Ves al contingut principal

NO HAGÁIS CASO A DAVID TRUEBA. (No es amor; es política.)


Este es un mensaje para mis amigos españoles: os quiero pedir que no hagáis caso de las palabras que David Trueba pronunció en la ceremonia de entrega de los Goya. Ya sé que Trueba parece un tipo normal, incluso que presenta un aire como de sabio distraído. Al oírlo pensé que quizás todo se debía a ese síndrome tan peligroso, el síndrome del premiado: te dan una condecoración, te ofrecen la posibilidad de hablar por medio de un micrófono y empiezas a decir tonterías sin ser consciente de ello. Me refiero, claro está, a ese mensaje que Trueba os lanzó a los españoles: "ir más a Cataluña a decirles que les queremos"Doy por supuesto que su intención era buena, lo dijo después de recordar la muerte reciente de la periodista catalana Tatiana Cisquella, pero la historia está repleta de torpes buenas voluntades. Amigos míos: yo deseo que vengáis siempre que queráis a Cataluña, pero, por favor, no lo hagáis para decir que queréis, estimáis o amáis a los catalanes. Porque, digámoslo claro y vosotros —Begoña, Luis, José Luis, Manolo, Marina, Miguel, Julio...— lo sabéis muy bien, el problema catalán (o, mejor dicho, el problema español) no tiene nada que ver con el amor, es un problema estrictamente político.

Aun suponiéndole buena voluntad, Trueba hubiese tenido que rectificar, convocar de inmediato una rueda de prensa y, con su pose de no haber roto nunca nada, tendría que haber explicado que su expresión era un error. Primero, porque da a entender que los catalanes somos como unos animales faltos de cariño a los que, solamente con una palmadita en la espalda o una caricia o, si es necesario, un beso nada lascivo, nos pasaría la rabieta independentista. Segundo, porque también da a entender que vosotros sois una tribu despiadada, antipática y amargada que nunca manifestáis buenos sentimientos o, al menos, no hacia los catalanes.

No, amigos, vosotros sabéis que lo que algunos llaman el proceso soberanista no se arregla con buenas palabras ni con expresiones sentimentales. Estamos frente a un problema político de enjundia. Un problema que algunos concentran en Cataluña, pero para mí el diagnóstico es equivocado: se trata del “problema español”, el de aquellos políticos y periodistas que permiten o difunden patrañas, la mayoría de ellas concentradas en cuestiones lingüísticas. A ellos, que en su mayoría hablan una sola lengua peninsular, les enfurece que en Cataluña seamos, como mínimo, bilingües. Y se inventan que el valenciano es una lengua distinta del catalán; o que en Aragón se habla una lengua a la que da miedo definir como catalán; o la justicia dictamina que el deseo de una sola familia debe cambiar los usos lingüísticos de toda una clase o de una escuela; y así un día y otro día y al siguiente… ¿Dónde ha denunciado David Trueba estas barbaridades?

En realidad, Trueba no es tan inocente como parece. A las pocas horas de lanzar ese mensaje de amor, era entrevistado en una radio catalana y allí despejó todas las dudas: para él, la Constitución española está bien hecha y el “derecho a decidir” es una abstracción. Efectivamente, Trueba quiere que nos queráis para que todo siga como hasta ahora. Por tanto, su mensaje sentimental era un engaño, él también sabe que estamos frente a un debate político y ya se ha posicionado.

¡Qué pena! Creo que vosotros estaréis de acuerdo conmigo. Sabéis que, para mí, la cuestión no es si Cataluña se independizará de España o no; la cuestión es si realmente existe coraje democrático para permitir que el pueblo de Cataluña se exprese libremente, un individuo igual a un voto. Eso no es ninguna abstracción, señor Trueba, a eso se le llama democracia. Y cuando la ejerzamos veremos los resultados: unos habrán ganado y otros habrán perdido. No hace falta que os recuerde que yo y tantos otros hemos perdido sucesivamente en las votaciones: votamos no a la Constitución; votamos no a la entrada a la OTAN; nunca hemos votado a los partidos que han gobernado ni en Cataluña ni en España… y, sin embargo, hemos aceptado las reglas del juego. Es curioso —o no tanto— que tanto la derecha como la izquierda parlamentaria española (junto a Trueba y tantos otros presuntos intelectuales), cuando han visto que los resultados de una consulta en Cataluña podían ser adversos, han empezado a romper el juego. Y, ahora, preguntar al pueblo catalán su futuro es una abstracción.


En resumen, queridos amigos, Cataluña es también vuestra tierra si así lo queréis, pero no hagáis caso a David Trueba, más que amor necesitamos vuestro apoyo político para que la democracia triunfe. Y luego, ya veremos.

