no saben quines són les veritables aportacions del diguem-ne interfecte. Als periodistes els interessa de debò informar als seus usuaris del valor de l’obra de qui ha mort? O nomé…

YO NO SOY JORDI PUJOL

Yo no soy Jordi Pujol. Nunca estuve de acuerdo con sus políticas y no siento ninguna pena por la confesión de un anciano que siempre actúo en favor de su clase social y --ahora lo sabemos-- en favor de su propio clan. Yo y tantos otros catalanes no somos Jordi Pujol. Siempre me molestó, en sus larguísimos años de mandato, que cuando viajaba por España tuviese que aclarar que los que sufríamos en primer lugar la política sectaria de Pujol éramos los catalanes o, al menos, algunos catalanes.

Yo no soy Jordi Pujol. Pero ahora en España se está poniendo de moda aprovecharse de la "confesión" del expresidente para poner en entredicho el proceso soberanista. Resulta que saber que los políticos catalanes pueden ser corruptos deslegitima la voluntad de una parte muy importante del pueblo catalán de poder decidir su propio futuro. Pues no, señoras y señores. Que la derecha catalana es tan detestable como la derecha española lo sabemos muy bien muchos más de los que algunos piensan, au…

BARCELONA Y LA CULTURA. MIS RESPUESTAS A LA ENCUESTA DE LA VANGUARDIA

1. ¿Qué papel considera que juega Barcelona en el mapa cultural global?
Un papel fundamental como referente, pero sólo del arte del pasado, no del actual. El románico, el barrio gótico, el modernismo, Gaudí, Picasso, Miró, Dalí, Tàpies más lejos… son reclamos turísticos, pero no se están planteando para generar conocimiento, para dialogar con la cultura del presente, la autóctona y la exterior. La creación y el pensamiento en Cataluña son fuertes, pero no se les ofrecen estrategias para comunicarse con los centros de decisión y con los discursos del mundo global.
2. ¿Qué carencias detecta?
Los responsables de la Generalitat hablan mucho de la cultura catalana como elemento vertebrador, pero les interesa poco (el presupuesto tan bajo que el Govern le dedica a la Cultura lo confirma) y confían muy poco en el tejido cultural existente. Parece que han optado por la banalización, por el aterrizaje de personajes mediáticos en el campo de la cultura y por desatender a los profesionales del sect…

ALGUNES PREGUNTES QUI SAP SI IL·LUSES SOBRE LA CULTURA I ELS PROTOCOLS DE LA POLÍTICA

"Els bons modals, sense estudi, intel·ligència o sensibilitat tendeixen a convertir-se en mer automatisme; l'erudició, sense bons modals o sensibilitat, és pedanteria; l'habilitat intel·lectual, sense d'altres atributs més humans, és admirable només en la mesura en què ho és la brillantor d'un nen prodigi dels escacs; i les arts, sense context intel·lectual, són pura vanitat." (Thomas S. Eliot) 
1. Per què en les estrenes de les arts escèniques els polítics i càrrecs de l'administració es posen en les primeres files? És que ells hi entenen més que els professionals del sector o els crítics que n'han de parlar? O més que el públic que ha pagat l'entrada religiosament i que ha de seure lluny de l'escenari? Molts bons modals en aparença, però pedanteria de fons; s'aprofiten del càrrec, ras i curt.

2. Per què en les inauguracions de les exposicions els comissaris han d'atendre a les autoritats i explicar-los coses que, a l'engròs, no co…

JO, CONFESSO. (Ballbè, Mikimoto, Soler... i el futur de la cultura catalana)

Il·lustració: Manel Bayo (www.manelbayo.com)

Quan vaig penjar al meu bloc, just fa un any,  aquell text Bibiana Ballbè com a símptoma. La cultura de la riota no sabia que, d’alguna manera, estava fent una profecia. Efectivament, en aquests dotze mesos, hem vist que els símptomes dels quals parlava han esdevingut realitats: els mediàtics (els dos comissaris del tricentenari, Miquel Calçada i Toni Soler, i la Bibiana Ballbè) s’han apoderat del sector de la cultura, tenen pressupost (de la Generalitat, de l’Ajuntament, de TV3...) i el fan servir per aplicar un pla que ens ha de dur a un estadi de prosperitat que mai no ha conegut la cultura catalana en els darrers anys.  Sí, jo estava equivocat.  Ho confesso i em pregunto com podré redimir-me de totes les mentides que he dit.

