Ves al contingut principal

LA BANALITZACIÓ DE LA CULTURA

LA BANALITZACIÓ DE LA CULTURA (i 3)

“La Barbie és una d’aquestes modes 
la popularitat de les quals 
et fa perdre tota fe en l’espècie humana.”
Connie Willis




En els darrers mesos, a propòsit dels debat generats per uns textos meus sobre l’aterratge de certs personatges televisius en el món de la cultura, o sobre la pròpia frivolitat amb què, sovint, la cultura és tractada a la televisió, alguns m’han acusat d’elitista, de defensar els suposats privilegis amb què compten els artistes, els creadors, els crítics, els gestors, els pensadors, els docents... Que en el món de la cultura hi ha capelletes i prebendes, no ho negaré, el color bru de la sala on escric m’ho impedeix. La gent també hauria de saber que, fora de quatre privilegiats, habitualment els sous que es paguen a la televisió són molt més substanciosos que els de la majoria de cenacles culturals. Per què? No perquè tinguin més formació universitària; se suposa que en el seu mitjà es mouen més diners, hi ha la publicitat, les mesures d’audiència i, dins dels barems del capitalisme, això compta molt més que fer un concert o una obra de teatre o un espectacle de màgia en una sala petita; i compta més, també, que fer una classe a la universitat, sens dubte.

Més enllà de casos concrets, m’agradaria aportar unes breus reflexions sobre això que en diem banalitzar la cultura. I sobre el presumpte elitisme. La nostra societat viu en una cruïlla de concepcions culturals: d’una banda, la tradició il·lustrada, aquella que entén l’art i la cultura com a un element fonamental per a la formació de l’individu; d’una altra, la cultura de masses, la irrupció de la “massa” (aquest ens informe i indefinit, del qual tots en formem part) com a destinatària d’una cultura on la formació individual es tensiona amb la necessitat d’entretenir la col·lectivitat; finalment, hi ha la concepció antropològica, aquell ensenyament que ens van oferir els mestres de l’antropologia moderna, especialment Claude Lévi-Strauss, segons el qual els sistemes culturals d’una societat són complexos i tots els elements en formen part.

En aquest plantejament de valors encreuats, el debat no pot plantejar-se entre elitisme i populisme. Aquestes tres conceptes sobre la cultura conviuen i han de conviure. No sembla que puguem —ni que convingui— viure aïllats, envoltats de llibres, de pintures i de partitures i aliens a la democratització de la cultura, però tampoc podem caure en el parany de pensar que tot registre cultural parteix de la mateixa base o ofereix uns mateixos fruits. Els qui viuen hores i hores enganxats a la televisió, si puc agafar el mitjà com a exemple, tindran una formació limitada, ni que totes aquestes hores les passessin veient documentals presumptament instructius. La cultura banal també es cultura, d’acord, és una de les parts que defineix la nostra societat, però no per això deixa de ser banal.


Hans Magnus Enzensberger ja fa anys que es va referir al concepte d’analfabet secundari com a paradigma de la cultura tensionada dels nostres temps. I no ho feia amb un to malenconiós, com si volgués tornar al segle XVIII; jo tampoc voldria, m’agrada el temps que m’ha tocat de viure. L’escriptor alemany, però, partia de dades més o menys objectives. Deia, això era l’any 1986, que un de cada tres habitants del nostre planeta viu “sense l’art de llegir i sense l’art d’escriure”; ha estat instruït, no és un analfabet absolut, però se’l pot qualificar d’analfabet secundari perquè viu aliè a la cultura formativa, a la transmissió de pensament i al contrast de discursos per mitjà del llenguatge verbal. Enzensberger ho explicava així, mig burleta:

“La figura que hace ya tiempo que domina la escena social es la del analfabeto secundario. Le va bien, puesto que no sufre por la atrofia de memoria que le aqueja […]. No tenemos, así pues, que preocuparnos por él. Contribuye a su bienestar el hecho de que el analfabeto secundario no tiene ni la menor idea de que es un analfabeto secundario. Se tiene por bien informado, es capaz de descifrar las indicaciones para el uso de los objetos que compra, los pictogramas y los cheques, y se mueve en un mundo que le aísla herméticamente de todo cuanto pueda inquietar a su conciencia. Es impensable que naufrague en el mundo que le rodea. Es él el que le ha producido y formado para garantizar su estabilidad y permanencia. El analfabeto secundario es producto de una nueva fase de la industrialización.”

Enzensberger no sabia, aleshores, que un nou element vindria a incrementar la tensió entre les concepcions culturals de la nostra contemporaneïtat: Internet, Facebook, Google, els anomenats “telèfons intel·ligents” (quin oxímoron!)… Tot aquest avançament tecnològic tan interessant i potencialment democratitzador que, de vegades, produeix l’aïllament d’un sector gens menyspreable d’individus que es comuniquen per mitjà de la tecnologia…

Sí, tot forma part de la nostra cultura. Però no tot registre cultural pot llegir-se en un mateix rang. Primer, perquè quan les televisions ofereixen continguts dirigits a l’entreteniment, a la riota, només poden aspirar a un petit (de vegades, minúscul) percentatge de formació o de sensibilització. Segon, perquè encara que volguessin, la història de la filosofia ja fa temps que ens han indicat que és a través de la paraula que la humanitat ha aconseguit els seus màxims vèrtexs.

Sí, la cultura banal també és cultura, però continua sent banal. Millor la cultura banal que la barbàrie? És clar que sí. Però no cal barrejar els conceptes. Tinc la impressió que, en els darrers temps, hi ha hagut molta confusió en la cultura catalana: els  culebrots de TV3 no són alta cultura per més que bons dramaturgs hi estiguin implicats: només cal fixar-se en els pèssims diàlegs que els guionistes construeixen, en els personatges previsibles que diuen aquells diàlegs o, potser el que encara és pitjor, en l’ús d’un llenguatge cinematogràfic tan pobre i esmorteït com els dels culebrots sud-americans.



Que aquest registre cultural ha d’existir, és indubtable. Però el que no pot acceptar-se és que ens vulguin fer creure que veure un episodi de “La riera” (o de qualsevol culebrot de la història de la televisió catalana) és com assistir a una representació d’una obra teatral de Tennessee Williams (o de Benet i Jornet). O que veure un reportatge sobre una exposició amb plans desbocats i presentadors sexis és com veure un mateix aquella exposició.

Això és ser elitista? No, home, no. És que alguns volen fugir de l’analfabetisme secundari, per més rialler i súper modern que te’l vulguin vendre. 

Comentaris

  1. Comparteixo: però ara és pitjor, ja hem entrat a l'era de l'analfabet terciari, i a tv3, una redundància.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”