Ves al contingut principal

LA VIOLÈNCIA I ELS SEUS INTÈRPRETS


                                         "Al río que todo lo arranca lo llaman violento, pero nadie llama                                                                  violento al lecho que lo oprime."  Bertolt Brecht


No m'estendré en massa retòriques. Cadascú pot pensar el que vulgui sobre les jornades de lluita a què estem assistint al barri de Sants arran del tancament (i trencament) de Can Vies. Suposant que hi hagi pensament, és clar. No serà que tots aquells que repudien la violència explícita (cremar contenidors, maquinària o una furgoneta de TV3...) es deixen portar per l'aparença sense buscar-ne les causes? El poema de Brecht amb què encapçalo aquest post ja ho suggereix: la violència explícita no respon més que a un estat de les coses on, al meu parer, la ignomínia del sistema ha arribat a uns límits que el sentit comú no pot tolerar.

Ho tornaré a escriure: la violència real, la del llit del riu d'aquesta malsana democràcia on sobrevivim, és la que exerceix el poder: qui té les pistoles, les sentències judicials, les presons... La violència primera és la que permet que la policia d'un país exerceixi la brutalitat física, desproporcionada, que atempta contra la integritat dels ciutadans: recordem l'ull perdut de l'Ester Quintana; no oblidem tampoc la frustració dels qui veuen als salvatges uniformats colpejant indiscriminadament ciutadans de tota condició i edat. La paradoxa roí del sistema fa que nosaltres paguem uns impostos i escollim uns polítics que gestionen la manera en què administraran la violència de l'Estat. Una violència que mai no va contra ells mateixos (exemples? el cas Millet; les corrupcions polítiques que no inhabiliten ningú per als càrrecs públics; Manel Prat, que ha dimitit comptant amb el ple suport del seu conseller; i tants i tants altres casos). El problema més greu és que aquesta  violència real mai és administrada pels més preparats: els polítics no tenen cap formació i, el que és pitjor, per ser policia i tenir una porra (o una pistola) a les mans no demanen més que la formació més bàsica.

El sistema no ho veu així, ja ho sé. Els polítics i els periodistes clamen contra els "vàndals" que són capaços d'atemptar contra un cotxe de TV3, però observen amb atonia i deliqüescència els cruels desnonaments de tantes famílies; les retallades en educació, sanitat i cultura; els camps de concentració on apleguen els immigrants; el creixent atur de la població; la desigualtat desproporcionada... On és el veritable vandalisme? En els qui no tenen més que una engruna de res i veuen com els seus representants li prenen l’última porció de dignitat o en aquells que col·loquen policies infiltrats (“que soy uno de los vuestros, coño”, deia l’altre dia un mosso encaputxat a un uniformat que el colpejava), no escolten la veu dels ciutadans i s’escuden en aquella sàtira tan putrefacta dels polítics (sí, Alcalde Trías): els altres ho feien pitjor!


La violència fa molt temps que està instal·lada en la nostra societat: quan el Conseller Saura feia colpejar universitaris; quan el Conseller Puig estomacava els “indignats”; quan el Conseller Espadaler no dimiteix tot i que un jutge ha dictaminat que l’Ester va perdre l’ull a causa d'ordres del govern del seu partit i manté el suport als infractors; quan el nefand Jorge Fernández Díaz va a resar al Valle de los Caídos mentre, tan desprès ell, ofereix el servei de la policia nacional a la Generalitat... Que no em vinguin amb vandalismes d’aparador. Primer, que netegin el llit del riu d’aquesta democràcia.

Comentaris

  1. Els intèrprets de la violència la prenen en termes absoluts, separada de la democràcia, igual que els seus conceptes 'point de capiton', mentresstant, els intèrprets, ometen que el cabal del riu sigui la conseqüència d'aquests actes polítics contingents!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”