Fa pocs dies, vaig veure la llum. Va ser quan vaig llegir que el Toni Soler, com a comissari del Tricentenari per part de l’Ajuntament, havia presentat un projecte de la Bibiana Ballbè titulat « fàbrica futur Barcelon…

LA VIOLÈNCIA I ELS SEUS INTÈRPRETS

"Al río que todo lo arranca lo llaman violento, pero nadie llama                                                                  violento al lecho que lo oprime."  Bertolt Brecht


No m'estendré en massa retòriques. Cadascú pot pensar el que vulgui sobre les jornades de lluita a què estem assistint al barri de Sants arran del tancament (i trencament) de Can Vies. Suposant que hi hagi pensament, és clar. No serà que tots aquells que repudien la violència explícita (cremar contenidors, maquinària o una furgoneta de TV3...) es deixen portar per l'aparença sense buscar-ne les causes? El poema de Brecht amb què encapçalo aquest post ja ho suggereix: la violència explícita no respon més que a un estat de les coses on, al meu parer, la ignomínia del sistema ha arribat a uns límits que el sentit comú no pot tolerar.
Ho tornaré a escriure: la violència real, la del llit del riu d'aquesta malsana democràcia on sobrevivim, és la que ex…

NUNES EN EL MACBA

¡Ha llegado la hora, José Maria, amigo! La foto original de la pieza de Nunes en el MACBA es de Valentín Roma; el añadido del propio Nunes es una foto que le realizaron en Lisboa, el zapato que asoma por debajo es el mío. Creo que Nunes ahora mismo está allí, en el museo, junto al monitor, explicando a quien quiera oírle todo aquello que él sabía explicar tan bien sobre su cine y sobre la sociedad.
Hace un par de años me refería desde este mismo bloc a la injusticia que el sistema artístico catalán había tenido con la obra de Nunes. Decía entonces que Joaquín Jordá y Pere Portabella han tenido un conocimiento y un reconocimiento infinitamente mayor que el de Nunes. ¿Por qué? Acaso, ¿la obra de estos dos cineastas es tan proporcionalmente mejor que la del autor deNoche de vino tinto? Habrá personas que lo sostengan y otros que sostengan lo contrario. Pero lo objetivo es que unos tuvieron trampolines institucionales des de los que se difundieron y se valoraron sus trayectorias y Nunes, p…

Antoni Padrós Story

(Este texto ha aparecido, en forma de reseña del pack de DVD Antoni Padrós. El cinema i els seus marges en el número 37, 1er semestre de 2013, de Secuencias. Revista de Historia del Cine.)

Antoni Padrós StoryAntoni Padrós podría ser uno de esos Bartleby de la creación contemporánea que Enrique Vila-Matas ha reivindicado en su obra. Un Bartleby singular y original. No suele hablarse demasiado de los Bartleby del arte, de aquellos creadores del mundo visual que, en un momento de su singladura, deciden abandonar una posición preeminente en el campo institucional de lo artístico. Padrós es uno de ellos. A los treinta años, su carrera como pintor parecía dibujarse con un futuro de los que los cursis llaman “prometedor”: ligado a la prestigiosa Sala Gaspar de Barcelona, en 1966 participa en una exposición colectiva, “Nuevas expresiones”, junto a artistas hoy de larga trayectoria, como Eduardo Arranz-Bravo, Bartolozzi, Sílvia Gubern, Àngel Jové o Robert Llimós, entre otros; con un padrino en …