Comentaris

  1. Impecable... des-de el Montseny, sense ser ïndepe"del tot, ja que soc Argentí, t'envio una abraçada enorme, d'aquelles que fan sonar el cos, i dic: endavant Catalunya!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic Galimatias, tu ja ets independent, el teu país es va independitzar d´espanya fa segles, renunciaries a la teva independència?Imagino que no, no ens vols el mateix be per a nosaltres?

      Elimina
  2. El teu article em sembla, senzillament, EXCELS. D'obligada lectura.
    Jo vaig pensar el mateix que tu quan vaig sentir en Trueba i les llepades de cul posteriors als mitjans catalans, però tu ho has sabut expressar perfectament.
    Salutacions.

    ResponElimina
  3. ... excelente análisis, espléndida exposición, saludos...

    ResponElimina
  4. Pues noi no li faré cas pensava que era dels nostres...Hostia de tio...ja em cau malament.

    ResponElimina
  5. "De las Aguas Mansas libreme Dios, que de las Bravas ya me guardo yo" dicho Colombiano.

    ResponElimina
  6. La sinceritat ajuda a coneixer i comprendre... fem-nos abanderats de la veritat i claredat dels problemes!!!

    ResponElimina
  7. M'agrada el que dius "Un problema que algunos concentran en Cataluña, pero para mí el diagnóstico es equivocado: se trata del 'problema español'", un problema que es diu nacionalisme espanyol.

    Us comparteixo un article que he escrit i que em serveix per explicar molts malentesos respecte a l'independentisme:

    http://www.jordioriola.blogspot.com.es/2014/02/no-es-aixo-david-trueba.html

    ResponElimina
  8. Benvolgut senyor Minguet: tot i que jo només sóc un llicenciat (en Dret, concretament) i vostè és un doctor, deixi'm que el repliqui: quin problema hi ha amb el fet que en David Trueba animi la gent de la resta de l'Estat que vingui a Catalunya a dir-nos que ens estimen? Comparteixo amb vostè que amb aquest missatge s'ha posicionat políticament, però repeteixo, quin problema hi ha? Que s'ha posicionat del bàndol unionista, potser? O que ha volgut fer passar un missatge polític per un missatge d'amor? Perquè, des del moment en el qual en Trueba esmenta un territori polític (en aquest cas, Catalunya), jo interpreto que el missatge, a banda d'amorós, també és polític: al cap i a la fi, una cosa no és incompatible amb l'altra.

    Per tant, jo no em sento enganyat per en David Trueba.

    I ja que vostè, senyor Minguet, eleva el problema a l'àmbit espanyol, deixi'm que jo l'elevi encara més: el problema no és ni tan sols espanyol, sinó de la legislació internacional: d'una banda, vostè és molt més culte que jo i sabrà que, en el Dret constitucional comparat, són molt escasses les Constitucions que reconeixen o han reconegut el dret d'autodeterminació dels territoris autònomos o federats que formen part de l'Estat en qüestió. Per tant, seria complicat demanar a Espanya que modifiqués la seva Constitució per tal de reconèixer aquest dret de Catalunya, atesos els pocs precedents en el Dret comparat.

    De l'altra banda, hi ha el supòsit d'una possible DUI: vostè sabrà també que Catalunya tindria molt difícil un reconeixement internacional com a Estat independent per part de la majoria dels Estats del món, si tenim en compte que Catalunya (agradi o no) no es tracta de cap colònia espanyola, ni està ocupada militarment per Espanya ni està privada per l'esmentat Estat espanyol del dret d'autogovern (Catalunya s'autogoverna mitjançant la Generalitat).

    En suma, ja fa bé vostè, senyor Minguet, d'emmarcar el problema català més enllà de l'àmbit català: el que passa és que, al meu parer, hauria d'apuntar més amunt d'Espanya i tot, com ja he exposat en aquest comentari.

    Una salutació.

    ResponElimina
  9. Es una verdadera satisfacció quan trobes opinions clares i sense segones intencions i la teva Joan es així, només escric per dir-te que m'he sentit reflectit en les teves paraules, tant respecte al comentari de les paraules d'en David Trueba, jo soc molt capaç de viure sense que m'estimin les persones que no em respecten, com sobre el significat de la paraula democràcia, jo també soc dels que mai he guanyat unes eleccions.
    Voldria afegir un comentari a la aportació d'en Jordi, diu al final del seu comentari que Catalunya s'autogoverna mitjançant la Generalitat i vull fer una puntualització, autogovern o governança ho seria si poguéssim disposar de totes les eines que permeten l'autogovern, nosaltres en una pseudo-federació dita autonomia només podem administrar-nos, ja que totes les decisions preses a Catalunya son rectificades a Espanya, bé seria molt llarg de discutir.
    Et seguiré, agrada trobar amb qui es coincideix, també amb qui no i permet el debat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”