Ves al contingut principal

AUDIÈNCIES I CULTURA (TELEVISIÓ i MUSEUS)

"L’èxit en la societat actual és una qüestió de quantitats: número de còpies d’un disc, de visitants en una exposició, de llibres venuts. És aquí on mana el mercat, però el mercat ignora que el que importa de l’art és la seva vida subterrània, allò que passa quan una persona es veu afectada pel que ha vist, ha escoltat, ha llegit. Aquesta persona ja deixa de ser la que ha estat, pot actuar de manera diferent. Però és això, precisament, el que no es pot quantificar. Aquests minúsculs canvis que l’art desencadena no són ni tan sols fàcils d’explicar."
John Berger



Us en recordeu? La Conselleria de Cultura, després de suprimir el projecte que Vicenç Altaió i el seu equip havien portat a terme amb l'Arts Santa Mònica, van anunciar un nou cicle per al centre. Va dir que el nou SantaMònica seria un lloc d'encontre de la creativitat. I una de les estratègies que volien posar en marxa era la col·laboració de la televisió, de TV3, i més concretament de la periodista Bibiana Ballbè. (La imatge d'aquí dalt és del dia de la presentació d'aquest nou projecte, amb el Conseller Mascarell assegut a la taula, franquejat per Conxita Oliver i Jordi Sellas, i amb la Ballbè asseguda a la primera fila del públic.)

Ha passat el temps. I el nou projecte de Santa Mònica encara no sabem en què consisteix. Es va cancel·lar el programa de connexió entre art i ciència que en el període anterior havia marcat una de les directrius del centre; es van suprimir metres quadrats d’exposició ja que la planta baixa de l’edifici havia de servir com a una mena de plató televisiu; es va cancel·lar el programa d’exposicions de revisió històrica de l’art i la cultura catalanes… Això últim perquè se suposava que aquesta tendència de repensar el passat era poc moderna, atès que el nou Santa Mònica s’anunciava com a un indret de trobada de la creativitat més actual en tots els seus formats (no podem oblidar aquella desafortunada referència als DJ catalans de més renom) i que ja hi havia d’altres institucions que s’encarregaven d’aquest paper diguem-ne historicista, encara que, des de la Conselleria, mai no van concretar quins eren aquests centres que  podien allotjar projectes sobre art, literatura, dansa, circ o ciència, per esmentar alguns àmbits.


Aviat farà un any que el conseller Mascarell va anunciar aquell canvi. Aleshores, vaig manifestar la sospita que l’estratègia era estrictament destructora. I que si m’equivocava, seria el primer en aplaudir la reforma. Però la reforma no en mereix d’aplaudiments. Ara per ara, sabem poques coses. Però n’hi ha una que m’interessa destacar: el nou programa de la Bibiana Ballbè, “Caràcter”, sembla que està sent un fracàs absolut. Almenys així ho diuen els índexs d’audiència televisiva. Les quotes de pantalla d’aquest programa a Catalunya han anat des del 0,4% del dia de l’estrena (9 de març) fins a un 0,8%, el seu put màxim (13 d’abril). I el 30 de març va assolir un 0,0%, segons els índexs oficials. Hem de pensar que un zero per cent d’audiència suposa uns 1200 espectadors, mentre que un 0,2% (assolit el 23 de març i el 6 d’abril) venen a ser uns 5000 espectadors. Fins i tot en el seu màxim registre, el número d’espectadors del programa és sensiblement baix.

Ja m'imagino que alguns dels qui hagin llegit fins aquí començaran a dir que estic obsessionat amb la periodista. Però s’equivoquen. Perquè, malgrat aquesta audiència tan baixa, tan estratosfèricament baixa, si se’m permet l’oxímoron, jo crec que el programa ha de continuar en antena. I no és cap broma. Qui hagi llegit algunes intervencions meves en aquest mateix bloc sabrà que discrepo en absolut del concepte de cultura i de tractar la cultura que la periodista practica en les seves intervencions televisives. Ja ho he escrit i ho corroboro: és un exemple de banalitat que no concorda amb el que per mi ha de ser la difusió de la cultura i del pensament, també a la televisió. Però no se m’escapa que ella ha estat objecte d’operacions polítiques ben verinoses, encara que aquí tothom és responsable dels seus actes. Primer que res, des de la pròpia televisió catalana: posar els programes culturals de la cadena (el “Caràcter” de la Ballbè i “Via llibre”) en diumenge a la nit, competint amb el “Salvados” i amb pel·lícules diverses és ensorrar-los precipitadament. Així les coses, el programa “Signes del temps”, de caràcter religiós, sol tenir un 3,5% de quota de pantalla, no crec que sigui per la fidelitat al programa dels devots cristians, sinó perquè s’emet en diumenge al matí i per la cadena principal. Diguem-ho clar: als dirigents de TV3 la cultura els importa el mateix que a Telecinco o a Antena3, és a dir, res. I la Bibiana Ballbè no és més que una coartada per ells. En aquest sentit, no sé si la solució és carregar-se el programa per baixíssima audiència o que abans suprimeixin algun d’aquests concursos melosos de “la nostra” que tants èczemes fan aparèixer a alguns espectadors sensibles.

En última instància, el que a mi m’interessa saber és si Ferran Mascarell pensa trencar la seva participació en aquest programa, fruit del conveni subscrit entre la CCMA  i la Conselleria de Cultura. Només cal veure que la gràfica del programa “Caràcter” i la nova gràfica del centre Santa Mònica volen despertar connexions. No està de més recordar, també, que Jordi Sellas, abans de l’estrena del programa, va dir que  "pel Departament de Cultura és una notícia excel·lent que es faci un programa d'aquestes característiques culturals". I que, des de TV3, per subratllar la connexió del programa de la Ballbè amb la Conselleria i, més precisament, amb el centre cultural deien que "L'Arts Santa Mònica és un centre de centres. És una finestra de finestres de creativitat”, aquestes frases que no diuen res, però que ens fan veure el registre de frivolitat publicitària en què es mouen alguns personatges dels mass-media.


Mascarell ha insistit manta vegades en la rendibilitat de la cultura, en la necessitat que els museus tinguin molts visitants. Un dels motius que es van adduir per trencar amb el vell projecte de l’Arts Santa Mònica era que tenia pocs visitants. Doncs, que es miri les quotes de pantalla del programa “Caràcter” i que es posi d’acord amb ell mateix: o es treballa amb rigor per la cultura, per aquesta vida subterrània de l’art de què parla John Berger, o aleshores que cancel.li tot tipus de projectes que no tinguin, pel cap baix, l’audiència de la missa dels diumenges.


Jo, personalment, aposto per una via mixta entre la vida subterrània de l’art i la seva màxima socialització. Però, per a fer-ho, intueixo que es necessita menys apel·lacions a la modernitat, al talent i a la innovació permanent i confiar més en el periodisme cultural de sempre, crític i  divulgador, alhora. I confiar, també, és clar, en els protagonistes vertaders del sector cultural, que no són —no han de ser— els gestors, els polítics.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”