Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2014

LA BANALITZACIÓ DE LA CULTURA

LA BANALITZACIÓ DE LA CULTURA (i 3)
“La Barbie és una d’aquestes modes  la popularitat de les quals  et fa perdre tota fe en l’espècie humana.” Connie Willis



En els darrers mesos, a propòsit dels debat generats per uns textos meus sobre l’aterratge de certs personatges televisius en el món de la cultura, o sobre la pròpia frivolitat amb què, sovint, la cultura és tractada a la televisió, alguns m’han acusat d’elitista, de defensar els suposats privilegis amb què compten els artistes, els creadors, els crítics, els gestors, els pensadors, els docents... Que en el món de la cultura hi ha capelletes i prebendes, no ho negaré, el color bru de la sala on escric m’ho impedeix. La gent també hauria de saber que, fora de quatre privilegiats, habitualment els sous que es paguen a la televisió són molt més substanciosos que els de la majoria de cenacles culturals. Per què? No perquè tinguin més formació universitària; se suposa que en el seu mitjà es mouen més diners, hi ha la publicitat, les mesure…

¿CINE Y REVUELTA?

(Este texto se publicó en su versión original en catalán en la  revista Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres, núm. 189, febrer i març del 2013: http://issuu.com/revista_quadern/docs/quadern_189_issu)

En los años sesenta y setenta el cine era entendido como un arma ideológica por parte de muchos creadores y de muchos espectadores. La cosa venía de lejos. En los inicios de la revolución soviética, los dirigentes políticos trabajan con la idea de que “el cine es el mejor instrumento de propaganda”, una concepción del medio que encontramos explícita o implícitamente en Lenin, en Trotsky, en Lunatxarski. Más tarde, Joseph Goebbels, el Ministro de Propaganda de Hitler, insistió en esta idea aunque, en su caso, más que utilizar las películas para enardecer a la población en favor de algún tipo de revuelta, las quería hacer servir como entretenimiento para hacer olvidar a la población alemana las penurias de la guerra. Más allá del uso de medios cinematográficos por parte del poder (t…

CINEMA I REVOLTA?

CINEMA I REVOLTA? O LES CAUSES D’UNA IMPOSSIBILITAT?

Joan M. Minguet
(Aquest text es va publicar a la revista Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres, núm. 189, febrer i març del 2013: http://issuu.com/revista_quadern/docs/quadern_189_issu)

En els anys seixanta i setanta el cinema era entès com a una arma ideològica per part de molts creadors i de molts espectadors. La cosa venia de lluny. En els inicis de la revolució soviètica, els dirigents polítics treballen amb la idea que el “el cinema és el millor instrument de propaganda”, una concepció del mitjà que trobem explícitament o implícita en Lenin, en Trotsky, en Lunatxarski. Més tard, Joseph Goebbels, el Ministre de Propaganda de Hitler, va insistir en aquesta idea, tot i que en el seu cas, més que utilitzar les pel·lícules per encoratjar la població a favor d’algun tipus de revolta, les volia fer servir com a entreteniment per fer oblidar la població alemanya les penúries de la guerra. Més enllà de l’ús dels mitjans cinematogràf…